La musa dels nois

Fotografia: Jordi Sueiro

 

Premeu el següent enllaç per visualitzar l’acte:

https://www.rtvvilafranca.cat/2018/11/la-biblioteca-torras-i-bages-ha-acollit-un-recital-de-poesia-homoerotica-grega-antiga/?fbclid=IwAR0mjgayuLOoBx3_FY1dO3DRZtCE5PRFg443w-tK8uml79xfkNe-Mk_A0jY

 

Àngel Carbonell: Poeta i historiador nascut a Terrassa. Es dedica a l’ensenyament.

Forma part del col·lectiu Rauxa que organitza la Setmana de la Poesia a Terrassa,

Col·labora amb la revista Sonograma Magazine, on té una secció.

Obra publicada:

– L’instant és tot: Emboscall 2016

– Sota el títol Instantani, l’Art de la Memòria li ha publicat una selecció d’haikus, dins de la col·lecció Petit(Art).

Nihil sub sole novum [“No hi ha res nou sota el sol” (Eclesiastés 1.9)]

En la literatura podem trobar repetits tots els temes que imaginem: vida, malaltia, mort, amor, sexe…, i descobrir noves perspectives. En el cas de la recopilació que presentem avui, la novetat té a veure amb la llengua escollida, els poemes triats (Per què aquests, Àngel i no uns altres?) i les pintures que visibilitzen la coberta i algunes parts del llibre. Aquestes configuren, metafòricament, uns epigrames visuals que no ens deixen indiferents i ens ajuden a percebre’ls amb una mirada directa i actual.

Agraeixo a l’Àngel Carbonell que m’hagi involucrat en la presentació d’un llibre, que em va ubicar en una situació històrica especial ja que, en no ser experta, vaig poder imaginar-la al meu lliure albir. Aquesta llibertat em va permetre reflexionar sobre la sagrada bellesa efímera i el tel·lúric de l’ànima, i comparar-la amb la de les noies joves, servidores de les muses, que gaudien de l’amor sàfic posteriorment. També m’han acompanyat en la lectura el «Tempus fugit» i el «Carpe diem» que acostumem a citar per alliçonar o alliçonar-nos.

Un inusual catàleg d’adolescents abellidors, entre els 12 i els 18 anys, protagonitzen els poemes.

L’homoerotisme, considerat tabú i rebut discriminatòriament fins i tot al dia d’avui, es desenvolupa a travès dels sentits i la paròdia, amb l’ajuda de la metàfora. El sentit de la vista, centrat amb tolerància en un paisatge elitista que expressa amb naturalitat l’amor que sentien cap als joves els homes madurs que els instruïen. L’expressió poètica del desig i la seva dimensió transgressora són una necessitat expressiva que interpel·la l’oïda. La paròdia censura al pederasta que trenca les regles del joc.

Tot i que invisibilitzada, la poesia homoeròtica ha desafiat el conservadorisme amb sotilesa fins que el desig eròtic s’ha pogut enunciar lliurement, des de la premissa d’interacció social entre subjectes i la subjectivitat que se’n deriva.

L’Àngel se l’ha fet seva i li ha donat un perfil nou a l’hora de traduir-la, tot ampliant el cànon literari. També s’ha interessat per la forma en què s’expressa, per l’espai que habita i per la relació que té amb el temps i l’escriptura. Cosa que mostra amb la inclusió de la transcripció de l’original grec, feta per Mònica Miró Vinaixa.

En no existir una consciència d’homosexualitat definida en el món grec-romà, es podria dir que la traducció s’encabeix en la idea romàntica de mediadora entre cultures.

Traduir erotisme no és fàcil. Segons el meu parer el traductor no és un filòleg, així que ha d’aconseguir allunyar-nos de la cultura d’origen i de la literalitat que fan que el text perdi naturalitat. Per fer-ho es necessita una nova visió fresca i sorprenent. L’èxit també depèn de les decisions que es prenguin sobre la utilització de les paraules, sense perdre de vista la poca informació aclaridora que existeix en els diccionaris, sobre lèxic obscè i argòtic, i el joc ambigu del significat.

Segur que no li ha estat gens fàcil a l’Àngel versionar 100 epigrames de les traduccions italiana, portuguesa i francesa, treball que requereix de flexibilitat i valoració de l’aliè, sense perdre el que ens és propi, però, sortosament, va arribar al final.

El resultat mostra una creació autèntica que em fa pensar en la qualitat i coneixement de la llengua que requereix la poesia i la ment hàbil, que permet mantenir la musicalitat i conservar el significat en la traducció. Habilitat difícil que sotmet el traductor a una lluita contra la confusió, semblant a la descrita en la historia de Babel.

Isabel del Pilar Valero, novembre de 2018