Glosa: El desván de Villa Serena

 

De vegades experimento amb la mètrica i la rima.

Dies enrere vaig voler retre homenatge a uns personatges que m’encisen i els vaig glosar.

Aquests formen part del llibre: El desván de Villa Serena, de l’escriptora i amiga: MC Hitos.

Espero i desitjo que us agradi el resultat.

Glosa Desván

¿Tranquilo desván perdido?
Una bandada de niños
reaparece. Abre el tiempo,
en la memoria y sus guiños.

La noche estalla en pedazos:
Los espectros son maraña
donde habitaba la araña
Terror, tejiendo cedazos.
También hubieron pinchazos
en un enigma perdido.
¿Quién será el que lo ha escondido
entre las dos y las cinco?
¡Que horror, que espanto, que brinco!
¿Tranquilo desván perdido?

Resuenan algarabías.
En escena, ¡qué disgusto!:
Patas Arriba, Max, Susto,
Dientes, Pálido, Tobías
Blanca y Mosquito… Sombrías
formas dispuestas en liños
cobijadas en cariños
de Delantal y Orejudo
Charlie y Dragón, cierran nudo.
Una bandada de niños.

Un gran cíclope de fuego
devora la noche oscura.
Tras la puerta, una figura
me siembra desasosiego
impasible ante mi ruego.
Es para mi un contratiempo
esta verdad a destiempo
que se empeña en abrazarme
y, a riesgo de bloquearme,
reaparece. Abre el tiempo.

Pasen señores, ¿se atreven?
crucen el puente. La historia
despertará la memoria
y puede que en ella abreven.
Pasen, vamos! Desencueven
infancias blancas de armiños,
nubes de azúcar, pestiños,
porque los sueños que amamos
aparecen si buscamos,
en la memoria y sus guiños.

© Isabel del Pilar Valero Herrera

 

Sobre lectures i pauses

 

 

La poesia de la Pilar Valero està escrita per a ser llegida en veu alta. És clar que també pots sentir la musicalitat de la poesia de la Pilar Valero sense llegir-la en veu alta. Beethoven, tot i la seva sordesa, podia no només escoltar la música, sinó també compondre-la. Per tant, per sentir la música, el ritme, els silencis i les pauses de la Pilar Valero no és imprescindible aixecar la veu. Però, sí aconsellable.

Pili Garcia: Pròleg de Tesel·les

Presentació d’Anna Tomàs

FB_IMG_1563285173452

Fotografia: Aureli Diaz

Dijous passat, 11 de juliol, vam presentar el recull de poemes a la biblioteca Joan Sardà i Lloret, de Sant Quintí de Mediona.

Aprofito per agrair a les bibliotecàries i les persones que hi van assistir la seva acollida.

FB_IMG_1563285075509                                              Fotografia: Aureli Diaz

L’acte s’estructurava en tres parts: Presentació, Exposició explicativa de les imatges del recull, de la Núria Tomàs i recital poètic musical amb la Mar Navarro.

La presentació a càrrec de l’Anna Tomàs, va ser brillant, plena de contingut i generositat.

Crec que us agradarà llegir-la:

PRESENTACIÓ DE TESSEL·LES

Que una autora et demani que li facis la presentació d’una obra seva, és una gran acte de confiança, al capdavall un llibre no deixa de ser una criatura i permetre que algú la bressoli és sempre un acte de generositat. Si a més el llibre-criatura va vestit amb il·lustracions de la meva germana Núria, l’honor esdevé plaer, per tant, l’agraïment absolut per la confiança. 

A la Pilar l’admiro molt, perquè sé que s’ha passat  la vida treballant i tenint cura dels altres, i tot i així, o potser per això, ha tingut l’energia per desenvolupar la seva creativitat literària i poètica, en els seus blogs, en els 3 llibres de poesia que porta publicats, 2 reculls de contes infantils, i en les traduccions i col·laboracions que ha fet, i en tot el que encara té inèdit. A més a més, ha escollit no fer-ho en la seva llengua materna sinó en la seva llengua adoptiva i de fet vehicular des de fa molts anys, enriquint-la, a més a més, en cada poema, amb la utilització de lèxic precís i poc usat  col·loquialment.

