Blog personal d' Isabel del Pilar Valero Herrera
La poesia de la Pilar Valero està escrita per a ser llegida en veu alta. És clar que també pots sentir la musicalitat de la poesia de la Pilar Valero sense llegir-la en veu alta. Beethoven, tot i la seva sordesa, podia no només escoltar la música, sinó també compondre-la. Per tant, per sentir la música, el ritme, els silencis i les pauses de la Pilar Valero no és imprescindible aixecar la veu. Però, sí aconsellable.
Pili Garcia: Pròleg de Tesel·les
Fotografia: Aureli Diaz
Dijous passat, 11 de juliol, vam presentar el recull de poemes a la biblioteca Joan Sardà i Lloret, de Sant Quintí de Mediona.
Aprofito per agrair a les bibliotecàries i les persones que hi van assistir la seva acollida.
Fotografia: Aureli Diaz
L’acte s’estructurava en tres parts: Presentació, Exposició explicativa de les imatges del recull, de la Núria Tomàs i recital poètic musical amb la Mar Navarro.
La presentació a càrrec de l’Anna Tomàs, va ser brillant, plena de contingut i generositat.
Crec que us agradarà llegir-la:
PRESENTACIÓ DE TESSEL·LES
Que una autora et demani que li facis la presentació d’una obra seva, és una gran acte de confiança, al capdavall un llibre no deixa de ser una criatura i permetre que algú la bressoli és sempre un acte de generositat. Si a més el llibre-criatura va vestit amb il·lustracions de la meva germana Núria, l’honor esdevé plaer, per tant, l’agraïment absolut per la confiança.
A la Pilar l’admiro molt, perquè sé que s’ha passat la vida treballant i tenint cura dels altres, i tot i així, o potser per això, ha tingut l’energia per desenvolupar la seva creativitat literària i poètica, en els seus blogs, en els 3 llibres de poesia que porta publicats, 2 reculls de contes infantils, i en les traduccions i col·laboracions que ha fet, i en tot el que encara té inèdit. A més a més, ha escollit no fer-ho en la seva llengua materna sinó en la seva llengua adoptiva i de fet vehicular des de fa molts anys, enriquint-la, a més a més, en cada poema, amb la utilització de lèxic precís i poc usat col·loquialment.
La poesia de la Pilar, és emocional, és aquella poesia que et connecta i et remou: La prologuista, Pili Garcia, diu que és música, i hi estic d’acord. La seva musicalitat és fruit no de la mètrica i la rima sinó de sonoritat resultant de la tria de paraules. És ben sabut que la música ens arriba a llocs de la memòria, la conscient i a la inconscient, i dels sentiments, a través de connexions neuronals diferents a la percepció visual, que permeten una obertura emocional més immediata, tots tenim records associats a música i cançons, i el fet d’escoltar segons quines peces ens fa posar melancòlics o alegres sense un fet causal immediat. La musicalitat la trobem en la paraula, en la combinació rítmica i no formal, amb la que la Pilar fa els seus poemes, poemes que, com quasi tots, han de ser llegits en veu alta o xiuxiuejant, per acabar de copsar-los en tota la seva plenitud.
Aquesta musicalitat, també compta amb les potents imatges que els poemes de la Pilar descriuen, imatges que no cal buscar en la realitat, que també les trobaríem, però val la pena deixar-se portar per la gran capacitat que tenim de crear, per imaginar, i és aquí com els onírics poemes de la Pilar esdevenen claus màgiques, que obren les pròpies portes a la imaginació que massa sovint oblidem que tenim.
Les tessel·les, són les peces d’un mosaic, l’autora les ha dividit en quatre parts, com si féssim un puzle i les agrupéssim per colors o trames. Quatre parts, com quatre estacions, com quatre quarts d’una hora, com quatre moments d’un temps no horari ni meteorològic, que ella descriu en les proses poètiques que donen entrada a cada quart. Quatre temps en els que s’insereix cada part del quadríptic il·lustrat i inspirat en el poemari, que la Núria Tomàs ha realitzat.
