Finestra oberta al vol dels ocells: presentació

Ahir vam presentar el llibre de poemes a la sala d’actes l’Escorxador de Vilafranca del Penedès.

Va ser un acte amb diverses intervencions:

Cristina Álvarez Roig, presentadora.

EVA 354 (Grup de Lectura en Veu Alta), rapsodes.

Mar Navarro, pianista.

Isabel del Pilar Valero Herrera, autora.

Podríem definir l’acte com una festa poèticomusical, en què la gent va poder gaudir.

Tot seguit us deixo les intervencions de La Cristina Álvarez Roig i de la Isabel del Pilar Valero Herrera, on es parla del llibre, des de perspectives diferents.

Cristina Álvarez Roig, ens diu:

PRESENTACIÓ DE “FINESTRA OBERTA AL VOL DELS OCELLS”

d’Isabel del Pilar Valero Herrera

Isabel del Pilar Valero Herrera, poeta de la vida i de la paraula, ha escrit el llibre que avui presentem com a homenatge al seu pare i oncle, el Julián i el Víctor Manuel, “els seus músics”, tal com ella els anomena. La relació entre aquestes dues arts és indiscutible perquè recordem que la poesia va sorgir de la tradició oral i que per transmetre’s havia de ser recordada i, per tant, tenir una certa musicalitat. En l’Edat Mitjana els trobadors i les trobairitz viatjaven per difondre els seus versos i sovint ho feien carregant algun instrument a les espatlles. D’aquí la raó de ser de la mètrica i la rima i de les estrofes clàssiques que, gràcies a aquesta musicalitat, són vigents a dia d’avui. Encara que “Finestra oberta al vol dels ocells” no segueixi els metres clàssics la nostra poeta aconsegueix que els versos tinguin un ritme i una cadència harmònica segurament perquè en venir d’una família de músics està avesada al més universal dels llenguatges. També el llibre està concebut com una composició musical ja que les tres seccions que el formen són una veritable rapsòdia. El terme «rapsòdia» procedeix del grec clàssic rhapsōidía (ῥαψῳδία), substantiu format a partir de rhaptein, que vol dir «concatenar» i aidein, que significa «cançó». «Rapsòdia» significa, literalment, «cançó concatenada». En aquesta obra la nostra poeta ha concatenat l’eurítmia de “Preludi”, la primera secció, amb l’enyor del passat i l’anhel de renéixer dels “Miralls de somnolència”, la segona secció, amb el viatge a la recerca de la llum que és “Al costat del brollador d’espurnes”, la tercera i última secció.

Encara que tota l’obra és un homenatge a la música i als seus músics, la primera secció, “Preludi”, precedida de la següent citació de Jacint Verdaguer: “Niuada de calàndries, poetes de ma terra, / jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar…”, ho és d’una manera més explícita gràcies a l’eurítmia, concepte que va desenvolupar l’escriptor i filòsof austríac Rudolf Steiner a partir de l’antroposofia. L’any 1912 denominava l’eurítmia com a la “paraula visible” o “el cant visible”. Etimològicament ve del grec i el terme està format per eu, que significa bell o harmònic, i per ritmia, que vol dir ritme. Segons Steiner l’experiència poètica o musical no és només de naturalesa auditia sinó que tots els aspectes de l’ésser ressonen en emetre o sentir un so. L’euritmista allibera aquest ressò i amb el cos el transforma en moviment i en gest. Cada so té el seu propi moviment i d’aquí que el llenguatge esdevingui un gran alfabet de formes i colors gràcies als intervals, les tonalitats, els silencis, etc. Això és el que fa Isabel del Pilar Valero Herrera en aquesta secció en què parla de tonades, harmonies, acords, arpegis, assonàncies, simfonies, ressonàncies, silencis, brunzits, sonates, duets, sons cromàtics, compassos, rimes, repics, danses, la fouetté, el pas de dansa, pals flamencs o la mateixa eurítmia, que dóna títol al segon poema.

