He d’anar-me’n: Presentació a la Torras i Bages

hedanar

 

El 21 d’abril vaig presentar el llibre He d’anar-me’n, del grup literari Cornelia Abril, a la Biblioteca Torras i Bages.

 

Ressenya que vaig fer servir a la presentació:

Em confesso addicta a la tradició oral.

El conte és una de les formes més antigues i la representació de l’etimologia de la paraula (computum), es fa real quan s’encadena amb narracions curtes, hereves del recull “Les mil i una nits”, que va aparèixer a Egipte fa més de 4.000 anys.

Tot i que ens volen fer creure que a aquesta tradició li manca salut al dia d’avui, ja que junt amb la poesia es considera un gènere literari de segona, sortosament alguna editorial ens sorprèn amb una edició acurada, il·lustrada, amb una coberta que ens parla sense cap mena d’artifici i un contingut que converteix el llibre en un objecte útil i bell. Tal és el cas del llibre que presentem avui. He d’anar-me’n, editat per Edicions els Llums.

Quan em van proposar que presentés aquest recull, el primer que em va venir al cap és la por que em fan els llibres corals, a l’hora de presentar-los. S’ha d’embastar el discurs de manera que reflecteixi el col·lectiu i assenyali l’individu. I es corre el perill de no fer-ho bé, quan només coneixes personalment una de les autores. Si tenim en compte que és el primer llibre que presento, la responsabilitat m’augmentava la por.

Un cop feta la lectura, el que sentia era un profund agraïment cap a la persona que me l’havia posat a les mans i l’oportunitat que m’oferia de parlar-ne’n.

El primer que em va captivar va ser la portada. Diàfana, senzilla, suggerent…

El títol em convidava a indagar el que abordava. Forma part d’uns versos de Romeo i Julieta, de William Shakespeare, que diuen:

Era l’alosa que anuncia l’alba, no el rossinyol.

No veus, amor, la llum cruel de l’orient engalanant els núvols?

S’han apagat els llumenets nocturns

i ja traspunta l’alba als cims boirosos.

He d’anar-me’n i viure, o quedar-me i morir.

El pròleg, tot un luxe!, escrit per Olga Xirinacs, escriptora de prestigi, poeta de llarg recorregut.

Aprofito l’avinentesa per demanar que li atorguin el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (43 homes, 3 dones). El masclisme en la literatura (tema a part), assenyala la dificultat, però no la impossibilitat.

M’ha seduït la trobada amb l’autora polièdrica, Cornèlia Abril. El que diu, com ho expressa, les descripcions, i els jocs del llenguatge que ha triat, per fer sentir la veu mitjançant la meva. Probablement, mitjançant de de les persones que l’heu gaudit o el gaudireu.

Cada conte es únic i és literatura. Globalment, són cultura popular, que res no té a veure amb la cultura del consum.

No hi trobem condemna, especulació ni discursos.

Es reflecteix l’imaginari, o no, d’una manera sorprenent. Mentre llegia pensava en ampolles llençades al mar, que cercaven algú que les llegís.

La unitat temàtica no ha estat obstacle per a les autores, a l’hora d’escriure lliurement i aconseguir una sincronia màgica.

Les diferents tècniques narratives i llibertat d’enfocs han gestat un llibre humà, variat i amè.

Al llarg de la lectura trobem la següent estructura:

  • Diferents camins que concorren en una gran coherència. Probablement aquesta ha estat la protagonista del títol.

  • Equilibri. Els relats estan separats per una imatge i un poema que creen expectativa, com si fossin un complert espectre d’enfoc.

L’estil el marca:

  • La veu femenina ,que es palpa en l’escriptura i els personatges…,amb alguna sorpresa.

  • L’elocució descriptiva, que hi predomina Molt rica.

  • El Rigor cronològic, tot i que podem trobar una mirada retrospectiva.

  • Eficàcia narrativa, riquesa lèxica i de vocabulari.

  • Concisió lírica.

  • Us màgic de l’onomatopeia.

  • Referents culturals: Música, literatura, cine, televisió.

  • Els finals, relacionats tots amb la llibertat dels personatges a l’hora de triar el seu destí, del qual són responsables.

Els personatges, molt visuals, sensibles i entranyables, jugaven amb mi mentre transitaven per les pàgines de l’insòlit, el quotidià, el poètic, l’impossible, l’aventura, la crítica social, la pèrdua… M’han transmès coneixements i valors, mentre sortien de laberints afectius i emocionals, camí de l’evolució i la metamorfosi.

L’estil és informal, entenedor, amb bona dicció, la qual cosa acosta la lectura a tothom.

Conclusió: Totalment recomanable.