Al principi “Temps, tot i que passa” una veu ja ens indica que el temps és or que es fa fonedís, una veu, la de la poeta o la del lector, a qui li surten ales i que proposa un vol per l’obra de l’autora.
“Temps, que enrajola l’era” és la segona part, en ella la veu vola harmonitzant l’interior amb l’exterior, la necessitat de sentir amb la de viure, la de meditar amb la de ballar, la de tancar els ulls per observar-ho tot.
A “Temps petit” el vol continua per la memòria, pels desitjos, pels temors.
I en el darrer quart, “Temps, que el temps crida”, hi ha una personificació del temps, la consciència del condicionament cronològic, la percepció de tot allò que s’escapa.
A les quatre parts el temps passa, el temps flueix, les busques del rellotge esdevenen part de la natura, d’una natura exaltada fins al detall, com en el modernisme, la línia corba, orgànica, el símbol, l’exotisme, la mitologia.
Les paraules escollides ja són, en si, evocadores i constructores d’un temps paral·lel i d’una altra realitat, però la Pilar les vas enfilant com un collaret on enmig hi posa les diferents pedres precioses que trobarem en els poemes: ametista, òpal, topazi; i les envolta del pas de les hores: la nit, el crepuscle, la tarda, l’aurora, la posta de sol; de peces del món animal: orenetes, garses, crisàlides, aranyes, cargols; del món vegetal: arbres com el lledoner o l’eucaliptus, flors com els nards, els iris; i d’éssers mitològics i llocs exòtics: Heli, Kronos, el jardí de les Hespèrides, Zamzam, Canaan, Samarcanda…
Segons Simon Weil “La imaginació i la ficció formen més de tres quartes parts de la nostra vida reali”, d’altra banda tota poesia té un nucli verídic, encara que sigui minúscul, nucli que es vesteix de somieig, de desig, d’abismes, de finals, d’experiències pròpies i alienes, reals o fictícies que doten de bellesa les complexitats vitals. En aquest sentit, els poemes de la Pilar ofereixen diferents nivells de lectura, en la mesura que els lectors només som capaços de llegir allò que som capaços de sentir.
Una mirada sobre la totalitat del llibre porta a la sensació que es tracta d’un íter, d’un camí, d’un mosaic en moviment, potser el recorregut del vol de l’oreneta cap al paradís, un vol circular, en el que no hi ha principi ni final. Tot té un sentit, la crisàlide serà papallona, i els seus ous tornaran a fer larves i crisàlides que tornaran a ser papallones. El crepuscle anuncia la nit que donarà lloc a l’aurora anuncia el dia que ens portarà altra vegada fins al crepuscle, infinitament, com en l’acte de respirar, expirar l’aire que abans haurem inspirat. Fins i tot el silenci sempre requereix un inici i un final sorollós. No entendríem la vida sense mort, l’alegria sense tristesa, ni el plaer sense el dolor. Pels lectors, la paraula, el poema, és el vehicle que ens permet desxifrar la dicotomia i entendre el cercle, i arribar al paradís, el que tenim dins nostre, infinitament.
Fotoigrafia: Aureli Diaz
Ressenya d’Helena Bonals:
Quin títol més bell, Tessel·les, les peces d’un mosaic. Aquest poemari és fet de moltes tessel·les, fragments que parlen sobre el pas del temps. Aquest tema s’escau a la poesia, que és com la música, es desenvolupa sempre en el temps. És un bon motiu sobre el qual parlar quan es fan versos, al costat de l’amor i la mateixa poesia, perquè fa referència a la vida i la mort, el tercer gran tema dins aquest gènere.
“Neixen ecos que van d’un lloc a un altre”, diu a la introducció de la primera part, en prosa poètica. L’eco, la poesia, però sobretot, la seva interpretació, que va “d’un lloc a l’altre”, del poema al lector. Continua amb “la imaginació es posa damunt improvisada talaia”, la torre de vori del poeta, que li “permet albirar de manera privilegiada (…) nombrosos racons per descobrir”, la poesia que per sobre de tot és creació.
