Finestra oberta al vol dels ocells: presentació

Publicat el Publicat a Finestra oberta al vol dels ocells, UncategorizedDeixa un comentari

Ahir vam presentar el llibre de poemes a la sala d’actes l’Escorxador de Vilafranca del Penedès.

Va ser un acte amb diverses intervencions:

Cristina Álvarez Roig, presentadora.

EVA 354 (Grup de Lectura en Veu Alta), rapsodes.

Mar Navarro, pianista.

Isabel del Pilar Valero Herrera, autora.

Podríem definir l’acte com una festa poèticomusical, en què la gent va poder gaudir.

Tot seguit us deixo les intervencions de La Cristina Álvarez Roig i de la Isabel del Pilar Valero Herrera, on es parla del llibre, des de perspectives diferents.

Cristina Álvarez Roig, ens diu:

PRESENTACIÓ DE “FINESTRA OBERTA AL VOL DELS OCELLS”

d’Isabel del Pilar Valero Herrera

Isabel del Pilar Valero Herrera, poeta de la vida i de la paraula, ha escrit el llibre que avui presentem com a homenatge al seu pare i oncle, el Julián i el Víctor Manuel, “els seus músics”, tal com ella els anomena. La relació entre aquestes dues arts és indiscutible perquè recordem que la poesia va sorgir de la tradició oral i que per transmetre’s havia de ser recordada i, per tant, tenir una certa musicalitat. En l’Edat Mitjana els trobadors i les trobairitz viatjaven per difondre els seus versos i sovint ho feien carregant algun instrument a les espatlles. D’aquí la raó de ser de la mètrica i la rima i de les estrofes clàssiques que, gràcies a aquesta musicalitat, són vigents a dia d’avui. Encara que “Finestra oberta al vol dels ocells” no segueixi els metres clàssics la nostra poeta aconsegueix que els versos tinguin un ritme i una cadència harmònica segurament perquè en venir d’una família de músics està avesada al més universal dels llenguatges. També el llibre està concebut com una composició musical ja que les tres seccions que el formen són una veritable rapsòdia. El terme «rapsòdia» procedeix del grec clàssic rhapsōidía (ῥαψῳδία), substantiu format a partir de rhaptein, que vol dir «concatenar» i aidein, que significa «cançó». «Rapsòdia» significa, literalment, «cançó concatenada». En aquesta obra la nostra poeta ha concatenat l’eurítmia de “Preludi”, la primera secció, amb l’enyor del passat i l’anhel de renéixer dels “Miralls de somnolència”, la segona secció, amb el viatge a la recerca de la llum que és “Al costat del brollador d’espurnes”, la tercera i última secció.

Encara que tota l’obra és un homenatge a la música i als seus músics, la primera secció, “Preludi”, precedida de la següent citació de Jacint Verdaguer: “Niuada de calàndries, poetes de ma terra, / jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar…”, ho és d’una manera més explícita gràcies a l’eurítmia, concepte que va desenvolupar l’escriptor i filòsof austríac Rudolf Steiner a partir de l’antroposofia. L’any 1912 denominava l’eurítmia com a la “paraula visible” o “el cant visible”. Etimològicament ve del grec i el terme està format per eu, que significa bell o harmònic, i per ritmia, que vol dir ritme. Segons Steiner l’experiència poètica o musical no és només de naturalesa auditia sinó que tots els aspectes de l’ésser ressonen en emetre o sentir un so. L’euritmista allibera aquest ressò i amb el cos el transforma en moviment i en gest. Cada so té el seu propi moviment i d’aquí que el llenguatge esdevingui un gran alfabet de formes i colors gràcies als intervals, les tonalitats, els silencis, etc. Això és el que fa Isabel del Pilar Valero Herrera en aquesta secció en què parla de tonades, harmonies, acords, arpegis, assonàncies, simfonies, ressonàncies, silencis, brunzits, sonates, duets, sons cromàtics, compassos, rimes, repics, danses, la fouetté, el pas de dansa, pals flamencs o la mateixa eurítmia, que dóna títol al segon poema.

