Ser i fer barri (Pregó festa del barri de Sant Julià)

551548_976869055697398_7810442344671592985_n

(Pregó festa del barri de Sant Julià, 19 de juny de 2015)

Bona nit a tothom!

Quan la Junta de l’Associació de Veïns va proposar-me de fer el pregó de la festa del barri, em vaig quedar molt sorpresa. Sorpresa però agraïda, i vaig acceptar el repte. Un repte i tot un honor, perquè pregonar és per a mi una novetat, i em preocupa fer-ho amb la dignitat  que us mereixeu tots vosaltres i aquí sóc, contenta, agraïda i cofoia, d’articular vivències, història i anècdotes, en aquest moment culminant del barri: la festa.

Una festa que no ha canviat gaire pel que fa a l’essencial: la crida, la sortida al carrer, la trobada, l’abandó del quotidià, la gatzara, la pólvora, la música…Sí que ha canviat, però, en la data (abans tenia lloc el primer cap de setmana de juliol), en l’espai urbà ( ampliat amb les construccions de la Plaça de la Sardana i el Parc de Sant Julià), i en la manera de viure-la.

M’acompanyeu a contemplar-la des del carrer del Temps?

Flueixes eternament, inconcret i eteri,

marques els ritmes de la vida.

Ets cascavell quan naixem

i  mirall sense imatge quan morim.

Company amb qui ballo,

i giravolto sense descans, en el silenci

que marca la cadència de la nit,

prop de l’àngel disfressat d’estel.

Deixa que senti el rellotge interior,

quan et vesteixis d’albada.

Acompanya’m; discorre per la vida

com ho fa l’aigua quan cerca el mar,

com ho fa el vent quan juga

amb les branques dels arbres.

I, quan tot acabi,

continua el fluix perpetu;

sense aturar-te en la nit de l’oblit. Temps.

Per tal de compartir els trossets de temps que no volen marxar, els records, que m’han ajudat a pensar i sentir aquest pregó, estableixo un orde, potser desordenat, que espero i desitjo us arribi amb tota l’essència.

Un eco apaivagat, fascinant, em du el so d’anys enrere, quan els barris no existien. Nosaltres érem el barri, i començàvem a adobar-lo. Els carrers, terrossos, eren un fangar quan plovia i el clavegueram trigaria a arribar-hi; la processó de Sant Fèlix no havia passat mai pel meu carrer, que du el seu nom, i vivíem envoltats d’horts i de vinyes, al costat de l’Era Enrajolada i l’adoberia dels Torrents. L’era, també parada de busos interurbans i de vehicles, és avui una plaça; un escenari obert al carrer, que dóna vida a una parcel·la, inaprofitable fins fa poc. Com ha canviat l’entorn!

M’obre el somriure la remor de les fulles del magraner de l’hort del Rius, al costat de casa, on ens enfilàvem al capvespre per gaudir de l’espectacle del rosari de cavallers que anaven al Quixot, una de les cases de les nimfes (nom molt poètic trobat al llibre de la Teresa Berrozpe Just, Vivències), situada enfront de casa. Aparellades, carrer avall, n’hi havia dues més, on es llogaven habitacions amb dret a bany, cuina i menjador particulars. La vila creixia i canviaven els costums i els usos dels espais.

Oposat a l’hort, a l’altra banda de casa, teníem un solar ple de pedres on jugàvem a fer carreres de cargols i més enllà, horts, la riera dels Vinots i, en plena zona rural, la riera de Llitrà.

Si agafem aquest indret per passejar una mica, havent sopat aquesta nit, farem via cap a la zona esportiva, mentre gaudim del cromatisme de les entrades enjardinades de l’Avinguda de Catalunya, o sentim la cridòria de les terrasses dels bars, del cap d’avall.

També podem creuar a l’espai verd entre el carrer Eugeni d’Ors i l’avinguda, el Parc de Sant Julià, i travessar-lo pel camí dels alzinars. Un recorregut ple d’encant. Ens acompanyaran els bords dels gossos que treuen a passejar, la fressa dels passos d’altres vianants, o la remor de l’aigua de la bassa situada a la part més alta, que forma una cortina en salvar els diferents nivells de l’espai per on circula.

Aquí mateix, on ara som, guspirejava la nit més llarga de l’estiu, ajudada per la foguera que la quitxalla construíem, amb les deixalles que ens donaven a les cases on pidolàvem. Sempre havia algun pare que ens acorria a enfilar-la i coronar-la, amb un ninot que empolainàvem com podíem. A poc a poc, ens confirmàvem en el que som avui, tot absorbint vida, llum i paraula, del nostre paisatge interior i exterior.