El primer poema, Temps, és una joia. Aquest temps, “cascavell quan naixem/ i mirall sense imatge quan morim”: el cascavell ens alerta que som petits, el mirall sense imatge seria el cos sense ànima. “Prop de l’àngel disfressat d’estel”, la bondat en forma de poesia, segurament, per l’associació de Margarit de la nit estrellada amb un vers dins Dona de primavera. “Deixa que senti el rellotge interior”, el ritme intern del poema, relacionat amb el temps”, “quan et vesteixis d’albada”, quan neix el poema. “Discorre per la vida/ com ho fa l’aigua quan cerca el mar”, la vida i la mort de la famosa obra de Jorge Manrique, Coplas a la muerte de su padre, “com ho fa el vent quan juga/ amb les branques dels arbres”, el vent seria la poesia de nou, que és invisible, però se’n noten els efectes com passa amb el vent.
En el poema en prosa de la segona part, acaba dient “que tot canvia, alhora que es manté inalterable”, una possible referència a Heràclit, el riu que no és el mateix riu, i Parmènides, la permanència en el temps del que coneixem.
Passant a la tercera part m’ha cridat l’atenció aquest “Tot s’atura, en un món amb presses per arribar enlloc”, em recorda el “Que lent el món, que lent el món, que lenta/ la pena per les hores que se’n van/ de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se’n van / de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se’n van / de pressa”, de Gabriel Ferrater, dins Cambra de tardor. El poema Crisàlide fa pensar que el poema seria la crisàlide, el cuc de seda que té sentit, es converteix en papallona quan tu, com a lector, “sents el que jo sento,/ i em xopes en la distancia”.
De l’última part en vull destacar el poema Reverber, que voldria analitzar tot sencer: “Escoltem el silenci/ de ser dos”, o sigui, forma i fons, “esfullem/ la margarida del temps”, tot anant darrere la vida la vida ens passa. Aquest “en oval daurat” podria fer referència a l’edat d’or, “davant les portes del paradís”, el paradís perdut que recordem a la maduresa. També “i embriagueu-nos de blau,/ sota l’ombra de les àmfores”/ on s’adorm el cant líquid”: fa pensar en la Cançó blava de Joan Vinyoli, que no és res més que la poesia, aquest “cant líquid”, a l’ombra del qual, sota la seva protecció, perquè la poesia ens salva, avancem en el temps, la vida.
Una vida en què la poesia rebervera d’un poema a un altre, d’un amor a un altre. Aquest poemari, més enllà de les meves interpretacions, és un goig de llegir, perquè és molt musical, d’una música molt relaxant, és un parèntesi dins la pressa que ens arrossega a tots quan vivim. La mateixa autora en va gravar fragments recitats per ella per a una emisora de ràdio, que trobareu en aquest enllaç. Un òpal, una joia de llibre.
Marc Roca i Marta Pérez Sierra
Avui em dut a la ràdio de Sant Feliu el recull Tessel·les, de la mà de El Mirall, conduit pel Marc Roca i el Contrapunt poètic de la Marta Pérez Sierra.
S’ha emès un petit recital, amb la música d’Andrés Cabanillas, compositor i pianista granadí.
Podeu sentir-lo al següent enllaç:
Aquí podeu sentir la gravació que vam fer en directe:
El següent enllaç us durà al reportatge:
La poeta vilafranquina Isabel del Pilar Valero ha presentat el seu nou poemari, ‘Tessel·les’
El dimarts, 16 d’abril, vam presentar el recull: Tesel·les a l’Agrícol.
La primera intervenció la va fer Marta Pérez Sierra, en nom de l’editorial Gregal.
Intervenció de Pili Garcia, coordinadora de Emum FM Ràdio:
Bona tarda, hola a totes i tots.
És un plaer ser aquí avui per presentar-vos Tessel·les, el nou recull de poemes de la Pilar Valero.
