Enamorament

imag1013

M’agrada observar-te. Delimitar els teus trets perfilats en l’aire; aquests són gavines tirades a volar. No et defineixen uns ulls, ni una boca, ni una expressió, sinó el conjunt de les teves faccions que dibuixen un paisatge únic.

Gaudeixo recorrent el teu cos que s’estén des de la muntanya fins a convertir-se en cabells d’escuma que arrissen el mar. De vegades m’entretinc en els recòndits racons de la silueta, omplint-me del paisatge que penetra, a través de la retina, en tots els sentits.

Cada vegada que et miro et mostres diferent. Mil cares m’atrapen i em tempten a tornar als teus dominis una i altra vegada, per resseguir-los, incansable, i emmudir el silenci tot descobrint-los, tot robant-los, encara que sigui només un floc dels teus cabells, i cobrir amb ells els meus somnis. Aconsegueixes empresonar-me en provar la teva salabror quan, asseguda a la sorra, t’escolto en el xoc de les ones a la vora dels meus peus. Deixo que em bressolis amb el suspens agradable, que m’immobilitzis i em permetis, sempre que ho vulgui, refugiar-me en tu.

Actes reflexos

libros-antiguos,-flores-amarillas-219172

Sobresurts una mica més que els altres llibres, al prestatge on t’havia deixat. Qui t’ha mogut? Vés a saber…Em crides l’atenció. Inconscientment t’observo i no sé què m’empeny a agafar-te. La veu narrativa em sedueix des de les pàgines i recordo els dies que em vas fer gaudir de la lectura. Em vas agradar molt…Fins i tot mormolo una frase amb què em vas sobtar, i m’adono que es va quedar presa en els records. No era conscient que, tot i el temps transcorregut, m’habites la memòria. Tal vegada per això et recomanava tan sovint.

T’agafo amb ganes de tornar-te a llegir i a mesura que ho faig m’adono que les percepcions m’han canviat, que sembles un altre llibre. Continuo la lectura i em despertes noves sensacions…Et converteixes en quelcom més que unes pàgines blanques dibuixades de negre, viatgeres del passat. Jugues amb mi a parar, a endarrerir i a avançar el temps i, com un camaleó, m’aïlles de tot el que m’envolta.

Retrobament amb El llibre de les mosques d’Emili Teixidor.

Ser i fer barri (Pregó festa del barri de Sant Julià)

551548_976869055697398_7810442344671592985_n

(Pregó festa del barri de Sant Julià, 19 de juny de 2015)

Bona nit a tothom!

Quan la Junta de l’Associació de Veïns va proposar-me de fer el pregó de la festa del barri, em vaig quedar molt sorpresa. Sorpresa però agraïda, i vaig acceptar el repte. Un repte i tot un honor, perquè pregonar és per a mi una novetat, i em preocupa fer-ho amb la dignitat  que us mereixeu tots vosaltres i aquí sóc, contenta, agraïda i cofoia, d’articular vivències, història i anècdotes, en aquest moment culminant del barri: la festa.

Una festa que no ha canviat gaire pel que fa a l’essencial: la crida, la sortida al carrer, la trobada, l’abandó del quotidià, la gatzara, la pólvora, la música…Sí que ha canviat, però, en la data (abans tenia lloc el primer cap de setmana de juliol), en l’espai urbà ( ampliat amb les construccions de la Plaça de la Sardana i el Parc de Sant Julià), i en la manera de viure-la.

M’acompanyeu a contemplar-la des del carrer del Temps?

Flueixes eternament, inconcret i eteri,

marques els ritmes de la vida.

Ets cascavell quan naixem

i  mirall sense imatge quan morim.

Company amb qui ballo,

i giravolto sense descans, en el silenci

que marca la cadència de la nit,

prop de l’àngel disfressat d’estel.

Deixa que senti el rellotge interior,

quan et vesteixis d’albada.

Acompanya’m; discorre per la vida

com ho fa l’aigua quan cerca el mar,

com ho fa el vent quan juga

amb les branques dels arbres.