Nits lluminoses que recordaré sempre, que viuen apaivagades dins meu, els seus

 

Cruixits

El dia s’adorm, a l’obaga,

drapat per sudari d’estels,

mentre esdevé gorja etèria,

arraulida de brisa.

Veu de gossada

entra per la finestra,

junt a la llum ambrada

que flameja, confosa,

rompent-se en somnis.

Defora, el món s’exalta.

Els diumenges a la tarda, crits animosos cavalcaven l’aire. Partien del camp de futbol, que es trobava on avui dia està el Mercat Sant Salvador. Actualment, ens arriben de la zona esportiva, més enllà de la creu de terme que marca l’inici de la vila, tot venint de Sant Martí, i fa companyia a la Fassina i l’Auditori, incorporació recent dins del paisatge.

Al llarg dels anys hem estat testimonis de com el creixement ha esmicolat llocs emblemàtics, molt concorreguts llavors; ha permès la construcció d’uns de nous i ha canviat la fesomia i l’ús d’altres. Els més joves potser no ho sabeu, alguns fins i tot és possible que no us en recordeu. Anem a fer memòria:

Al local on es va construir el Cinema Kubrick, hi havia les Caves Raventós Catasús. Va ser la Casa Via Raventós la que va acollir Cal Figarot, seu dels verds.

A Can Freixedas, antiga Casa Font-Rodona, van encabir la seu del Consell Comarcal, al 1993.

La Llar d’Avis Inglada Via, rehabilitada de cap a peus, al principi del s. XXI, ha començat a oferir dies enrere el servei de centre de dia.

La casa Vicenç Mestres, allotja un gimnàs.

A l’antiga fàbrica d’alcohol Just, La Fassina, adquirida per l’Ajuntament i rehabilitada posteriorment per un programa d’escola taller, s’alberga joventut i s’ofereixen serveis d’ocupació i formació, des del 1999.

“El Bar los Caracoles”, molt concorregut a l’hora de degustar les saboroses tapes que oferien, és un espai tancat, ple de publicitat.

La Clínica del Carme, del Carrer Balmes, s’ha transformat en un conglomerat d’edificis.

 

I quin ressalto com a nova construcció? L’escola Baltà Elies, és clar! Va sorgir com qui no vol, del melic d’unes muntanyes d’argila, tot saltant una riera i el no-res. L’augment de la població va ser la base dels fonaments de l’escola comarcal, que es va inaugurar l’any 70. A la fi, vam tenir un altre temple de cultura en l’entorn, on van estudiar els meus fills, Mireya i David, i van començar un dels camins formatius més importants de la seva vida. Més endavant n’han pres uns altres, però em sento impulsada a dir: Que bé que ho vau fer, mestres del Baltà. Gràcies!

 

L’Institut Eugeni d’Ors, reubicat a l’Avinguda de Tarragona, al costat de l’antic camp de futbol, s’havia inaugurat l’any 68, amb un nou pla d’estudis i la incorporació de les noies. Esdeveniment important per a mi, que hi vaig començar el batxillerat el curs 68/69.

En aquell temps no imaginava, que asseguda al banc que hi ha al costat de la tomba on està enterrat l’escriptor i filòsof que li va donar nom, escriuria aquests versos:

Fregadís

Melodies intermitents.

A l’insondable, absència,

caiguda infinita. Cavalca

sobre palafrè blanc,

el crepuscle dels xiprers.

Silenci, flors garberades,

Constel·lació de llums.

En clivelles gelcuites,

resplendeix el marbre.

Continuïtat i canvi; anys 70 i moviments associatius; compromís i lluita contra la dictadura; important descentralització del centre; incontrolable i no volguda construcció d’edificis gegantins on havia cases de planta baixa; la lluita  per aconseguir una perspectiva amb horitzons amples i verds, que era barri i feia barri, em duen al dia d’avui.

Ara, us convido a tancar els ulls i situar-vos, als més grans; als joves, a imaginar.

En l’eco i la veu esvaïda de la festa, dormen el seu somni, antics juliols d’adolescència, a la Plaça de Sant Julià; zona de pràctiques d’autoescola, esdevinguda “Àgora” festiva, abans que augmentés el patrimoni urbanístic. En aquell temps en què havíem d’arribar a casa abans de les 10 de la nit, el ball de festa del dissabte era més festa i la teranyina de banderetes que engalanava el recinte, el millor dels envelats.