Quan la Pilar em va demanar que li fes el pròleg, em va fer una il·lusió tremenda perquè volia explicar què és el que sento quan llegeixo la seva poesia i fer-ho extensiu a tots.
M’agradaria explicar-vos com vaig conèixer la Pilar. De fet com vaig anar a topar amb ella i amb la seva poesia.
Ara fa 10 anys, jo sóc molt dolenta per les dates i pot ser any amunt o any avall, feia un programa de ràdio que es deia Versàtil. Sóc periodista, treballo en unes emissores locals i m’agrada la poesia. El Versàtil, era un programa de literatura vestit amb música suggerent… Cada capçalera del programa la començava llegint un post d’un blog.
Ja us he dit que d’això fa uns 10 anys aproximadament i era el moment d’ebullició dels blogs i n’hi havia molt i de molt bons.
La finalitat de començar llegint un post al Versàtil, era una manera de fer relluir el talent poètic més emergent i que gràcies a les xarxes i molt sovint a l’anonimat, era inèdit, fresc, i despullat… veritable…
Bé, quan vaig descobrir el blog “A encesa de llum”, vaig començar a tenir problemes amb la capçalera del Versàtil, perquè em passava hores buscant altres poemes o relats poètics inèdits a la xarxa, no hi havia mai res que m’agradès tant com llegir els post del blog de “A encesa de llum”.
En aquell moment jo no sabia que darrera del blog hi havia la Pilar.
Un dia li vaig enviar els àudios i és així com ens vam conèixer virtualment i més tard, la Pilar i el seu home van venir a la festa medieval del meu poble, a Almenar, al Segrià i ens vam acabar de desvirtualitzar.
Us vull explicar perquè sentia magnetisme pel blog “A encesa de llum… de fet, em sentia com una mosca que va cap a la llum, o pels qui ja tenim una edat, era com Carolain! no vagis cap a la llum! i jo pam! cap a la llum…
A encesa de llum era una espurna, com les guspires que desprèn la vareta màgica d’una fada.
Per a mi la Pilar sempre ha sigut una fada de les paraules.
Va arribar un moment que les capçaleres del Versàtil eren només del blog de la Pilar, en fi… no trobava res que fes ombra a: A encesa de llum, esclar!
Crec que m’agradava tant llegir-les perquè en acabat, em quedava buida, en silenci absolut. Com quan expires i et quedes una estona on només se’t sent el cor.
La poesia de la Pilar Valero, és molt musical… A Tessel·les és cert que és un recull on hi és molt present el pas de temps… però per mi la poesia de la Pilar té temps com el que marca el ritme de les busques d’un rellotge: compàs, ritme, cadència…
Sona i ressona harmònic i càlid…. no vull dir que només sigui un ritme estètic. No és un ritme que et faci moure les cames, o el cap…
Us heu parat a pensar on sentiu la música? Hi ha qui la sent al pit, hi ha qui la sent al cap, hi ha qui la sent a l’estómac i segurament els pianistes la senten als dits. Jo la música, quan m’emociona, la sento al clatell.
Doncs a això em refereixo, la poesia de la Pilar la sento al clatell, com un xiuxiueig suau, amb so. Per això us convido a que la llegiu en veu alta. No cal que la llegiu per ningú més que per vosaltres si no voleu i ho podeu fer en qualsevol lloc. Fins i tot al lavabo, en comptes d’emportar-vos el telèfon us podeu emportar el poemari de la Pilar i llegir en veu alta que els lavabos tenen una ressonància molt bona…
D’altra banda, quan llegiu Tessel·les, és possible que us sentiu una mica tontos, com faltats de vocabulari… No patiu. A la Pilar li agrada jugar amb els mots i buscar la paraula justa i necessària. Podeu fer dues coses. A) buscar-la al diccionari. També al diccionari del mòbil (una opció és emportar-vos al bany el poemari i el mòbil) o B) passar de buscar-la i improvisar què us suggereix. L’efecte clatell és similar tant si sabeu el significat de totes les paraules com si nou.
De tota manera, no patiu, s’entèn.