En el primer poema, “Tonada”, l’autora ens parla d’aquest eco sagrat que és una figura imprecisa que aroma la pell i esculpeix afectes. La música, doncs, esdevé transcendental i ho fa primer a través dels sentits, amb belles sinestèsies i metàfores oníriques com ara: “Murtra / d’ocells neda en escuma boreal, / on canten ametllers”. Hi ha una identificació dels arbres amb el so i no és tan sols per l’oreig de les branques o perquè hi niïn i s’hi aturin les aus sinó per la fusta i l’escorça, aquest “Amagatall” que és el tercer poema i on la poeta introdueix l’enigma i el silenci. Ens diu: “Callo. / Perquè el secret, si s’articula / es dilueix. Millor és escriure’l, / guardar-lo dins d’un cofre, / en el silenci”. I és que la música també està feta de silencis i pauses que es tradueixen en la distància entre els sons i, per tant, es converteixen en espai i àmbit. La música relaciona el món exterior amb l’interior i l’àmbit terrenal amb el més enllà. Com va dir Monsieur de Sainte Colombe a Marin Marais en “Tots els matins del món” serveix per parlar amb els morts, i això és el que ha fet Isabel del Pilar Valero Herrera. També té la funció de reconciliar natura i cultura. No en va Nietzsche va dir que la vida sense la música seria un error. Aquesta última relació és ben palesa en el poema “Luthier”, un dels que més m’ha impressionat perquè les mans són els que ens permeten treballar, crear, acariciar, és a dir, les mans han fet possible el pas de l’animal a l’ésser humà. Amb les mans el luthier “cisella arbres musicals / al llindar boscós de Chen Haoru.”. És molt interessant que l’autora esmenti aquest arquitecte xinès que va dissenyar “Trees of Music” (arbres de música), un sostre fet de troncs de bambú perquè hi ressoni el vent i simuli el so d’una flauta. La mà de l’home, de nou, converteix l’arbre en fusta i aquesta en instrument musical i, finalment, en so i emoció. I, de nou, en el poema “Lacrimosa” la nostra poeta ens parla d’aquests espais íntims del silenci i llunyania, ara evocats per una trompeta i un saxo, instruments que de vegades sembla que plorin. El concepte del temps, inherent a la música, és un dels fils conductors de tot el poemari i també el trobem en el repic d’unes campanes que s’estimben al replà de la memòria: potent imatge del pas del temps i de l’oblit que introdueix el concepte següent, el del moviment i la dansa. Així, doncs, en el poema “Fouetté”, que és el gir dels ballarins, les notes secretes fluctuen i tornen a aparèixer les aus, ara tremoloses perquè el poemari parla de la fragilitat i de l’equilibri, sovint tan difícil. L’al·lusió als cignes blanc i negre del “Llac dels cignes” de Txaikovski és la lluita entre el bé i el mal però sobretot una metàfora de la vida sempre desafiant, en va, la mort. És d’aquesta lluita de contraris que neix la tensió que l’autora tan bé expressa en el poema “Sambra”, dansa flamenca feta de “contorsions vigoroses, / foses en l’aire del ventall.”. Parlar de l’aire és primordial quan ho fem de la música perquè és el mitjà que la fa possible, però també ho és quan parlem de l’ànima. Segons els estoics, l’aire o l’alè és el que unificava el cos i l’identificaven amb l’esperit, la “realitat immaterial” de què ja parlava Filó. En el poema “Saudade” subjau una flor somnàmbula, potser aquella flor blava de Novalis, i també el silenci crepuscular i una ànima estremida davant d’un ressò que ha de ser per sempre. La idea d’eternitat i d’infinitud és inherent a la poesia perquè la seva raó de ser és voler transgredir els límits, intentar anar sempre més enllà.

La segona secció, “Miralls de somnolència”, encapçalada per la citació de Miquel Martí i Pol, d“Amb vent favorable”, on parla de “Recuperar l’ordre, el rigor i el risc…”, s’inicia amb un vaivé que no deixa de ser el de la vida, fràgils i efímers com som, com la pluja d’ahir del primer vers de “Vaivé”, o aquest “temps esfulladís […] filat en breu pelegrinatge” o el somni d’una migdiada en què l’autora ens parla de la “bellesa fugitiva / de peixos i dofins”. I tot seguit, homenatjant James Joyce, de nou el blues i la boira, el saxo i un deambular nocturn […] d’eufòria diluïda. El desencís, però, es crema i s’exorcitza en el poema “Espiral”, on de nou Isabel del Pilar Valero Herrera evoca la dansa de la vida i el “balanceig de llera immensa” d’uns “Reflexos” en el mirall interior que és l’ànima, aquest abisme de temps i de silenci que fa possible la “Sonata” d’unes “cançons mai no compostes”. L’anhel, el desig, l’enyor del que no ha pogut ser també ressona en les “simfonies que descobrim alienes / i esquincen el jo més íntim.”, bellíssimes imatges del poema “Grafit”. La melancolia per la joventut perduda és ben present en aquesta secció i tan sols la música i els cants recorden aquelles “mirades alades, / indefinibles, nit avall.”. Si la música ha de tenir un color la nostra poeta decideix que sigui el blau, que és el de la tristesa però també, com deia Joan Miró, el del somni. En el poema “Color blau” ens hi submergim entre records, interrogants i simfonies inacabades per retrobar, en la música marina, un “equilibri que semblava inexistent”. També ressona el mar en el poema “Vibra l’aire”, dedicat a Pili García, amiga i bona coneixedora de l’obra d’Isabel del Pilar, i on ens sorprèn una afirmació que conté gran part del sentit d’una “Finestra oberta al vol dels ocells”: “Soc en la veu”. L’essència existencialista d’aquesta obra ens fa ser conscients del dolor en saber-nos “pluja freda”, “tinta invisible”, “cal·ligrafia d’oblit”, “silenci” però també memòria i el miracle del so, que de nou triomfa sobre el silenci, tal com proclama el poema “Miratge”. Una altra virtut d’aquest poemari són els flaixos sonors a manera de “ritornello”, creant una atmosfera gairebé obsessiva com una melodia que se’ns repeteix involuntàriament perquè ens agrada. Un exemple n’és el poema “Temps que s’esfulla”, imatge recurrent com la pluja, l’ahir, el pelegrinatge, el foc i la finestra, símbol d’esperança i d’una nova mirada que ens permeti desvelar el misteri quan “Defora, el món s’exalta”. Amb aquest vers tan rotund l’autora deixa pas a la tercera i última secció.