I, quan tot acabi,

continua el fluix perpetu;

sense aturar-te en la nit de l’oblit. Temps.

Per tal de compartir els trossets de temps que no volen marxar, els records, que m’han ajudat a pensar i sentir aquest pregó, estableixo un orde, potser desordenat, que espero i desitjo us arribi amb tota l’essència.

Un eco apaivagat, fascinant, em du el so d’anys enrere, quan els barris no existien. Nosaltres érem el barri, i començàvem a adobar-lo. Els carrers, terrossos, eren un fangar quan plovia i el clavegueram trigaria a arribar-hi; la processó de Sant Fèlix no havia passat mai pel meu carrer, que du el seu nom, i vivíem envoltats d’horts i de vinyes, al costat de l’Era Enrajolada i l’adoberia dels Torrents. L’era, també parada de busos interurbans i de vehicles, és avui una plaça; un escenari obert al carrer, que dóna vida a una parcel·la, inaprofitable fins fa poc. Com ha canviat l’entorn!

M’obre el somriure la remor de les fulles del magraner de l’hort del Rius, al costat de casa, on ens enfilàvem al capvespre per gaudir de l’espectacle del rosari de cavallers que anaven al Quixot, una de les cases de les nimfes (nom molt poètic trobat al llibre de la Teresa Berrozpe Just, Vivències), situada enfront de casa. Aparellades, carrer avall, n’hi havia dues més, on es llogaven habitacions amb dret a bany, cuina i menjador particulars. La vila creixia i canviaven els costums i els usos dels espais.

Oposat a l’hort, a l’altra banda de casa, teníem un solar ple de pedres on jugàvem a fer carreres de cargols i més enllà, horts, la riera dels Vinots i, en plena zona rural, la riera de Llitrà.

Si agafem aquest indret per passejar una mica, havent sopat aquesta nit, farem via cap a la zona esportiva, mentre gaudim del cromatisme de les entrades enjardinades de l’Avinguda de Catalunya, o sentim la cridòria de les terrasses dels bars, del cap d’avall.

També podem creuar a l’espai verd entre el carrer Eugeni d’Ors i l’avinguda, el Parc de Sant Julià, i travessar-lo pel camí dels alzinars. Un recorregut ple d’encant. Ens acompanyaran els bords dels gossos que treuen a passejar, la fressa dels passos d’altres vianants, o la remor de l’aigua de la bassa situada a la part més alta, que forma una cortina en salvar els diferents nivells de l’espai per on circula.

Aquí mateix, on ara som, guspirejava la nit més llarga de l’estiu, ajudada per la foguera que la quitxalla construíem, amb les deixalles que ens donaven a les cases on pidolàvem. Sempre havia algun pare que ens acorria a enfilar-la i coronar-la, amb un ninot que empolainàvem com podíem. A poc a poc, ens confirmàvem en el que som avui, tot absorbint vida, llum i paraula, del nostre paisatge interior i exterior.

Nits lluminoses que recordaré sempre, que viuen apaivagades dins meu, els seus

 

Cruixits

El dia s’adorm, a l’obaga,

drapat per sudari d’estels,

mentre esdevé gorja etèria,

arraulida de brisa.

Veu de gossada

entra per la finestra,

junt a la llum ambrada

que flameja, confosa,

rompent-se en somnis.

Defora, el món s’exalta.

Els diumenges a la tarda, crits animosos cavalcaven l’aire. Partien del camp de futbol, que es trobava on avui dia està el Mercat Sant Salvador. Actualment, ens arriben de la zona esportiva, més enllà de la creu de terme que marca l’inici de la vila, tot venint de Sant Martí, i fa companyia a la Fassina i l’Auditori, incorporació recent dins del paisatge.

Al llarg dels anys hem estat testimonis de com el creixement ha esmicolat llocs emblemàtics, molt concorreguts llavors; ha permès la construcció d’uns de nous i ha canviat la fesomia i l’ús d’altres. Els més joves potser no ho sabeu, alguns fins i tot és possible que no us en recordeu. Anem a fer memòria:

Al local on es va construir el Cinema Kubrick, hi havia les Caves Raventós Catasús. Va ser la Casa Via Raventós la que va acollir Cal Figarot, seu dels verds.

