Refilada d’ocells obre el capvespre. Tot s’atura en corredisses espirals i harmonies que neixen d’ecos antics. El so d’una trompeta amida el silenci en compàs d’espera i l’espai s’omple de metàfores que mussiten elegies.

En el fons blanc de les pàgines, les paraules volen en tres seccions o moviments. Un repertori variat de vers lliure i prosa poètica juga a crear imatges i fa ressò de grans compositors, músics i poetes que es van inspirar en les aus: Lorca, que va sentir plorar la guitarra; Messiaen (Le merle noir), bassat en el cant de la merla; Vivaldi (Il gardelino), recrea el cant de la cadernera; Beethoven (Simfonia n. 6, segon moviment), on el cant de les aus s’identifica amb diversos instruments o Pau Casals que va fer universal la cancó popular: El cant dels ocells.

Imagineu aquest llibre com una partitura on la poesia és la punta refinada i erigeix una casa en què el silenci senyoreja.

El meu pare em va ensenyar que aquest, el silenci, era la part més important de la música i convertia la respiració en un sospir.

“La negra es un sospir, la corxera mig i la semi-corxera un quart”, deia.

I, sospirant, harmonitzava la meva oïda que l’evoca en aquest recull .