Enamorament

imag1013

M’agrada observar-te. Delimitar els teus trets perfilats en l’aire; aquests són gavines tirades a volar. No et defineixen uns ulls, ni una boca, ni una expressió, sinó el conjunt de les teves faccions que dibuixen un paisatge únic.

Gaudeixo recorrent el teu cos que s’estén des de la muntanya fins a convertir-se en cabells d’escuma que arrissen el mar. De vegades m’entretinc en els recòndits racons de la silueta, omplint-me del paisatge que penetra, a través de la retina, en tots els sentits.

Cada vegada que et miro et mostres diferent. Mil cares m’atrapen i em tempten a tornar als teus dominis una i altra vegada, per resseguir-los, incansable, i emmudir el silenci tot descobrint-los, tot robant-los, encara que sigui només un floc dels teus cabells, i cobrir amb ells els meus somnis. Aconsegueixes empresonar-me en provar la teva salabror quan, asseguda a la sorra, t’escolto en el xoc de les ones a la vora dels meus peus. Deixo que em bressolis amb el suspens agradable, que m’immobilitzis i em permetis, sempre que ho vulgui, refugiar-me en tu.

Cursa

27082014833

Un impuls triomfal, ple de promeses, indica l’instant idoni que li brinda un partit de futbol. El noi deixa enrere la cleda i traça senderes en la foscor. A l’altra banda del reixat la natura mostra la bellesa més pregona i comença a córrer, sense mirar enrere, tot allunyant-se de l’ombra que el persegueix i, probablement, d’ell mateix. La carrera li acreixenta l’horitzó, empobrit per l’acumulació del fang amb què intentaven modelar-lo, i el fa sentir lliure, viu!. Com palafrè blanc cavalca el vent, inconscient de les conseqüències del seu acte, fins a arribar a l’infinit il·limitat que li regalen la llum arrissada i el balanceig etern de les onades. Tot el que l’envolta flueix, lliurement, i l’empenta a avançar per l’arena fins a arribar vora l’aigua, on xapoteja com un infant.

De repent, alguna cosa li assota el pensament. Potser s’adona que no ha guanyat la cursa; que les normes també habiten aquella terra promesa i que aquestes no les dicta cap humà, sinó la part més agrest de la naturalesa. Desconcertat, conscient que no pot quedar-se quiet  al mig de la fugida intenta avançar, a posta que l’única manera de fer-ho és desfent camins, la qual cosa el paralitza i l’inquieta.

Pobre infant, perdut en la creixença, presoner de camins esvaïts, que no arriben enlloc; sense cap altra alternativa que imitar la quietud amansida de les aigües regurgitant   despulles. Tal vegada arribis a saber que no és fàcil aconseguir la llibertat, menys encara quan es viu d’esquenes a una societat que ens congela, amb la intenció d’uniformar-nos, i ens talla les ales, tot just quan som a punt de començar a volar.

Temps ert

Temps ert

SAMSUNG DIGITAL CAMERA

Va invertir molt temps en la dubtosa quimera de perllongar la  joventut. Sentia com una llosa carregada a les esquenes el saber, que quan li arribés la senectut sofriria la fragilitat, la petitesa, la vulnerabilitat, de la irreversible deterioració física. No podia evitar la necessitat i exigència d’una perllongada immaduresa i es va endinsar sense saber-ho en l’anhel etern, sense tenir plena consciència del que volia o no volia. En l’afany de esdevenir una víctima més del pas irreparable dels anys, es va convertir en un dels vampirs tan en boga de la societat en què vivia, canviant qualsevol arruga pels traços invisibles de les cicatrius del bisturí.

Aquesta va ser la manera en què va descobrir el secret de la joventut eterna i les seves conseqüències imprevisibles. Dit secret no era un altre que el comprovar l’auto engany, ja que res etern existia més enllà de la prolongació estèril d’una vellesa encoberta, davant la freturosa dignitat d’acceptar morir-se a temps.

Així que va perdre l’oportunitat de descobrir l’eternitat del pensament, lliure, on no arriba el temps. Etern en el descobriment diari, en l’admiració de  cada moment, impossible de frenar-ho amb les dormidores vitals d’un futur incert.

L’eterna joventut no va permetre que l’espurna de la vida agafés les regnes i va cessar amb la fi del temps ert.