Hi ha un grup islandès anomenat Sigur Ros, segur que molts de vosaltres el coneixeu, que canten en una llengua inventada que han anomenat Hopelandic i canten preciós.
Per això dic al pròleg que la poesia de la Pilar Valero és Valeroteràpia.
Quan estava escrivint el pròleg, una nit intentava fer dormir els meus fills el Pere i la Núria, i els estava llegint poemes del poemari “Me Crece la Barba”, de la Gloria Fuertes i després la Núria, la meva filla gran, té 11 anys, va anar a buscar un recull de poemes de la Joana Raspall que és seu i que se’l va triar un Sant Jordi, i vam triar algun poema a l’atzar.
La Núria em va dir: mama, aquestes dones tenen una manera de veure la vida que et fa pensar… Aquella reflexió de la meva filla em va fer anar més enllà.
Es va fer el silenci. Perquè en la música, el silenci és tant o més important que el so.
Aquelles dones no només tenien una manera de veure la vida que et fa pensar, aquelles dones tenen una forma d’escriure i de descriure la vida, que et fa pensar.
Atrevir-se. Ser valentes. Com la Pilar Valero. Quan vas començar a escriure “A encesa de llum” segurament no tenies cap altra pretensió que desengabiar els pensaments.
Sense voler-ho ets un referent. Ens fas pensar i que bonic que m’entre ens fas pensar, em facis pessigolles al clatell.
Intervenció de Mercè Bagaria:
Pilar Valero, arquitecta, artesana, fotògrafa i poeta
El mosaic, que prové de la paraula llatina mosaĭcum, que vol dir obra relativa a les muses, s’elabora amb petites peces de pedra, de ceràmica o de vidre, fins i tot d’altres materials, que tenen diverses formes i colors. Aquestes peces petites són les tessel·les. Un cop unides les tessel·les formen composicions decoratives que són figuratives, geomètriques o abstractes. Els romans el consideraven un art exquisit, perquè pensaven que només les muses o aquells que haguessin estat afavorits per elles podien elaborar unes filigranes tan magnífiques.
Al llarg de la història de la humanitat, des dels assiris que utilitzaven el mosaic com a paviment, passant pels àrabs, els grecs, els romans, els bizantins… l’art del mosaic s’ha anat enriquint i ha adquirit l’estil i els materials més adequats a cada època, fins arribar a l’art contemporani. És, doncs, un art que perviu. Pensem per exemple en l’època modernista, en el trencadís de Gaudí i d’altres arquitectes, que fan de les tessel·les les seves aliades per aconseguir atrapar l’observador, endinsar-los en un món ple de màgia.
Si ens sentim intrigats i posem tessel·les al Google, ens trobarem que Amazon és un proveïdor d’excepció: si se’n volen adquirir d’un sol color, cinc-centes peces costen quatre euros. El gressite, un material que es fa servir com a revestiment per a piscines, no deixa de ser una tessel·la ceràmica, per tant la vigència és extraordinària, tant pel que fa a l’art com pel que fa a la nostra vida quotidiana.