“Al costat del brollador d’espurnes” s’inicia amb una bellíssima citació del llibre “Mar”, de Jordi Pàmias, que resa: “I, timoners maldestres, no sabem / fer front a un repte fosc: al tumult de la vida”. Tot seguit la poeta ens endinsa, per mitjà d’una prosa poètica fluida i ben travada, pels laberints del dubte i el temor però la crisàlide, símbol de la metamorfosi, es converteix en esclat de llum i música, en pura bellesa. El text sencer d’”A encesa de llum” és una metàfora de l’art i sobretot de la paraula i la poesia com a agents transformadors que ens guien de la tenebra a la llum. Si fins ara el temps era l’enyor del passat, en aquesta secció es torna intersecció de l’ahir amb l’ara, un “Punt de trobada” màgic que fa brollar la “Fantasia” mentre l’autora se sap “captiva d’epicentres giratoris”, situada en el bell mig d’una dansa incessant que avança cap a l’incendi d’un “Capvespre” d’embriaguesa de magnòlia i d”Insomni”, àmbits on alliberar-se dels lligams del temps, requisit de tota obra d’art. Isabel del Pilar Valero Herrera, doncs, decideix trencar el propi límit que és el fil conductor del poemari per avançar, a través d’una altra prosa poètica, cap a “Sotilesa”, el refugi de silenci i solitud que és l’ànima, potser l’únic lloc on és possible acariciar el somni amb la punta dels dits, fregant el misteri sense tocar-lo per no malmetre’l. El text es clou amb una altra afirmació decisiva: “Digues-m’ho, sense veu. Segur que aconseguiràs un halo poètic que caldrà contemplar abans que s’extingeixi.” De nou l’autora fa un bell exercici de metapoesia emprant recursos tan hàbils com ara la contradicció o la sinestèsia. La nostra poeta, després de reconèixer que la poesia és pur desig ens recorda que també és un interrogant i interpel·la a unes “mans, tremoloses que cerquen respostes en l’atzar de retalls utòpics.”. Com va dir Mallarmé “un cop de daus mai no abolirà l’atzar” i, de sobte, se’ns apareix el destí amb la imatge d’uns xiprers com llances de la mort inevitable. L’autora s’hi refereix “en els espais buits de les escorces” i en la tàpia de records compartits en què es projecta. La mort, emprant les seves paraules, és el silenci, la boira que deixa caure cortines en finestrals, com diu en el poema “Canyissar”, o les “ales que gronxen / el vent, adormen onades, / articulen sons, sostenen / llàgrimes i recondueixen / el llarg riu de l’ànima. / Ventalls que s’enreden / en un somriure / i ballen.

A parer meu aquesta “Finestra oberta al vol dels ocells” és el mirall en què Isabel del Pilar Valero Herrera es reconeix fràgil i efímera travessant l’oratge del temps per endinsar-se horitzó enllà, on les aus s’esvaeixen per abraçar el silenci abissal de l’ànima, tan profund com la música i el seu ressò o la poesia i la llum fugaç “d’unes gavines que passen, / com si fossin estels.” Al final, com en tota melodia, es fa el silenci i és aquest “llindar del murmuri” del darrer poema i que l’autora frega en tot moment quan diu la música amb el silenci per no desvelar l’enigma que viu en la poesia. Aquest és el seu poema, un viatge d’endins a enfora i d’enfora a endins amb el so i la dansa com a fils conductors que enllacen el passat amb el futur. És en aquest nus present de memòria i d’anhel, d’interrogants i de respostes inexistents, de ressons i de silencis, on és possible escoltar l’excelsa música de la poesia d’Isabel del Pilar Valero Herrera.