El llum

Elisa Bernat

256è joc literari de Jesús Tibau

La senyoreta Conxita, la mestra de pàrvuls tornava del bany disposada a agafar la bossa i la jaqueta, tancar la classe i marxar a casa, com més aviat millor. El dia hauria transcorregut tranquil, si no hagués estat pel mal de cap que li començà a primera hora de la tarda. Segurament devia estar causat per la turmenta que s’hi acostava, sense presa, tot descendint de la muntanya que feia de decorat de les vinyes que delimitaven el poble. Creuà la zona de jocs que separava l’edifici dels alumnes més grans del dels més petits i avançà amb  vivesa pel passadís, al llarg del qual hi havia les classes de P3 i P4. Al final, a la banda esquerra estava la seva, la de les libèl·lules.

Obrí la porta i entrà a l’aula, molt espaiosa; recollí alguns llibres de contes que els alumnes havien llegit i endreçà el racó de les joguines. Com desitjava que arribés el dia, sempre hi arribava, que els més desendreçats deixarien de ser-ho. Costava una mica, però l’experiència li havia demostrat que no era impossible amb una bona actitud pedagògica. A hores d’ara, però, no tenia altra alternativa que anar al darrere, com si fos una escombra.

Quan s’encaminava cap a la sortida, va sentir l’impuls de fer una última ullada a la classe. Veié que la nina de drap, la que tenia el mateix tamany que qualsevol dels seus alumnes, jeia bocaterrosa al final, al costat del racó de la música. Semblava que tot es confabulava per retenir-la més del compte, precisament quan el cap li pesava més a causa del dolor. Anà fins a la nina, l’agafà pels cabells i l’assegué en una cadira al racó de les nines. Que lletja que és- pensava-, amb aquelles grenyes que li tapaven la cara de drap, dibuixada amb uns ulls grossos i un somriure hieràtic. No li sorprenia gens ni mica que alguns dels nens i algunes de les nenes cridessin i la deixessin caure al mig del joc i no la volguessin arreplegar. Tot seguit agafà les seves coses, apagà el llum, tancà amb clau i se’n anà cap a la sortida. Travessà de nou entremig del gronxador i el tobogan, sota un fort aiguat. Com que no duia paraigües i havia aparcat el cotxe una mica lluny del recinte escolar, decidí anar a trobar al conserge a veure si podia deixar-li’n un.

La fosca s’estenia sense pausa per sobre d’ella i els edificis de l’escola i creava un ambient claustrofòbic. Tal vegada aquest fet li ajudà a adonar-se’n del punt lluminós que sortia de la classe de les libèl·lules; segur que algú havia encès el llum. No dubtava que l’havia apagat. Li feia mal el cap, però no fins al punt de no recordar les coses. Probablement el Sr. Martí en no veure-la sortir havia anat a buscar-la. Si no es trobaren en el camí és perquè ell hauria entrat en alguna de les classes de pàrvuls a fer una última ullada. Era un bon professional.

Va desfer el camí sota la pluja. Estava tan mullada que ja no li calia cap paraigües, però tot i així anà a trobar el bidell. En arribar, veié que la porta de la classe estava tancada amb clau, però la llum es colava per l’escletxa de la porta. L’obrí i corroborà que a dins no havia ningú. Abans de tancar i marxar, com era el seu desig, tot pensant que s’havia descuidat d’apagar el llum, es va sorprendre de veure que al final de la classe, al costat del racó de la música on una estona abans jeia bocaterrosa, estava la nina asseguda a la cadira on l’havia deixada. No tenia cap dubte que el dolor del cap li causava estralls.

Amb molta resignació es dirigí cap a la figura de drap, amb la intenció de desar-la al seu lloc. En agafar-la, notà molt de fred i tingué la sensació que la mirava amb un somriure sorneguer que li provocà molta basarda. La deixà caure al terra i sortí cames ajudeu-me, sense tenir en compte que deixava la classe oberta de bat a bat.

Pastoral

Relats conjunts: Segona proposta d’octubre

Reverbera en el seu record, aquella tarda d’agost, en què caminaven per terres asturianes i es perdien en els boscos tot buscant fonts en el camí cap al cim. Desfeien els passos després d’aconseguir el primer objectiu i tot abandonant el segon a causa de l’abundant grisor, matisada de negre, que planava sobre aquell paratge, fins llavors idíl·lic com els pintats per Monet, en què començaven a córrer les invisibles “Xanas”, enganyades per la foscor. Es sentien tristos en no haver pogut coronar el punt més alt d’aquell muntanya, però no els atreia la idea que la tempesta els trobés entre la boira famolenca que els engolia en el seu retorn; a més, havien capturat la llum de la font de pedra, que decoraria els seus records més endavant.