A Can Freixedas, antiga Casa Font-Rodona, van encabir la seu del Consell Comarcal, al 1993.

La Llar d’Avis Inglada Via, rehabilitada de cap a peus, al principi del s. XXI, ha començat a oferir dies enrere el servei de centre de dia.

La casa Vicenç Mestres, allotja un gimnàs.

A l’antiga fàbrica d’alcohol Just, La Fassina, adquirida per l’Ajuntament i rehabilitada posteriorment per un programa d’escola taller, s’alberga joventut i s’ofereixen serveis d’ocupació i formació, des del 1999.

“El Bar los Caracoles”, molt concorregut a l’hora de degustar les saboroses tapes que oferien, és un espai tancat, ple de publicitat.

La Clínica del Carme, del Carrer Balmes, s’ha transformat en un conglomerat d’edificis.

 

I quin ressalto com a nova construcció? L’escola Baltà Elies, és clar! Va sorgir com qui no vol, del melic d’unes muntanyes d’argila, tot saltant una riera i el no-res. L’augment de la població va ser la base dels fonaments de l’escola comarcal, que es va inaugurar l’any 70. A la fi, vam tenir un altre temple de cultura en l’entorn, on van estudiar els meus fills, Mireya i David, i van començar un dels camins formatius més importants de la seva vida. Més endavant n’han pres uns altres, però em sento impulsada a dir: Que bé que ho vau fer, mestres del Baltà. Gràcies!

 

L’Institut Eugeni d’Ors, reubicat a l’Avinguda de Tarragona, al costat de l’antic camp de futbol, s’havia inaugurat l’any 68, amb un nou pla d’estudis i la incorporació de les noies. Esdeveniment important per a mi, que hi vaig començar el batxillerat el curs 68/69.

En aquell temps no imaginava, que asseguda al banc que hi ha al costat de la tomba on està enterrat l’escriptor i filòsof que li va donar nom, escriuria aquests versos:

Fregadís

Melodies intermitents.

A l’insondable, absència,

caiguda infinita. Cavalca

sobre palafrè blanc,

el crepuscle dels xiprers.

Silenci, flors garberades,

Constel·lació de llums.

En clivelles gelcuites,

resplendeix el marbre.

Continuïtat i canvi; anys 70 i moviments associatius; compromís i lluita contra la dictadura; important descentralització del centre; incontrolable i no volguda construcció d’edificis gegantins on havia cases de planta baixa; la lluita  per aconseguir una perspectiva amb horitzons amples i verds, que era barri i feia barri, em duen al dia d’avui.

Ara, us convido a tancar els ulls i situar-vos, als més grans; als joves, a imaginar.

En l’eco i la veu esvaïda de la festa, dormen el seu somni, antics juliols d’adolescència, a la Plaça de Sant Julià; zona de pràctiques d’autoescola, esdevinguda “Àgora” festiva, abans que augmentés el patrimoni urbanístic. En aquell temps en què havíem d’arribar a casa abans de les 10 de la nit, el ball de festa del dissabte era més festa i la teranyina de banderetes que engalanava el recinte, el millor dels envelats.

Tinc gravada a la retina la riuada de gent que arribava d’arreu, Baixant i pujant l’escala lateral que amb la millora urbana va esdevenir una rampa, sortosa i encertadament. L’eliminació de barreres, la considero una aposta per l’excel·lència, entre les múltiples tasques que han fet i fan les diferents juntes.

També recordo la música que acompanyava abundoses complicitats i riallades. Nits alegres, viscudes i assaborides en tots i cada un dels seus racons, quan jo era i feia barri, sense adonar-me’n.

Arrelada a les meves vivències i la dels meus fills, imagino que a molts dels que sou aquí us passa, descobreixo l’estimulant xocolatada amb coca, antecedida per la traca i la gralla, que obrien el seguici de la mainada i també dels que la infantesa els quedava llunyana. Per què no dir-ho? “Cómo te gustaba, mama, pasearte con tus amigas, con tu nieta Mireya de la mano, saboreando la delicia del cacao… Seguro que en algún rincón de tu olvido conservas el sabor”.  