La poesia de la Pilar, és emocional, és aquella poesia que et connecta i et remou: La prologuista, Pili Garcia, diu que és música, i hi estic d’acord. La seva musicalitat és fruit no de la mètrica i la rima sinó de sonoritat resultant de la tria de paraules. És ben sabut que la música ens arriba a llocs de la memòria, la conscient i a la inconscient, i dels sentiments, a través de connexions neuronals diferents a la percepció visual, que permeten una obertura emocional més immediata, tots tenim records associats a música i cançons, i el fet d’escoltar segons quines peces ens fa posar melancòlics o alegres sense un fet causal immediat. La musicalitat la trobem en la paraula, en la combinació rítmica i no formal, amb la que la Pilar fa els seus poemes, poemes que, com quasi tots, han de ser llegits en veu alta o xiuxiuejant, per acabar de copsar-los en tota la seva plenitud.

Aquesta musicalitat, també compta amb les potents imatges que els poemes de la Pilar descriuen, imatges que no cal buscar en la realitat, que també les trobaríem, però val la pena deixar-se portar per la gran capacitat que tenim de crear, per imaginar, i és aquí com els onírics poemes de la Pilar esdevenen claus màgiques, que obren les pròpies portes a la imaginació que massa sovint oblidem que tenim. 

Les tessel·les,  són les peces d’un mosaic, l’autora les ha dividit en quatre parts, com si féssim un puzle i les agrupéssim per colors o trames. Quatre parts, com quatre estacions, com quatre quarts d’una hora, com quatre moments d’un temps no horari ni meteorològic, que ella descriu en les proses poètiques que donen entrada a cada quart. Quatre temps en els que s’insereix cada part del quadríptic il·lustrat i inspirat en el poemari, que la Núria Tomàs ha realitzat. 

Al principi “Temps, tot i que passa” una veu  ja ens indica que el temps és or que es fa fonedís, una veu, la de la poeta o la del lector, a qui li surten ales i que proposa un vol per l’obra de l’autora. 

Temps, que enrajola l’era” és la segona part, en ella la veu vola harmonitzant l’interior amb l’exterior, la necessitat de sentir amb la de viure, la de meditar amb la de ballar, la de tancar els ulls per observar-ho tot.

A “Temps petit”  el vol continua per la memòria, pels desitjos, pels temors.

I en el darrer quart, “Temps, que el temps crida”, hi ha una personificació del temps, la consciència del condicionament cronològic, la percepció de tot allò que s’escapa. 


A les quatre parts el temps passa, el temps flueix, les busques del rellotge esdevenen part de la natura, d’una natura exaltada fins al detall, com en el modernisme,  la línia corba, orgànica, el símbol, l’exotisme, la mitologia. 

Les paraules escollides ja són, en si, evocadores i constructores d’un temps paral·lel i d’una altra realitat,  però la Pilar les vas enfilant com un collaret on enmig hi posa les diferents pedres precioses que trobarem en els poemes: ametista, òpal, topazi; i les envolta del pas de les hores: la nit, el crepuscle, la tarda, l’aurora, la posta de sol; de peces del món animal: orenetes, garses, crisàlides, aranyes, cargols; del món vegetal: arbres com el lledoner o l’eucaliptus, flors com els  nards, els iris; i d’éssers mitològics i llocs exòtics: Heli, Kronos, el jardí de les Hespèrides, Zamzam, Canaan, Samarcanda…

Segons Simon Weil “La imaginació i la ficció formen més de tres quartes parts de la nostra vida reali”, d’altra banda tota poesia té un nucli verídic, encara que sigui minúscul, nucli que es vesteix de somieig, de desig, d’abismes, de finals, d’experiències pròpies i alienes, reals o fictícies que doten de bellesa les complexitats vitals. En aquest sentit, els  poemes de la Pilar ofereixen diferents nivells de lectura, en la mesura que els lectors només som capaços de llegir allò que som capaços de sentir.