Tinc gravada a la retina la riuada de gent que arribava d’arreu, Baixant i pujant l’escala lateral que amb la millora urbana va esdevenir una rampa, sortosa i encertadament. L’eliminació de barreres, la considero una aposta per l’excel·lència, entre les múltiples tasques que han fet i fan les diferents juntes.

També recordo la música que acompanyava abundoses complicitats i riallades. Nits alegres, viscudes i assaborides en tots i cada un dels seus racons, quan jo era i feia barri, sense adonar-me’n.

Arrelada a les meves vivències i la dels meus fills, imagino que a molts dels que sou aquí us passa, descobreixo l’estimulant xocolatada amb coca, antecedida per la traca i la gralla, que obrien el seguici de la mainada i també dels que la infantesa els quedava llunyana. Per què no dir-ho? “Cómo te gustaba, mama, pasearte con tus amigas, con tu nieta Mireya de la mano, saboreando la delicia del cacao… Seguro que en algún rincón de tu olvido conservas el sabor”.  

Un grup de dones voluntàries són les artífex d’aquest preuat convit. Treball anònim i molt valorat, que m’estimula el record olfactiu, cosa que les agraeixo vivament. Si alguna d’aquestes dones és aquí, aprofito per agrair-li els gest amable del quotidià, vestit de festa, que és barri i fa barri.

Enlluernats per l’espetegaria dels focs d’artifici, desprès que els falcons hagin obert la plaça amb impactants i plàstiques construccions, sento la veu que crida: Terços i amunt!

Refilava la gralla, aquí, a la Plaça de la Sardana. Una pinya, molt menys nombrosa que les que acostumem a veure avui dia, encerclava la verticalitat de la sageta humana que s’enlairava, fins que l’anxaneta cavalcava a sobre de l’acotxador i rascava el cel, pessigollejant-lo  i rient amb ell.

Tothom tenia els ulls presos en aquell màgic vol, mentre les gralles tocaven l’aleta i indicaven als xicots o als verds que no ho podien veure, que el castell s’havia coronat. Dues notes llargues i pausades ens deixaven sense alè i tranquil•litzaven, -o no-, la construcció que tremolava incontrolada.

Les notes musicals s’apressaven i es començava a desmuntar el castell amb tota l’agilitat que es podia.

Esclataven els crits, es desfeia la pinya, s’obria el terra, la gralla emmudia amb una nota recargolada i el seu so feia que les llàgrimes em regalimessin emocions pel rostre, en abraçar el meu fill, que es presentava com a casteller al nostre barri.

Històries llunyanes que un dia vam tenir el privilegi de viure i que potser en un futur pròxim es repeteixin. Tant de bo!

Tots érem barri i fèiem barri.

Com recordo els boixets que fan xocar unes puntaires i m’alegren les oïdes!

I el preludi d’un flabiol enllaunat, trencant el silenci del migdia. Impel·lida per la música, m’aixeco i esdevinc riu que s’agita amb el vaivé de les primeres notes, tot sortint del somieig.

Com m’agradaria tornar-hi, enlairar els braços i dansar de costat, fent pics a terra i retrocedint, punt si, punt no, molt atenta al contrapunt. Deixar que, amb el saltiró, el meu cos permeti que l’ànima s’expressi en “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

Allargo la mirada novament, fins on pregonen les gralles; temps de vermut, plaers assequibles. Fa estona que la gent s’espera, escampada per tots els racons de la plaça, i la calor converteix les goles en terra seca, assedegades de la pluja abocada als gots.

En un tres i no res, comencen a arrelar-se les hores del migdia i la calma s’escola on tot era bullici.

Un aire suau, perfumat de rom cremat. A boca de fosc, les havaneres, bressolades pel fullam que inventa jocs d’aigua amb la veu que canta, adormen la ment. La plaça plena de mocadors al vent, fermall agradós amb què acomiadem la festa.

Només em resta afegir quatre coses agafades al vol, que els pregons tenen límit de temps i haig d’acabar; encara queda molt a viure aquesta nit i les hores empenyen.

De cop i volta, nosaltres que érem barri, sense saber-ho, vam fer barri. Aquest va néixer petit, amb un esclat de vida que sortia del ventre del conviure.