Un grup de dones voluntàries són les artífex d’aquest preuat convit. Treball anònim i molt valorat, que m’estimula el record olfactiu, cosa que les agraeixo vivament. Si alguna d’aquestes dones és aquí, aprofito per agrair-li els gest amable del quotidià, vestit de festa, que és barri i fa barri.

Enlluernats per l’espetegaria dels focs d’artifici, desprès que els falcons hagin obert la plaça amb impactants i plàstiques construccions, sento la veu que crida: Terços i amunt!

Refilava la gralla, aquí, a la Plaça de la Sardana. Una pinya, molt menys nombrosa que les que acostumem a veure avui dia, encerclava la verticalitat de la sageta humana que s’enlairava, fins que l’anxaneta cavalcava a sobre de l’acotxador i rascava el cel, pessigollejant-lo  i rient amb ell.

Tothom tenia els ulls presos en aquell màgic vol, mentre les gralles tocaven l’aleta i indicaven als xicots o als verds que no ho podien veure, que el castell s’havia coronat. Dues notes llargues i pausades ens deixaven sense alè i tranquil•litzaven, -o no-, la construcció que tremolava incontrolada.

Les notes musicals s’apressaven i es començava a desmuntar el castell amb tota l’agilitat que es podia.

Esclataven els crits, es desfeia la pinya, s’obria el terra, la gralla emmudia amb una nota recargolada i el seu so feia que les llàgrimes em regalimessin emocions pel rostre, en abraçar el meu fill, que es presentava com a casteller al nostre barri.

Històries llunyanes que un dia vam tenir el privilegi de viure i que potser en un futur pròxim es repeteixin. Tant de bo!

Tots érem barri i fèiem barri.

Com recordo els boixets que fan xocar unes puntaires i m’alegren les oïdes!

I el preludi d’un flabiol enllaunat, trencant el silenci del migdia. Impel·lida per la música, m’aixeco i esdevinc riu que s’agita amb el vaivé de les primeres notes, tot sortint del somieig.

Com m’agradaria tornar-hi, enlairar els braços i dansar de costat, fent pics a terra i retrocedint, punt si, punt no, molt atenta al contrapunt. Deixar que, amb el saltiró, el meu cos permeti que l’ànima s’expressi en “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

Allargo la mirada novament, fins on pregonen les gralles; temps de vermut, plaers assequibles. Fa estona que la gent s’espera, escampada per tots els racons de la plaça, i la calor converteix les goles en terra seca, assedegades de la pluja abocada als gots.

En un tres i no res, comencen a arrelar-se les hores del migdia i la calma s’escola on tot era bullici.

Un aire suau, perfumat de rom cremat. A boca de fosc, les havaneres, bressolades pel fullam que inventa jocs d’aigua amb la veu que canta, adormen la ment. La plaça plena de mocadors al vent, fermall agradós amb què acomiadem la festa.

Només em resta afegir quatre coses agafades al vol, que els pregons tenen límit de temps i haig d’acabar; encara queda molt a viure aquesta nit i les hores empenyen.

De cop i volta, nosaltres que érem barri, sense saber-ho, vam fer barri. Aquest va néixer petit, amb un esclat de vida que sortia del ventre del conviure.

Nodrim-lo, embellim-lo, amb participació comunitària i associativa. Inventem grups que ens ajudin a assolir objectius comuns i iniciatives que ens permetin els canvis que calguin.

Siguem barri, fem barri, per tal d’abastar la preuada convivència.

Tant de bo que no ens manquin projectes i la intervenció dialogant i dinàmica! Traslladem l’esperit renovador del seu naixement, al centre medieval del Carrer de Sant Francesc, a la vida associativa actual.

Comprometem-nos a cohesionar-lo amb civisme i varietat cultural. Creem múltiples espais d’encontre i ambients de comunitat, tot destacant els punts comuns.