Us preguntareu què hi té a veure tot això amb la poesia, i sobretot amb la poesia de Isabel del Pilar Valero. Doncs sí, sí. I té a veure. En aquest poemari, la Pilar, com a bona arquitecta, construeix quatre mosaics diversos, amb un tema en comú: «el temps». En el primer, «Temps, tot i que passa», podríem dir que fa servir peces de vidre com un esclat de reflexos, de llum i ombres entre el dia, la tarda que avança i la nit que arriba, peces que tornen els passos silenciosos. Sembla un temps aturat, però flueix lent, sense preses, gairebé immòbil. En el segon mosaic, «Temps que enrajola l’era», el títol ja ens ofereix moltes pistes. El cromatisme que fa servir en els sis poemes que formen part d’aquest apartat destaca el color blanc i el carmesí. La fredor del marbre, el crepuscle dels xiprers, l’aura que floreix, el fang de la pena… són peces de pedra dura, d’aquelles que ens fan pensar en la mort, en la duresa de l’existència, en un temps cruel, que ens mostra la bellesa per fora i ens recorda l’absència per dins. Per parlar-vos del mosaic anomenat «Temps petit», em remeto a coses dites ja a l’epíleg, perquè per més que he buscat una altra manera de referir-m’hi, no n’he trobat cap que sigui tan gràfica. Les tessel·les que fa servir aquí la Pilar són d’un preciosisme subtil i fascinant. La memòria recorda un temps sense hores brodat als plecs. I és que les peces semblen ben bé teixides amb fil de seda o fetes amb pètals de flors. El darrer mosaic, «Temps que el temps crida», convida a beure i viure cada gota del present, a delitar-nos amb el fluir de les coses, a participar de tots i cadascun dels instants, de l’alquímia dels dies. Aquí, podríem dir, que les tessel·les són fetes de paraules, de mots quotidians i d’altres que rescata de l’oblit, i fetes també d’elixirs saborosos, de sortilegis. I en tot aquest procés, de arquitecta conscienciosa, fa un plànol, millor dit una prosa, per centrar-se i centrar-nos, i així sap i sabem on anirà cada peça que ella col·loca de forma artesana, a poc a poc, tal com fem en els puzles.
Però la poeta Isabel del Pilar Valero no és tan sol arquitecta. També és fotògrafa. Sí, ara us ho explico.
Una fotografia a l’atzar pot quedar bonica, però una fotografia d’aquelles que talla l’alè, sigui per la cruesa, la bellesa, el missatge sense paraules, només correspon a un professional que no es dol de passar moltes hores esperant el moment idoni, com que la llum incideixi en una fulla, que coincideixi que s’hi aturi un ocell, que l’ocell miri la càmera… És per posar un exemple. La bona foto és aquella que reprodueix la màgia d’un instant únic. No val un segon abans o un segon després.
D’alguna manera, el poeta i el fotògraf tenen una feina molt connectada. Un poema també retrata un instant: la joia, el dolor, un inici, un comiat, una reflexió… En aquest instant hi ha d’haver un cel abillat amb núvols de cotó fluix o d’estels que fan l’ullet, per posar un exemple. O hi ha d’haver una flor mandrosa, gronxada per la brisa, una brisa lleu, que la sentim com si pogués traspassar del paper o de la pantalla de l’ordinador i refrescar-nos el rostre. O potser hi ha d’haver una criatura enriolada amb l’anar i el venir de les ones, una criatura que vol agafar l’aigua i no pot, però en comptes d’enfadar-se torna a intentar-ho i torna a riure, un cop i un altre. I ja tenim un vaivé més deliciós encara.
A la fotografia, el temps queda suspès, supeditat a l’eternitat o a una duració que no es pot pas comparar amb la realitat. Això passa també a la poesia. Hi podem veure com cau una flor sense que arribi a terra, només un voleiar que concentra l’atenció. I de sobte una flor és el temps. El temps que transcorre indefectiblement, però que podem apreciar amb infinits matisos: amb dolcesa, amb neguit, amb benestar, amb ira, amb il·lusió…
Són les paraules les que fan els miracles. L’elecció precisa, la musicalitat que porten per vestit, les imatges que recreen, les giragonses que fa la sintaxi com en un camí sinuós. Qui no recorda el poema de Machado —i cito Machado perquè sé que és del gust de la Pilar i m’imagino que del públic—, qui no recorda el poema Campos de Soria que diu:
¡Colinas plateadas,
grises alcores, cárdenas roquedas
por donde traza el Duero
su curva de ballesta
en torno a Soria…!
No som capaços de veure la corba que fa el riu? La veiem sobre el paper i ens la imaginem. I aquesta és la feina atenta i isolada d’un poeta. No es tracta de posar una paraula rere una altra només perquè fan bonic. No. És clar que el poeta busca commoure al lector de poesia o a qui l’escolta. És clar que hi ha una recerca del sentiment, una plasmació del sentiment, un voler transmetre’l. I és clar que un poema té molt a veure amb una tessel·la, amb aquesta peça petita que dèiem que forma part d’un mosaic extens. El poema forma part del gran mosaic/missatge/reportatge fotogràfic que el poeta vol fer arribar a l’altre, perquè no tots tenim les eines: no tenim càmeres de precisió o una imaginació vívida, no tots tenim la paciència necessària. Ens calen reproductors, traductors d’allò que ens diu la natura o les ànimes.
