En el tall de la foscor, s’entretenen les brises que cicatritzen el temps amb osques de fum i de cotó.
Les fulles volen entre dolçors ambrades, projectades sobre la paret, i allarguen les ombres del record que es desfan en el no res; com volutes de fum tot levitant en l’espai inútil de xemeneies apagades.
L’oníric camina a prop i el cor sent el goig de veure perfilada la punta dels seus dits, per la finestra.
Esborrall 
La imatge onírica em porta la llum que emana dels llibres, com finestres obertes a la paraula.
Que no s’apagui mai, aquesta llum.
Espero i desitjo enllumenar-me aviat amb la que emana de tu, Rafel!!!
Intimista como tú sola. Muy bien.
Y los sueños…., sueños son. 😉
Quina foto més poètica. I la prosa, molt visual.
Estic contenta que t’hagi agradat, Xavier. Gràcies!
veus vibrants entre vels , volianes que volen entre les escletxes del son Pilar preciós com una joia
Vels i excletxes, comfabulats als somnis, creen el millor dels paisatges. Gràcies, Elfreelang!
Escletxa de temps, quan la màgia funciona i tot és possible. Moments quotidians, en la foscor, que mai no valorem prou. Moments d’obertura de portes tancades, de nous camins a recórrer… Instants de buscar la llum, en la fosca més gran.
Com la lladre llibres!!!! 😉