El sudari de la neu, que tot ho iguala, invoca l’alleugeriment del temps i de les fonts seques brolla la malenconia de la metàfora que llisca lentament, al rerefons d’un vers.

 

 

La boira em surt a l’encontre i  m’engoleix, afamada. Converteix el sol que emergeix en una esfera blanca, diàfana, etèria.  Res més existeix al darrere d’aquest deu que tot ho destrueix per crear-ne noves criatures.

Soledat, silenci inabastable en els abismes creats… Assaboreixo el paisatge immaculat abans que el dia avanci. Si pogués, evitaria que s’esvaís el mar format per l’atrevit núvol que s’ha post al terra. M’arrapo a l’instant, oblidant-me del món al que pertanyo i em confonc amb l’atmosfera humida que s’atreveix a esborrar-me l’existència.

En el tall de la foscor, s’entretenen les brises que cicatritzen el temps amb osques de fum i de cotó.

Les fulles volen entre dolçors ambrades, projectades sobre la paret, i allarguen les ombres del record que es desfan en el no res; com volutes de fum tot levitant en l’espai inútil de xemeneies apagades.

L’oníric camina a prop i el cor sent el goig de veure perfilada la punta dels seus dits, per la finestra.

Vaig convergir amb una veu i la història que explicava i vaig volar, sota la volta celeste i més enllà, tot transcendint el tènue color de l’horitzó, alhora que m’enervava l’olor de les herbes del voltant. La imaginació fou bombolla en contacte amb el vent i els sentiments, còmplices dels sentits, cavalls a galop per paisatges edènics, plens de somnis, que m’estremien amb una càlida llum crepuscular.

Eduardo Valdivieso

Vaig sentir que em trencaves a brisalls i em deixaves convertida en plomes d’ala a mercè del vent. Anava a la deriva, donant tombs com una baldufa, fins precipitar-me a terra, feta una pelleringa.

Vaig sentir a dir que m’estimaves. Quina manera més trista, en escollir només un brisall que no tenia res a veure amb mi. I si no accedeixo a convertir-me en engrunes? Si ric i ploro, canto i guardo silenci, sóc la teva antítesi mostrant les dues cares de la moneda que em componen … Digues … M’estimaràs encara?

 

Letargia de lluna plena

pertot;

la nit li pren un bri.

Lilith vola amb ales d’aire

fins als braços d’Astarté.

Missa de vetlla.

Passada la mitjanit,

picarols,  llaçadetes,

entortolliguen vares florides

curulles d’aromes,

que neixen

en les branques de l’Arbre Huluppu.

Etologia profana,

el brot al cep,

caramelles!

Costa amunt, els peus nus sobre Gea latent. Les sandàlies recorren trams agrestes, on jeuen els còdols. S’assemblen als grans rastellats d’un rosari que matina i enfila lletanies que baixen a la plana. Xiula l’herba el color de març; el rosa efímer del cirerer, el groc lliure de la dent de lleó abans de volar… En l’epicentre, la margarida dubta coronada de cards. Sota pal·li nebulós, el contrallum s’aboca. La teranyina fina envolta secrets, el ressò de cigales menteix veritats. L’aigua serpenteja pels corriols intricats de la fulla, i una aranya roja es beu la humitat, emparada pel dosser, embolicada en ombra. Hi ha fresa en un plec. Potser la tendresa es multiplica en corriols d’esperança que verdeja i el diminut cabdell s’allarga, es transforma, es volatilitza en el límit de l’aire. Neix un petó alat que venta la seda estesa al sol.

El vent es creix a l’exterior i udola entre els pals de la imaginació. Retorno a la cara visible, plena de temprança i burlo el temor que s’allunya i empetiteix fins fer-se invisible. Torno al revers.