I ens trobem davant d’un d’aquests casos: Isabel del Pilar Valero té la capacitat d’entendre’s bé amb la natura, amb les paraules i la melodia que desprenen, amb els sentiments, amb el temps que s’atura o que flueix… diria que té bona mà per captar l’essència dels dubtes i dels anhels, d’allò que ens humanitza. Temps i clic de la càmera. Temps i batec del cor. Em remeto a les paraules de la poeta: “Hi ha tanta vida entre el rellotge que batega al pit i a la memòria, que tot canvia a l’hora que es manté inalterable”.
Per acabar, gràcies i moltes felicitats per aquest esplèndid poemari.
Ressenya publicada als setmanaris:
El temps fuig irremeiablement
El darrer llibre d’Isabel del Pilar Valero (Arroyomolinos, 1957) és un recull de quatre poemaris units pel fil, o si ho preferiu pel corrent, del Temps, que han estat premiats en diversos certàmens literaris i quela poeta ha recollit en aquest volum titulat Tessel·les; “les ‘tessel·
les’ que parlen de com el pas del temps va construint el mosaic que és la vida” (p.73), com diu molt encertadament Mercè Bagaria en
un epíleg magnífic i d’allò més acla·ridor. Un temps omnipresent a tot el poemari, des dels títols de cada una de les parts, passant pels paratextos, que tant de pes tenen a l’obra, i, naturalment, en els poemes, tant en els quatre escrits en prosa poètica, que obren cada una de les parts, com en els vint-i-vuit escrits en vers (versos lliures, sempre en una sola estrofa, la més curta de sis i la més llarga de
trenta-un). I encara hi afegiria, també ben present en les quatre il·lustracions que obren cada una de les parts, en què la Núria Tomàs ha sabut reflectir el simbolisme del pas del temps i de la vida que recorre l’obra. Una obra, com també assenyala Mercè Bagaria, “amb una gran riquesa d’imatges i de lèxic [que] ens sacseja per tal que no deixem de construir el nostre mosaic. Sense planys. Amb poesia.”
(p. 77). Riquesa d’imatges i de metàfores, a les quals afegiria algun altre recurs literari molt present a l’obra, com les paradoxes, les antítesis o les personificacions, i una característica que destaca especialment Pili Garcia, al pròleg: la musicalitat dels versos. La prologuista és contundent: “La poesia de la Pilar Valero és música. La poesia de la Pilar Valero està escrita per a ser llegida en veu alta.” (p. 9). Una contundència que la porta a parlar de “valeroteràpia”, en paral·lel a la musicoteràpia. Exageració poètica que no ens sembla pas desencaminada del tot i que lliga amb el vitalisme que traspuen la majoria de poemes, el “sense planys” que ressalta Mercè Bagaria, perquè en el fons tot el poemari és un cant a viure el present amb intensitat. No és pas estrany que comenci amb un contundent “L’avui és tot el temps.” (p. 23) i potser tampoc no ho és que acabi amb la paraula “silenci” (p.70), perquè ja deia Miquel
Martí i Pol (poeta citat en un dels paratextos) que “la poesia permet de recuperar el gust pel silenci en un món desgavellat i sorollós.” Text que ens lliga amb aquestes paraules de Pilar Valero que tanquen una de les proses poètiques: “Tot s’atura, en un món amb presses per arribar enlloc.” (p. 45).
La Goretti Martínez, de Surt de casa, em va entrevistar.
L’enllaç us durà al contingut de l’entrevista:
https://surtdecasa.cat/penedes/llibres/entrevista-amb-la-poeta-isabel-del-pilar-valero
Esborrall 