Calenda

capdany

Enrere quedarà l’esbós del temps, diluït entre els plecs de les hores. Els camins que poblen el paisatge en què em trobo em recorden la vida viscuda no a través, sinó a fons. Un llindar creua un soliloqui que suma empremtes i estableix ponts entre el mesurable i l’incommensurable.

Avui, amb el rellotge, es desperta el temps empès pels vents de la impaciència amb què un nou almanac incita a seguir cap endavant. Quant em queda per callar, per dir, per conèixer, per conèixer-me, mentre el calendari espera que caigui el seu últim full per obtenir un altre demà? Aquest, que sona a comiat em recorda que en els finals falta gent i que més endavant també faltaré jo en el camí que puja al turó buit de rutes, somni, intimitat i temps. A les parets escrostonades es prenen retalls d’història, però la vida no torna enrere, com el rellotge de Praga que gira al revés. No obstant això, fa olor de tebiesa l’últim tram ple de tumult i solituds, al costat de les esferes daurades que bombollegen en la bromada.

Perdura immòbil el possible en l’atzar.

BON ANY 2013!

Fogonades

Carme Rosanas

De poc temps t’envelaren els ulls de nit i et desempararen pels carrers de déus sense nom, plens de presumpció ridícula, a la frontera imaginària d’horitzons verticals. Fores quimera i la imatge dels teus ulls tot surant davant els meus, em feu sentir que el fred se’m colava pel coll, i apagava la calidesa on brunzien els insectes. Allà, ja no es bolcava la llum a dojo, només els focs follets ballaven i apagaven les estrelles errants abans de caure, al compàs del miol exempt de forces del tigre de Shadon, convertit en gat abandonat.

L’espai s’omplí de rumors; s’hi alçà la veu de la calma i,  llavors, s’abraçaren les pestanyes amb força, tot obligant-me a sortir d’un insomni prolongat. Sobre el terra, acompanyat del suau aleteig dels dits que descorrien fumerols, dormí el llibre.

M’esvaí en aigua, a punta de dia, i no va haver-hi sorra ni riberes que em detinguessin. Hi caigueren torrents de llum i de les ones emergires, brillant, càlida, suau, com la lluna que m’esperà i en aquell moment s’amagava. Les deesses de la música repicaren l’amanyac de la teva cançó de bressol i hi oscil·laren el temps i el sol, tot detenint en aquell instant la carrera. Florires de nou, a l’aigua. El lotus cobrí l’estany i l’insuflà vida. Les granotes raucaren al jardí de la boira.

Escuma

La sempiterna escuma flueix dels ulls cap a dins, imaginària, encenent els llums d’oli del record. Teixits de seda reverdits s’arremolinen amb la pols, en les cantonades i improvisen un diluvi de blancs arpegis que troben en l’aire el seu estatge. Baixa sense presses la carícia pels efímers miralls tot abeurant en el riure de les aigües que es vessen en transparències, sense confins que les detinguin.

S’alça l’ara i estén la seva ombra que es filtra a la pineda, al costat del interrogant que, de vegades, s’esborra en somiar paraules i notes sense màcula, sense arestes ni núvols que els eclipsin amb un buf en l’invisible. L’aigua neix en olis, i oblida l’oblidat.

Abedabun

Agafada en préstec, aquí

El vent desemperesia la verdor lanceolada i brillant de les dríades, mentre a Abedabun l’etzibaven a néixer. Els druides del lloc conferien el seu nom i endomassaven el bressol amb arrels d’angèlica, mentre Dagda obria el llindar entre el teixit de seda que temia esbellegar i exhauria els dubtes que encatifaven la devesa.

Amainava el batec del matí i s’enfonsava, cada vegada més, en el misteri d’una eterna inexistència, bressolada pels espasmes dolorosos d’un ventre que es contreia i la lligava a la punta viscosa per la qual entrava, tamisada, la llum que va veure i va escriure el seu nom. Abedabun nasqué gairebé ofegada per la foscor, tot vencent la malenconia adormidora del cirerer, amb presses per respondre a la loquacitat del dia que es va fer ressò del primer plor, fins que les parpelles, acaramullades de besllum s’isolaren, a la fi, en l’amanyac del son.

Drisses

Manuel Beltràn Heredia

Tot està igual, tot ha canviat. El sol es desfà en múltiples gotes abocant adéus en el fragor de l’estiu. Les gavines segueixen volant, ornades de plomatges immaculats, a la punta del cel i celebren núpcies amb els anells de l’aire; la mandràgora arrela en les entranyes de la terra i la germina.

Ella, en un entès buit físic, regala la seva imatge a la pols que conté drisses de mirall, amb la nit abanderant les busques del rellotge. Encara sosté la llum amb la soledat dels seus ulls de cigne negre que mediten al centre de l’ona d’aigua que es dilata quan hi passa. De tant en tant parpelleja per escoltar el soroll que va deixar fora, darrere del seu mirar cap endins on, segons sembla, roman estacionària encara que no ho sàpiga.

Pronuncia noms sortits de l’eco de l’escorça de l’arbre, de la branca del qual volà, temorosa del vent que xiulava, tot seguint un impuls sobtat de fugida cap endavant.
Hi ha tanta vida entre el rellotge que batega hores al pit i a la memòria, que tot canvia i es manté inalterable.

Bedolls

Sola, absent de tot el que t’envolta. Estàs sola en el punt on la nit es desprengué, molt abans que els teus cabells es gebraren. Camines sense rumb, lluny de tot, distreta i, de vegades traspasses el límit dels bedolls i t’endinses en l’espessor, més enllà de l’ombra dels somnis. Intento seguir-te, però el temps avança tan de pressa que no aconsegueixo minvar la distància i evitar que trepitgis la lluna que es banya en el clar i et quedis a les fosques; molt més a les fosques del que estàs. Em quedo absorta, quan això passa, i observo com es gronxen les hores a banda i banda, fins que la meva infantesa il·lumina el record i em converteixo en la seva gronxadora. Llavors, les aturo en un instant passatger en què la meva mà agafa la teva abans que la lluna s’apagui sota la teva petjada i t’encamino de nou cap a la sendera de bedolls que permet que tornis, abans que et giris de nou a la nit erma i interminable.