 

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, a casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú, ens diu Sisa.

Sumem! Mirem amb ulls integradors als nouvinguts i celebrem la diversitat. Per a què serveix una crida genèrica i discursiva?

Oblidem les diferències; construïm la pertinença; unim identitats, amb temps i calma, com ens suggereix la guineu, del Petit Príncep:

—S’ha de ser molt pacient —va respondre la guineu—. Per començar t’asseuràs una mica lluny de mi, així, a l’herba. Jo et miraré de reüll i tu no diràs res. El llenguatge és una font de malentesos. Però cada dia et podràs asseure una mica més a prop…

Que els joves s’hi acostin, reclamin i replantegin. Que ens sobtin amb la seva percepció social, com ho fan amb la sensibilitat estètica dels grafits, plasmada en murs ignorats i adormits. Ells, són l’ara i el demà. Que vinguin i cantarem plegats les cançons dels Txarango!:

Compta amb mi en els dies de lluita / si l’esperança et descuida. / Als mals passos hi haurà uns braços, / compta amb mi.

 

Activem l’alegria de les persones grans que ens van precedir i ens van ensenyar el camí a seguir.

Construïm una pinya, ara que tot s’ha garbellat. Que l’associació es manifesti com un tot coherent, amb idees innovadores, capacitats, experiències, punts de vista. Facilitem el relleu de la junta, en tots els rols i les tasques que realitzen, perquè no s’estanqui el progrés del barri i es desenvolupin nous projectes.

I, per acabar, muntem festes; celebrem l’assolit  i, com diu Joan Manuel Serrat, cantant i poeta:

Apurad, / que allí os espero si queréis venir, / pues cae la noche y ya se van / nuestras miserias a dormir. / Vamos subiendo la cuesta / que, arriba, mi calle, / se vistió de fiesta.

Bona festa a tothom!

Baladres

Adelfa (2)

La vida exigeix​​. Exigeix ​​al verd de la tarda que neix, coronada de baladres, plens de letargia, escortats per ortigues.

Vençut l’alè, a la gola que crida emmudida i en la infinita amargor de les nereids se submergeix.

 

 

Alimara

untitled

Enfosqueix a Alimara. La penombra s’aferma dessota el darrer blau, en què els núvols s’esberlen en brisalls rosats. Es fon en l’obagor, camuflada en pol·luïda silueta.

Dalt d’un serral, per sobre del contorn marcat amb traços foscos, una teia es desprèn en vertical estalactita i la resplendor encén els punts de foscor absoluta. L’aurèola misteriosa, dibuixa imaginaris amb diferents punts de llum que surten d’algunes finestres i desentenebren espais interns, o d’altres que donen un rampeu a llumins que pugen, baixen, o obren els carrers, alhora que vessen la llum cap al cel.

Retrotrec el toc del record de les campanes silencioses de la pètria torre, una tarda d’estiu. A la terra de la boira la música suau descendia des del mercat medieval, apressada, pels carrers costeruts i em sortia a l’encontre. Recordo que buscava l’orsar de la cigonya, en un cel que llavors era blau i em vaig topar amb un altre alat que semblava dansar a la part alta de l’agulla pedrosa. Era un daurat àngel-penell que demorava el vent i ho assenyalava, vers sol ixent i Migjorn, amortallat en la gatzara de la festa.

S’encén Alimara, amb el foc robat als déus i la llum de la posta ha estat el recurrent, perquè un aiguabarreig de sentiments culminin en el so d’unes veus i unes imatges inesborrables, que viatgen amb mi en el temps.

Dibuix

Trobat a la xarxa

Observo les parets que antany foren llenços. La de davant té dibuixada la silueta de la nena i la mirada que salvava la distància amb l’infinit. Més enllà, la figura de filferro d’uns arbres nus l’envolten d’hivern. No fa preguntes, no busca respostes, no demana, no exigeix​​, preveu l’aridesa del silenci total que l’envolta, sabedora que és més que un instant, que una ombra. Aquí i allà, unes cases dispersades toquen el cel amb les gairebé etèries colobres negres que escapen de les cendres.

