La vida exigeix. Exigeix al verd de la tarda que neix, coronada de baladres, plens de letargia, escortats per ortigues.
Vençut l’alè, a la gola que crida emmudida i en la infinita amargor de les nereids se submergeix.
-
Segueix
S'està seguint
Already have a WordPress.com account? Log in now.
Esborrall 
Vençut l alè… L’haurem de reprendre tard o d’hora. Amb el color bonic dels baladres, vistos de lluny i sense tastar-los, com les ortigues… Verd distant que ens escorta sempre.
Una abraçada sense ortigues… Dolça i acompanyadora.
Tard o d’hora…És el temps que passa. 🙂
Una abraçada, bonica.
Els baladres són molt metzinosos encara que llueixen quasi tant bells com els teus mots que percebo amb un deix de tristesa potser….o només melangia? o és la veu poètica….encantada i encisada dels teus mots
abraçades dolces d’estiu! sense baladrejar però si admirant els baladres
I amargants, i rebonics, com la xicoira…
La veu poètica permet una mica de tot.
Gràcies, Elfreelang!