Nodrim-lo, embellim-lo, amb participació comunitària i associativa. Inventem grups que ens ajudin a assolir objectius comuns i iniciatives que ens permetin els canvis que calguin.

Siguem barri, fem barri, per tal d’abastar la preuada convivència.

Tant de bo que no ens manquin projectes i la intervenció dialogant i dinàmica! Traslladem l’esperit renovador del seu naixement, al centre medieval del Carrer de Sant Francesc, a la vida associativa actual.

Comprometem-nos a cohesionar-lo amb civisme i varietat cultural. Creem múltiples espais d’encontre i ambients de comunitat, tot destacant els punts comuns.

 

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, a casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú, ens diu Sisa.

Sumem! Mirem amb ulls integradors als nouvinguts i celebrem la diversitat. Per a què serveix una crida genèrica i discursiva?

Oblidem les diferències; construïm la pertinença; unim identitats, amb temps i calma, com ens suggereix la guineu, del Petit Príncep:

—S’ha de ser molt pacient —va respondre la guineu—. Per començar t’asseuràs una mica lluny de mi, així, a l’herba. Jo et miraré de reüll i tu no diràs res. El llenguatge és una font de malentesos. Però cada dia et podràs asseure una mica més a prop…

Que els joves s’hi acostin, reclamin i replantegin. Que ens sobtin amb la seva percepció social, com ho fan amb la sensibilitat estètica dels grafits, plasmada en murs ignorats i adormits. Ells, són l’ara i el demà. Que vinguin i cantarem plegats les cançons dels Txarango!:

Compta amb mi en els dies de lluita / si l’esperança et descuida. / Als mals passos hi haurà uns braços, / compta amb mi.

 

Activem l’alegria de les persones grans que ens van precedir i ens van ensenyar el camí a seguir.

Construïm una pinya, ara que tot s’ha garbellat. Que l’associació es manifesti com un tot coherent, amb idees innovadores, capacitats, experiències, punts de vista. Facilitem el relleu de la junta, en tots els rols i les tasques que realitzen, perquè no s’estanqui el progrés del barri i es desenvolupin nous projectes.

I, per acabar, muntem festes; celebrem l’assolit  i, com diu Joan Manuel Serrat, cantant i poeta:

Apurad, / que allí os espero si queréis venir, / pues cae la noche y ya se van / nuestras miserias a dormir. / Vamos subiendo la cuesta / que, arriba, mi calle, / se vistió de fiesta.

Bona festa a tothom!

La capta

Les tradicions giren en cicles previsibles. Abans d’acomiadar l’agost, s’obre pas l’avantsala de “la més típica”. Festa en honor d’en “Feliç”, un sant acostumat a conviure durant tot l’any amb la gent del poble.

Des de primerenc, després dels tres coets d’inici, els carrers de Vilafranca s’omplen de renou i són presos per organitzadors, administradors, diversos col•laboradors i força quitxalla que els recorren distribuïts en grups. També hi ha músics que, a toc de gralla i tamborí, anuncien als veïns la imminent arribada de la comitiva que els segueix, emulant la imatge d’una processó de formigues en la soca d’un arbre.

És així com la Vilafranca d’avui es solapa amb la d’abans… La que feia la capta en espècies a les eres dels afores del poble, segons em van explicar, o la que la feia amb tartanes, que al dia d’avui han estat substituïdes per furgonetes.

Un any més aconseguiran captar quelcom més que diners. Crearan expectació, dibuixaran somriures i atrauran l’interès, feina gens fàcil, menys encara quan s’ha d’acontentar a grups nombrosos i multiculturals. Els ajudarà l’estampa del sant, el programa de la festa, el regal i les samarretes.

Flama del Canigó

Flama del Canigó que ens arribes des del cim, en què t’han vetllat tota la nit i conquestaràs les tenebres. Quan el dia s’apagui, seràs Esclat. Enrenou de rialles i remor de ball. Gatzara encesa en les pires, els seus ninots de drap. Rellotges sense busques, amagatalls secrets de mobles vells i fusta robada als carrers veïns. Albor de flamarades a les cruïlles sense asfalt, espurneig en els ulls, suggestió a cau d’orella del despertar de la pólvora. Carrers guanyats per la delectació de les brases que saltaran al buit i moriran gebrades, a punta de dia, quan hagis assenyalat, una vegada més, la silueta d’un poble que caminarà orlat al foc de l’alba i enlluernarà al sol.