Pòsits i Buit

Prsentació De teulades en amunt

Cartell fet per Helena Bonals

 

El passat dissabte, 7 d’octubre, l’Helena Bonals, ponent de la presentació de De teulades en amunt, a la Biblioteca Dos Rius de Torelló, va comentar dos dels tres poemes que va recitar. Podeu llegir els seus comentaris al blog on acostuma a deixar.ne. Us el recomano!

http://unacosamoltgranenunademoltpetita.blogspot.com/2017/10/posits-i-buit.html

Pòsits

Cerco, entre els pòsits de la nit,
les abraçades verdes. Tu
m’encerclaves, en jardí edènic
de vivències platejades.
Les recordes? Segur que no.
Hauries d’imitar l’aire que va
de l’albereda a la roureda
i emmarca l’eucaliptus.
L’òbit de l’amor desfeu el llaç
que ens uní, quan només
érem tu i jo a la terra,
capaços de percebre,
en cromàtica abstracció,
la miríada de colors que la inventava.

Buit

Desert silent persegueix l’aurora
mentre invoco paraules gastades,
mancades de significat,
en fila amorfa de faccions.
Sol fermament apagat, marcit,
al cau de somnis absurds.
No hi ha contrapunt;
la cavitat que ens separa
és buit immens, caramullat
de nit interna, exempt de mots.

La sempiterna i versàtil avarícia
del no-res intenta establir,
en antigues morades,
vells alens perfumats,
per tal de transcendir.

VALERO HERRERA, Isabel del Pilar De teulades en amunt. Sant Andreu de la Barca: Editorial Gregal, 2016

Aquests dos poemes em sembla que parlen del desamor, des de dues perspectives diferents. 

“Pòsits” es referiria al que queda del dia, que es troba bàsicament en la poesia. Em recorda el que diu Gabriel Ferrater dels amors que primer s’enfonsen, i al cap dels anys suren en la superfície de l’aigua, que no és res més que el poema. La paraula “pòsits” ja parla del que queda en suspensió. “les abraçades verdes”, “la miríada de colors”, és el que la veu poètica en recorda, la que veritablement ha estimat, per això pregunta “les recordes? Segur que no”, al seu amant absent. És el seu paradís perdut, el “jardí edènic”.

“Buit” és el que sent la veu poètica, “desert silent” un epítet que redunda en la buidor que l’acompanya. “la cavitat que ens separa” seria una imatge contundent sobre l’absència de l’altra persona. “la sempiterna i versàtil avarícia” és un oxymoron, una paradoxa que parlaria d’una eterna fam de poesia que alhora muda fàcilment, no la domina prou. Una fam de poesia “per tal de transcendir”. Això és el que qui escriu això cerca sempre quan escriu, almenys. Omplir aquest buit, d’això es tracta.

A l’entranya del poema

15781002_1355773011140332_2080924831688157630_n

Avui us faig a ulls la magnífica ressenya que ha fet la Mercè Bagaria, de “De teulades en amunt”.

La fotografia mostra la publicació que en va fer el setmanari vilafranquí, El 3 de Vuit.

La poesia d’Isabel del Pilar Valero em va enamorar des dels primers versos, amb «la malenconia adormida, rebregada» i «les simfonies inacabades a l’eco del món».Calidoscopi (Vilafranca del Penedès, 2015) és un poemari embriagador, dionisíac, unaexaltació dels sentits. Ara, Pilar Valero acaba de publicar De teulades en amunt (Editorial Gregal). Trenta-tres poemes que m’han refermat l’idil·li amb una manera de versejar delicada, subtil, elegant, m’atreviria a dir que, en aquest cas, apol·línia, perquè tot i no fer cap esment a Apol·lo (déu de la bellesa, de la música, de la poesia, de la llum), tot el que representa (equilibri, harmonia, senderi, plenitud) hi és present d’una manera cabdal. El déu solar, instal·lat al cel, des d’on il·luminava i guiava els humans o els submergia en la foscor, es passeja per De teulades en amunt perquè és des d’on té la millor de les perspectives, no gaire lluny dels assumptes terrenals i prou a prop dels afers concernents a l’ànima.