Caminaven en silenci, atents al bram del cel malferit pels raigs que el travessaven sense pietat. La situació no els era grata; molt menys per a la dona, que va ser objecte de les burles d’ell, més serè, més disposat a buscar qualsevol lloc on aixoplugar-se si no arribaven al lloc on havien aparcat el cotxe, abans que la foscor ho envaís tot. Transcorreguda una hora i mitja de descens, el camí s’eixamplava i el pendent era menor, però augmentava el serpenteig i multiplicava els revolts d’invisibilitat, a causa dels enormes matolls que marcaven una estranya simetria en el paisatge. En un d’ells, la dona veié una ombra que creuava i es quedà paralitzada. Li arribà al cap el record del dia anterior en què descobriren que, a més del bestiar oví i boví que caminava per les muntanyes, hi havia un altre menys domèstic i més salvatge que havies d’evitar, segons els vilatans. Perduda en el bucle dels records, percebé de nou la figura enorme, negra, coronada amb mitges llunes blanques, que va creuar de nou a pocs metres d’ells. Aquesta vegada no s’acontentà amb aturar-s’hi, com si estigués en presència de Medusa, sinó que s’abraçà molt fort a la seva parella, necessitada d’empara, tot notant que l’home havia perdut una mica el seu componiment encara que tractés de dissimular-ho.

El so de múltiples batalls i una veu femenina els tragué de la seva tremolor. “Es que” tengu “que pegar-te” – repetia incansablement-, “no em fas” casu “i no hi arribarem mai”. Els nervis s’afluixaren en la parella, convertits en curiositat i sorpresa. Darrere d’ells aparegué una muller seguida per un munt de vaques que semblava molt enfadada amb l’ombra que els espantà. Aquesta, molt més voluminosa que les seves companyes i amb les banyes més grans i afilades, s’aturà a pasturar tranquil·lament en sentir a la vaquera, que aprofità la trobada amb els turistes per entaular conversa; cosa difícil per a ella que només comptava amb la companyia dels animals que cuidava. Durant la mitja hora de camí restant els explicà que estava sola, que no volí casar-se amb un nuvi que tingué, que el seu pare li havia “enseñau” un ofici que ja no volia fer ningú, que ella no podia transmetre a uns fills inexistents i que era una llàstima que es perdés … En arribar al cotxe, s’adonaren que estaven xops per la pluja i morts de fred a causa de la baixada de temperatures que es produïa a boca de nit. Oferiren a la vaquerissa la possibilitat de baixar-la fins al poble, que es trobava a uns cinc quilòmetres, però aquesta rebutjà la proposta perquè encara li quedava una hora per arribar al seu destí, a la muntanya del davant, on hi havia el cobert per a tancar el bestiar, que havia venut a un ramader, que passaria de bon matí a recollir-lo. “Hauré de caminar per la carretera a les fosques, però ja estic acostumada”, va ser l’últim que els digué.

El trajecte fins al seu allotjament ho van fer sota l’influx d’aquella senyora tan especial, que pressentien era una “Xana”, la dama de la font destinada a protegir-los i guiar-los enmig de la tempesta.

Res

Relats conjunts: proposta d’octubre

Res semblava pertorbar el menjar campestre. La placidesa s’estenia sobre les estovalles blanques, tot abraçant l’abundant fruita i els sucs de Bacus amb què brindaren els assistents. El blanc dels vestits de les dones feia joc amb el cel moltonejat del mes d’octubre i parlava d’una puresa primitiva que es va fondre en el transcórrer del temps. Els homes reposaven la mirada en tots i cadascun dels plecs de les robes, mentre s’abandonaven al repòs, després del brindis.

Res ressaltava de manera estranya i, no obstant això, alguna cosa anava malament en la perspectiva, trencava l’harmonia i l’obligava a endinsar-se en les senderes tristes i desolades que convergien en les ombres projectades pels arbres circumdants.

Res mostrava la sensació que s’hi endinsava i dibuixava unes esses embriagades en l’escena, que es trenaven, invisibles, envaint-ho tot, gargotejant la calidesa amb la qual va començar el dia en què va tenir lloc aquella comunió oberta amb la natura.

Res va impedir deixar al descobert la lluita entre les essències material i espiritual atribuïdes a homes i dones, que va esquinçar la tela de dalt a baix, en una profunda ferida.

Res va detenir el pintor quan va abandonar la seva creació i la va fer miques abans que passés el que la seva ment acabava de inventar, tot salvant la idea edènica que podria recompondre algun dia, quan el seu jo més plàcid tornés a habitar-li.