Cristina Àlvarez Roig

Vilafranca del Penedès, 7 d’octubre del 2021

Isabel del Pilar Valero Herrera, ens diu:

«Parlar de música seria com intentar ballar arquitectura».

Amb aquesta frase el guitarrista i compositor nord-americà, Frank Zappa, establia la incompatibilitat entre música i literatura.

Sembla ser que l’havia fet enfadar alguna crítica ja que la idea de música ha anat sempre de la mà de la poesia, explícitament o implícita.

La relació de literatura i música ha estat i és una de les més antigues i fructíferes col·laboracions que es produeixen entre diferents manifestacions artístiques, malgrat que posteriorment van evolucionar per camins diferents fins a establir-se independentment i autònoma.

Se’m fa difícil no sentir la “musicalitat” mentre llegeixo o escolto algun vers, rimat o lliure. M’emociona l’acompassament de les paraules.

Els meus sentiments musicopoètics m’allunyen de Frank Zappa i m’apropen a la Yoko Ono que va publicar «Aranja». Semblava un petit llibre de poesia, però és una obra musical, segons el meu parer, un cant, l’esborrany d’una melodia…, un quadern de “partitures” . L’aplec de les diferents composicions i anotacions musicals s’articulen en els espais silenciosos d’un pentagrama mitjançant instruccions lingüístiques i micro-narracions amb què els intèrprets, més lletraferits que músics, han de compondre la “seva” música mentre avancen en la lectura, melodies que no es poden materialitzar com: “Enregistrar el so de la neu quan cau”.

Cosa semblant a “Aranja” és el llibre de poemes Finestra oberta al vol dels ocells. Per què no podia jo reflexionar sobre les arts musicals i convertir els poemes en brollador de metàfores on la música en fos la principal?

El llibre és un ramell de versos i de prosa poètica que fa referència al món musical en forma d’homenatge al meu pare i al meu tiet, a alguns compositors lloa i reflexiona en ella mateixa a l’hora es recrea en la cerca d’imatges que s’emmirallen en les emocions que vol expressar.

L’acorament del requiem de Mozart, el “duende” de la dansa flamenca, el dolor de la terra en l’ópera de Mahler, l’enyor d’una trompeta i un saxo, són alguns dels epicentres dels poemes.

La música efímera, de sons i de silenci, esdevé en poesia eterna que senyoreja paraula i escriptura i converteix les idees en presències en els 52 poemes escrits amb el pas dels anys. Potser n’hauria de parlar de 53, ja que el títol es pot considerar un poema visual i contemporani.

La metàfora, musical o no, reforça en el recull el poder de suggeriment de l’expressió poètica. El poema Luthier, per exemple, parla d’un ofici artesà, la construcció de violins, amb referències a un bosc de peces de bambú que va dissenyar un arquitecte que, quan bufa el vent, emet el so d’una flauta.

Un altre exemple, el títol, inspirat en una posta de sol i un estol d’ocells que es posen en les antenes de teulades i terrats, mentre els observo des d’una finestra i els converteixo en notes musicals sobre faristols.

Les evocacions amplien la llògica del llenguatge i multiplica els significats.

Tot i que els poemes no s’han de confondre amb una composició musical, he intentat imitar ritmes amb elements intrínsecs del llenguatge, lligats íntimament amb el temps.

Pel que fa al contingut:

– Amb elements espacials (la dansa en el poema Sambra ens mostra que la poesia també es moviment). Un assaig de passos de dansa literaris que volen fer palesa la frase de la ballarina Isadora Duncan amb què afirmava que podia «dansar una cadira».

– Elements conceptuals ( la cadència i els silencis són molt importants en l’escriptura).

– Elements imaginatius (Gresola encesa / garlandes platejades / ablanides de lluna /cruïlla tímida / de mirades alades / indefinibles, nit avall. Ens diu la metàfora del poema Sutge, quan ens parla de la juventut. )

Pel que fa al llenguatge:

-Elements sonors. Cauen abriülls a entramat / de raïls (Aliteració que trobem al poema Fornal).

Per mitjà del vers escrit, que canta com ocell, el pensament diluït en música interior viatja més enllà de les consonàncies immediates, en ales del gaudi, més enllà de les notes, amb l’oxímoron d’un murmuri estrepitós

Aquesta frase resumeix com es va gestar el recull que avui, 7 d’octubre del 2021, presentem.

T'escolto...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s