Una mirada sobre la totalitat del llibre porta a la sensació que es tracta d’un íter, d’un camí, d’un mosaic en moviment, potser el recorregut  del vol de l’oreneta cap al paradís, un vol circular, en el que no hi ha principi ni final. Tot té un sentit, la crisàlide serà papallona, i els seus ous tornaran a fer larves i crisàlides que tornaran a ser papallones. El crepuscle anuncia la nit que donarà lloc a l’aurora anuncia el dia que ens portarà altra vegada fins al crepuscle, infinitament, com en l’acte de respirar, expirar l’aire que abans haurem inspirat. Fins i tot el silenci sempre requereix un inici i un final sorollós. No entendríem la vida sense mort, l’alegria sense tristesa, ni el plaer sense el dolor. Pels lectors, la paraula, el poema, és el vehicle que ens permet desxifrar la dicotomia i entendre el cercle, i arribar al paradís, el que tenim dins nostre, infinitament.

 

FB_IMG_1563285118663

Fotoigrafia: Aureli Diaz

 

 

Ressenya d’Helena Bonals

IMG-20190416-WA0029

 

Ressenya d’Helena Bonals:

Quin títol més bell, Tessel·les, les peces d’un mosaic. Aquest poemari és fet de moltes tessel·les, fragments que parlen sobre el pas del temps. Aquest tema s’escau a la poesia, que és com la música, es desenvolupa sempre en el temps. És un bon motiu sobre el qual parlar quan es fan versos, al costat de l’amor i la mateixa poesia, perquè fa referència a la vida i la mort, el tercer gran tema dins aquest gènere.

“Neixen ecos que van d’un lloc a un altre”, diu a la introducció de la primera part, en prosa poètica. L’eco, la poesia, però sobretot, la seva interpretació, que va “d’un lloc a l’altre”, del poema al lector. Continua amb “la imaginació es posa damunt improvisada talaia”, la torre de vori del poeta, que li “permet albirar de manera privilegiada (…) nombrosos racons per descobrir”, la poesia que per sobre de tot és creació.

El primer poema, Temps, és una joia. Aquest temps, “cascavell quan naixem/ i mirall sense imatge quan morim”: el cascavell ens alerta que som petits, el mirall sense imatge seria el cos sense ànima. “Prop de l’àngel disfressat d’estel”, la bondat en forma de poesia, segurament, per l’associació de Margarit de la nit estrellada amb un vers dins Dona de primavera. “Deixa que senti el rellotge interior”, el ritme intern del poema, relacionat amb el temps”, “quan et vesteixis d’albada”, quan neix el poema. “Discorre per la vida/ com ho fa l’aigua quan cerca el mar”, la vida i la mort de la famosa obra de Jorge Manrique, Coplas a la muerte de su padre, “com ho fa el vent quan juga/ amb les branques dels arbres”, el vent seria la poesia de nou, que és invisible, però se’n noten els efectes com passa amb el vent.

En el poema en prosa de la segona part, acaba dient “que tot canvia, alhora que es manté inalterable”, una possible referència a Heràclit, el riu que no és el mateix riu, i Parmènides, la permanència en el temps del que coneixem.

Passant a la tercera part m’ha cridat l’atenció aquest “Tot s’atura, en un món amb presses per arribar enlloc”, em recorda el “Que lent el món, que lent el món, que lenta/ la pena per les hores que se’n van/ de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se’n van / de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se’n van / de pressa”, de Gabriel Ferrater, dins Cambra de tardor. El poema Crisàlide fa pensar que el poema seria la crisàlide, el cuc de seda que té sentit, es converteix en papallona quan tu, com a lector, “sents el que jo sento,/ i em xopes en la distancia”.

De l’última part en vull destacar el poema Reverber, que voldria analitzar tot sencer: “Escoltem el silenci/ de ser dos”, o sigui, forma i fons, “esfullem/ la margarida del temps”, tot anant darrere la vida la vida ens passa. Aquest “en oval daurat” podria fer referència a l’edat d’or, “davant les portes del paradís”, el paradís perdut que recordem a la maduresa. També “i embriagueu-nos de blau,/ sota l’ombra de les àmfores”/ on s’adorm el cant líquid”: fa pensar en la Cançó blava de Joan Vinyoli, que no és res més que la poesia, aquest “cant líquid”, a l’ombra del qual, sota la seva protecció, perquè la poesia ens salva, avancem en el temps, la vida.