Llums, ombres, colors

254è joc literari de Jesús Tibau

El xàfec, que caigué de sobte amarant la transparència de l’aire mentre visitava aquell poble abandonat, l’obligà a aixoplugar-se en l’interior d’una de les cases. S’endinsà amb presses entre les parets escrostonades, tenyides de blauet i plenes d’un desordre gris a causa de la visita del temps. La llum plomissa li regalà una atmosfera íntima que li recordà els espais creats amb blancs llençols vells sota els quals s’amagava i s’entretenia dibuixant, les tardes plujoses que li impedien sortir al carrer a jugar. El temps es feu i es desfeu projectant-se des del record i l’enyorança i desplomant l’enigma que habitava el seu destí. Quan els ulls s’acostumaren a la penombra canyella percebé uns detalls de pintura que, potser perquè era interiorista, li cridaren poderosament l’atenció. La casa ocupava un passadís entre mitgeres, molt estret, i estava repartida en tres pisos units per una escala que lligava el conjunt vertical i el burxà a recorre’ls. Quina no seria la sorpresa en descobrir, mentre deambulava, uns dibuixos cromàtics que li recordaven part del mobiliari i dels objectes de qualsevol llar.

El soroll de la pluja colpejava insistentment el sostre i cavalcava paral·lel al ritme del batec del cor, accelerat per la llavor d’una idea que sembrà i florí en el seu cervell. Aquell lloc, sens dubte, li sortí a l’encontre per satisfer els somnis. Feia més d’un any que no tenia feina i si aconseguia captar l’atenció de la gent en una nova proposta decorativa, que ajudaria a reduir costos a l’hora de comprar el que necessitava per omplir els habitatges, començaria a tenir-ne de nou, reinventant la seva professió.

Agafà un tros de maó vermell i dibuixà un sol enorme en una de les parets de la planta baixa, improvisant un nou llenç que afermava i conjurava en eternitats efímeres la il·lusió imbricada dins seu. Aquell espurneig encès en ple dia, que imitava el llum pintat en el pis de dalt, regalava trets sagrats al moment, com si d’una cerimònia ancestral es tractés. Tot seguit, s’assegué al centre del verd tapís d’herba que encatifava el terra absort en la meravellosa troballa, feliç i esperançat, afluixant el seu cos a l’impuls de jeure, relaxat, embegut en llunyanies, sense presses per abandonar aquell tresor que visitaria sovint des de llavors.

Fora, la cortina de núvols es descorregué poc a poc dibuixant la volta celeste i permetent que els raigs lumínics es maridessin amb el groc.

La caixa

Relats conjunts: Proposta de setembre

Aparegué en un racó de la plaça, entre el taronger i el banc, per l’art de màgia de les mil llums de la nit, mentre tots dormien. No obstant això ningú la va veure fins a la tarda en què l’interès dels nens a la sortida de l’escola la va fer visible, fins i tot als ulls més cecs. Era una caixa amb el fons vermell que recordava una cabina de telèfons d’aquelles que sortien en les postals de l’estranger. Estava tancada hermèticament i no tenia ranures, com si una sola peça de fusta hagués adoptat aquella forma sense necessitat de claus, martells, ni serra. Uns dibuixos formats per figures geomètriques que adornaven el seu rubor, unien els diferents costats com si d’un trencaclosques es tractés i convidaven a donar voltes al voltant per veure completament l’escena que protagonitzaven.

La tarda transcorria i en el transcurs del temps hi havia més gent arremolinada. La curiositat de la mainada s’havia estès per tot el poble fins a omplir la plaça per complert. En un moment determinat una mà infantil va assenyalar una anciana que estava asseguda al banc, tot contemplant l’algaravia i que no havien percebut fins llavors, absorts com havien estat amb el receptacle. Ningú la coneixia. S’hi aproparen i li preguntaren si n’era la propietària i què contenia. La dona va respondre afirmativament i va aclarir els seus dubtes: Era un teatre de marionetes, d’aquelles que es movien quan estiraves dels fils i et feien oblidar l’entorn en temps antics, abans que “Cronos” s’encongís. Conscient de la fascinació despertada, els convidà a asseure’s per fer-los una representació, la qual cosa van acceptar de bon grat.
La vella resseguí les figures amb un objecte que ningú encertà a saber què era i aquestes es desprengueren i es multiplicaren a través dels espais sense fons que deixaren en la fusta. Al fons hi havia uns fils que, quan estaven muntades seguint la tècnica de les tres dimensions de les figures geomètriques que treballaven a l’escola, les ajudaren a moure’s. Va ser una representació brillant, que va fer les delícies de tots els que van assistir-hi fins que, en els ulls il·lusionats va caure la nit.

Amb el nou dia no va haver-hi caixa, ni dibuixos, ni curiositat, ni anciana. Tan sols la música vocal amb la qual van parlar les marionetes romania en les oïdes dels nens, abans que el temps s’encongís més encara, tallant-los les cordes del record.