Tot sembla fluir i ella li somriu al sol que llueix, malgrat l’aparent boira del paisatge, i es beu la seva mel. Fa un pas més enllà del mapa imaginari i cerca l’aiguaneix de pedra roja. S’acofla i respira el vent que brolla, llavors em mira i m’entrega la clau del crepuscle matutí.

Àngel i De besllum

Àngel de pedra
que custòdies el silenci,
fixos els ulls en les arrels
de punxeguts xiprers
lacerats de tardor,
de verticalitat concisa.
La tristesa s’esqueixa
del teu rostre serè
i em reclama en la galta
el bri del plor.
Cuides la tomba
amb el nèctar etern
del record adormit,
fiblonejat pel sol
que creix ataronjat,
et cobreix l’esquena,
projecta una ombra,
de gemec trencada,
i improvisa el llindar
de l’ara etern,
on els peus s’assenten.
El misteri petri,
incendia l’ocàs de la mort
i m’omple de cendres volàtils les paraules,
afligides del dol inesborrable.
De besllum, recorda
que fugaç és tot
mentre l’ombra s’allarga,
com si fos una foguera,
i tot ho incendia,
deixant-nos a les fosques.
De besllum, s’albira
l’espai de la nit,
òrfena d’estels,
dibuixada de dol,
al mig del cromatisme
de pètals solitaris,
que assenyalen la mort
i aclamen la vida.
De besllum, la lluna
corre, però, no evita
que tot s’esborri
al jardí de les estàtues.

Isolament

Probablement em costi tornar dels petits detalls que han dibuixat la clau de sol al pentagrama intemporal i corprenedor viscut els darrers dies d’agost…M’han arravatat la voluntat, les sensacions viscudes en contemplar la naturalesa i la història dialogant entrellaçant-se, en unes combinacions desconegudes, amb llibertat captivadora.

La nit duia la son, abrigallada per llangoroses veus, encatifades de còdols, que convidaven a resseguir-les. Els castells, que es multiplicaven per tot arreu, t’oferien la possibilitat d’endinsar-t’hi i creuar el laberint de història i llegenda que atresoren. El riu on el sol es ponia , amb un esclat rogenc, encara em fa refregar el ulls incrèduls. La levitació lenta i cadenciosa de Selene moblaven els capvespres. Les poètiques “fleurs du soleil”, isolaven la vall. El sobtant verd de l’entorn esborrava la pressa. El passeig pel canal va atiar l’esperit al compàs del rondineig de l’aigua. El retrobament traïdor i inesperat amb l’oblit, va difuminar les imatges confonent-les en un mar d’incògnit; sort dels gelats de xocolata amb taronja…La pluja, reposada i persistent, amb què naixia el dia enllustrava el fullatge i envernissava els troncs dels arbres i el terra, mentre els ocells refilaven alegres. El redós de sensacions va obrir un inoblidable panorama als ulls.

Em perdo en multitud de records que poc a poc s’alliberaran i s’esmunyiran entre enyors del que no he viscut. Millor m’assec i espero que l’inconscient torni.

Cairells

Creixen els anys i s’esvaeixen, alhora que minva la lluna en els carrerons que el meu pensament vela. Tot jeu adormit en la penombra que acompanya el naixement de la nit. Al lluny llampeguegen les hores, mentre el cel es desguassa en cairells brillants, que el trenquen amb l’estela llibertària del seu recorregut i incendien la marea retràctil, suau, lenta, quieta, d’un orbe ploraner. Les llàgrimes cauen sense perdre transparència, enlluernant amb focs follets les retines que les observen. Besllumen els desitjos en la foscor i la volada de Persèids eleva la seva veu, en el silenci perlat de llances lumíniques.

Traços d’aigua, amaguen el poema en les fogueres fugaces d’ones circulars. El cal·ligrama nocturn, avança, sense presses, a punta del dia.

Avui fa tres anys que vaig encendre una llum. M’agrada veure els meus somnis des del punt on van néixer Gràcies per ser-hi!