Una vida en què la poesia rebervera d’un poema a un altre, d’un amor a un altre. Aquest poemari, més enllà de les meves interpretacions, és un goig de llegir, perquè és molt musical, d’una música molt relaxant, és un parèntesi dins la pressa que ens arrossega a tots quan vivim. La mateixa autora en va gravar fragments recitats per ella per a una emisora de ràdio, que trobareu en aquest enllaç. Un òpal, una joia de llibre.

Tessel·les a El mirall, de Ràdio Sant Feliu

el mirall contrapunt

Marc Roca i Marta Pérez Sierra

 

Avui em dut a la ràdio de Sant Feliu el recull Tessel·les, de la mà de El Mirall, conduit pel Marc Roca i el Contrapunt poètic de la Marta Pérez Sierra.

S’ha emès un petit recital, amb la música d’Andrés Cabanillas, compositor i pianista granadí.

Podeu sentir-lo al següent enllaç:

http://alacarta.radiosantfeliu.cat/?fbclid=IwAR1X6si6ToHdBoVPAQQL0MuVpKaIV5qU2uMALfL6EQL_LC4biQUZsj3PEPA#!/programs/elmirall/radiosantfeliu_podcast_5710?s=2495

Aquí podeu sentir la gravació que vam fer en directe:

https://sala-delectura.blogspot.com/2019/05/tesselles-recital-musicat-al-programa.html?fbclid=IwAR1JVrJxfnrKW0w_jD9NcUzuoRo3qg6e7BoF-PVyMqwpDGHKTjpXRVelwdY

 

Pòsits i Buit

Prsentació De teulades en amunt

Cartell fet per Helena Bonals

 

El passat dissabte, 7 d’octubre, l’Helena Bonals, ponent de la presentació de De teulades en amunt, a la Biblioteca Dos Rius de Torelló, va comentar dos dels tres poemes que va recitar. Podeu llegir els seus comentaris al blog on acostuma a deixar.ne. Us el recomano!

http://unacosamoltgranenunademoltpetita.blogspot.com/2017/10/posits-i-buit.html

Pòsits

Cerco, entre els pòsits de la nit,
les abraçades verdes. Tu
m’encerclaves, en jardí edènic
de vivències platejades.
Les recordes? Segur que no.
Hauries d’imitar l’aire que va
de l’albereda a la roureda
i emmarca l’eucaliptus.
L’òbit de l’amor desfeu el llaç
que ens uní, quan només
érem tu i jo a la terra,
capaços de percebre,
en cromàtica abstracció,
la miríada de colors que la inventava.

Buit

Desert silent persegueix l’aurora
mentre invoco paraules gastades,
mancades de significat,
en fila amorfa de faccions.
Sol fermament apagat, marcit,
al cau de somnis absurds.
No hi ha contrapunt;
la cavitat que ens separa
és buit immens, caramullat
de nit interna, exempt de mots.

La sempiterna i versàtil avarícia
del no-res intenta establir,
en antigues morades,
vells alens perfumats,
per tal de transcendir.

VALERO HERRERA, Isabel del Pilar De teulades en amunt. Sant Andreu de la Barca: Editorial Gregal, 2016

Aquests dos poemes em sembla que parlen del desamor, des de dues perspectives diferents. 

“Pòsits” es referiria al que queda del dia, que es troba bàsicament en la poesia. Em recorda el que diu Gabriel Ferrater dels amors que primer s’enfonsen, i al cap dels anys suren en la superfície de l’aigua, que no és res més que el poema. La paraula “pòsits” ja parla del que queda en suspensió. “les abraçades verdes”, “la miríada de colors”, és el que la veu poètica en recorda, la que veritablement ha estimat, per això pregunta “les recordes? Segur que no”, al seu amant absent. És el seu paradís perdut, el “jardí edènic”.

“Buit” és el que sent la veu poètica, “desert silent” un epítet que redunda en la buidor que l’acompanya. “la cavitat que ens separa” seria una imatge contundent sobre l’absència de l’altra persona. “la sempiterna i versàtil avarícia” és un oxymoron, una paradoxa que parlaria d’una eterna fam de poesia que alhora muda fàcilment, no la domina prou. Una fam de poesia “per tal de transcendir”. Això és el que qui escriu això cerca sempre quan escriu, almenys. Omplir aquest buit, d’això es tracta.