LA PLOMA COM UNA CÀMERA

L’autora se situa, com el déu mitològic, en una posició de privilegi, des d’on poder contemplar escrupolosament la natura amb tots els matisos, amb totes les criatures que l’habiten. Amb la ploma, com si es tractés d’una càmera, ens fa un pla general i després acosta l’objectiu fins que se centra en l’aspecte més minuciós i, no contenta amb això, travessa la pell i s’hi endinsa, de manera que el lector pugui copsar què s’esdevé tant a fora com a dins, a les entranyes del poeta i del poema. Així a «Trina la merla», assistim al vol dels cuablancs «en una plana gairebé entrevista,/ ressegueixo l’estela dels seus cants», o a «Miratge» ens trobem «estrelles profundes,/ cavernes plenes de nit» quan alcem la mirada, o un «núvol que roba l’atzur» o una «aèria papallona cendrosa» a «Voliaina», o una «palmera bressolada pel gregal» a «La fosca». L’al·lusió a la natura és constant. Pilar Valero la fa servir per emmirallar-hi l’ànim, el dolor, l’esperança, el record… I així, amb l’objectiu potent que esmentàvem ens diu a «Esbellec» que «L’ocàs ombrívol li tatuà la pell;/ li deixà el ventre a les fosques,/ com llum d’oli, esgotat i sec». A «Esbós», tot i que diluïda en el temps, «La puresa del teu rostre/ grinyola a la memòria». A «Vibració» remarca que «L’aire immòbil, em creix a dins; trau/ a l’invisible sorda esperança,/ sensacions ritmades, moviments/ isolats que vibren».

JOC DE LLUMS I OMBRES

La poeta regula el zoom amb encert mil·limetrat tot creant un joc de llums i ombres que li serveix per retratar la vida. Tots els éssers vius tenim ombra, tot el que forma part de la natura en té, des d’una muntanya a l’insecte més petit, una ombra que és més mudable que el propi ésser, ja que la incidència de la llum també hi té un paper. La llum i l’ombra de l’exterior es corresponen amb el ple i el buit interior. I per tal que puguem visualitzar les alteracions cromàtiques i alhora anímiques que imagina, crea imatges d’un preciosisme i d’una riquesa encomiable, com ara: profanada obaga, letargia constel·lada, argents hores, afamada boira, fúlgid exili, vivències platejades, il·lusions fumades, torxa lacerant, estàtues flamígeres, angoixes marmòries… Caldria fer un inventari més exhaustiu, perquè n’hi ha tantes! De sobte, llegeixes versos com «Estels de la negror, brillant sudari», que forma part del sonet «Mur», o la neu que cau en «flocs abrusats» a «M’atardo», i penses que els poemes estan trenats a partir del substantiu, que els epítets hi tenen una presència valuosíssima tant com les metàfores o les antítesis o els oxímorons, col·locats de manera tan natural i discreta que podríem no adonar-nos-en que hi són. Però hi són. De la mateixa manera que hi ha una tria verbal acurada, verbs que ens remeten al moviment o al so i afegeixen musicalitat als poemes, tal com ho fan les continues al·literacions. Tenim ombres que voleien, música que cascavelleja eufòrica, brunzit d’insectes, llops que udolen, cucs que anguilegen, el buit que entona salmòdies, cignes que baten les ales, dits que aletegen en l’aire indolent, ales blanques dels ametllers que voleien, i també aleteja el temps —com ho fan les ombres— mentre davallen els àngels i dansen, i el vers bressola esperances…

EL TEMPS, EL DOLOR, LA MORT

És en aquest punt on reprenc la figura del déu Apol·lo. Ha arribat fins els nostres dies amb la imatge d’una lira en una mà i les fletxes en una altra. Artista i arquer. Premi i càstig. Una dualitat que forma part d’aquest poemari on la llum conviu amb l’obaga, el cel serè amb la tempesta, el somni amb la vigília, la natura en esplendor amb el buit més punyent. D’una banda, percebem un univers ben ordenat que es perpetua a la memòria, un temps de gestació pausada, de calma, d’assossec. «Confins fascinants/ flaires d’herba i terra molla,/ m’amaren en l’ambrosíac», ens diu Pilar Valero a «Flor de lotus». D’una altra banda, el dolor és un element que, com les ombres, forma part del paisatge. I no podem obviar la sensació recurrent d’absència o de pèrdua, com a «Bressol». «Si la son, s’esberla,/ el cantussol etern t’adorm». La vida segueix el seu pas amb una cadència que tan sols a l’existència pertany i el temps ens marca, el temps que pot ser lleuger com l’aire o pesat com una llosa. I ens marca ―metafòricament, és clar—, el foc que consumeix l’esperit o que, per contra, pot ser purificador «Dansa foc que arrasa,/ hipnotitza, purifica, arrenca el crit de l’ocult», tal com diu Pilar Valero a «La fosca». Fins que la mort arribi com a final o, qui sap, si com a inici. Tal vegada sigui l’infinit o el no-res. Mentrestant, la poesia ens empara, ens rescata i ens transporta De taules en amunt. Uns quants versos, tanmateix, s’encauen a les vísceres i habiten les entranyes.

VOLIAINA

Trunques reflexos en la boira,

pèlag de llum, abatut per la pluja.

Vaivé d’exilis gloriosos,

núvol que roba l’atzur.

Aèria papallona cendrosa,

d’inconsciència i somni,

balmada de dia.

Delta dels meus ulls,

convertits en riu,

a l’àlbor del matí.

FITXA

Isabel del Pilar Valero

De teulades en amunt

Editorial Gregal, novembre 2016

Preu: 12 euros