En el primer poema, “Tonada”, l’autora ens parla d’aquest eco sagrat que és una figura imprecisa que aroma la pell i esculpeix afectes. La música, doncs, esdevé transcendental i ho fa primer a través dels sentits, amb belles sinestèsies i metàfores oníriques com ara: “Murtra / d’ocells neda en escuma boreal, / on canten ametllers”. Hi ha una identificació dels arbres amb el so i no és tan sols per l’oreig de les branques o perquè hi niïn i s’hi aturin les aus sinó per la fusta i l’escorça, aquest “Amagatall” que és el tercer poema i on la poeta introdueix l’enigma i el silenci. Ens diu: “Callo. / Perquè el secret, si s’articula / es dilueix. Millor és escriure’l, / guardar-lo dins d’un cofre, / en el silenci”. I és que la música també està feta de silencis i pauses que es tradueixen en la distància entre els sons i, per tant, es converteixen en espai i àmbit. La música relaciona el món exterior amb l’interior i l’àmbit terrenal amb el més enllà. Com va dir Monsieur de Sainte Colombe a Marin Marais en “Tots els matins del món” serveix per parlar amb els morts, i això és el que ha fet Isabel del Pilar Valero Herrera. També té la funció de reconciliar natura i cultura. No en va Nietzsche va dir que la vida sense la música seria un error. Aquesta última relació és ben palesa en el poema “Luthier”, un dels que més m’ha impressionat perquè les mans són els que ens permeten treballar, crear, acariciar, és a dir, les mans han fet possible el pas de l’animal a l’ésser humà. Amb les mans el luthier “cisella arbres musicals / al llindar boscós de Chen Haoru.”. És molt interessant que l’autora esmenti aquest arquitecte xinès que va dissenyar “Trees of Music” (arbres de música), un sostre fet de troncs de bambú perquè hi ressoni el vent i simuli el so d’una flauta. La mà de l’home, de nou, converteix l’arbre en fusta i aquesta en instrument musical i, finalment, en so i emoció. I, de nou, en el poema “Lacrimosa” la nostra poeta ens parla d’aquests espais íntims del silenci i llunyania, ara evocats per una trompeta i un saxo, instruments que de vegades sembla que plorin. El concepte del temps, inherent a la música, és un dels fils conductors de tot el poemari i també el trobem en el repic d’unes campanes que s’estimben al replà de la memòria: potent imatge del pas del temps i de l’oblit que introdueix el concepte següent, el del moviment i la dansa. Així, doncs, en el poema “Fouetté”, que és el gir dels ballarins, les notes secretes fluctuen i tornen a aparèixer les aus, ara tremoloses perquè el poemari parla de la fragilitat i de l’equilibri, sovint tan difícil. L’al·lusió als cignes blanc i negre del “Llac dels cignes” de Txaikovski és la lluita entre el bé i el mal però sobretot una metàfora de la vida sempre desafiant, en va, la mort. És d’aquesta lluita de contraris que neix la tensió que l’autora tan bé expressa en el poema “Sambra”, dansa flamenca feta de “contorsions vigoroses, / foses en l’aire del ventall.”. Parlar de l’aire és primordial quan ho fem de la música perquè és el mitjà que la fa possible, però també ho és quan parlem de l’ànima. Segons els estoics, l’aire o l’alè és el que unificava el cos i l’identificaven amb l’esperit, la “realitat immaterial” de què ja parlava Filó. En el poema “Saudade” subjau una flor somnàmbula, potser aquella flor blava de Novalis, i també el silenci crepuscular i una ànima estremida davant d’un ressò que ha de ser per sempre. La idea d’eternitat i d’infinitud és inherent a la poesia perquè la seva raó de ser és voler transgredir els límits, intentar anar sempre més enllà.

La segona secció, “Miralls de somnolència”, encapçalada per la citació de Miquel Martí i Pol, d“Amb vent favorable”, on parla de “Recuperar l’ordre, el rigor i el risc…”, s’inicia amb un vaivé que no deixa de ser el de la vida, fràgils i efímers com som, com la pluja d’ahir del primer vers de “Vaivé”, o aquest “temps esfulladís […] filat en breu pelegrinatge” o el somni d’una migdiada en què l’autora ens parla de la “bellesa fugitiva / de peixos i dofins”. I tot seguit, homenatjant James Joyce, de nou el blues i la boira, el saxo i un deambular nocturn […] d’eufòria diluïda. El desencís, però, es crema i s’exorcitza en el poema “Espiral”, on de nou Isabel del Pilar Valero Herrera evoca la dansa de la vida i el “balanceig de llera immensa” d’uns “Reflexos” en el mirall interior que és l’ànima, aquest abisme de temps i de silenci que fa possible la “Sonata” d’unes “cançons mai no compostes”. L’anhel, el desig, l’enyor del que no ha pogut ser també ressona en les “simfonies que descobrim alienes / i esquincen el jo més íntim.”, bellíssimes imatges del poema “Grafit”. La melancolia per la joventut perduda és ben present en aquesta secció i tan sols la música i els cants recorden aquelles “mirades alades, / indefinibles, nit avall.”. Si la música ha de tenir un color la nostra poeta decideix que sigui el blau, que és el de la tristesa però també, com deia Joan Miró, el del somni. En el poema “Color blau” ens hi submergim entre records, interrogants i simfonies inacabades per retrobar, en la música marina, un “equilibri que semblava inexistent”. També ressona el mar en el poema “Vibra l’aire”, dedicat a Pili García, amiga i bona coneixedora de l’obra d’Isabel del Pilar, i on ens sorprèn una afirmació que conté gran part del sentit d’una “Finestra oberta al vol dels ocells”: “Soc en la veu”. L’essència existencialista d’aquesta obra ens fa ser conscients del dolor en saber-nos “pluja freda”, “tinta invisible”, “cal·ligrafia d’oblit”, “silenci” però també memòria i el miracle del so, que de nou triomfa sobre el silenci, tal com proclama el poema “Miratge”. Una altra virtut d’aquest poemari són els flaixos sonors a manera de “ritornello”, creant una atmosfera gairebé obsessiva com una melodia que se’ns repeteix involuntàriament perquè ens agrada. Un exemple n’és el poema “Temps que s’esfulla”, imatge recurrent com la pluja, l’ahir, el pelegrinatge, el foc i la finestra, símbol d’esperança i d’una nova mirada que ens permeti desvelar el misteri quan “Defora, el món s’exalta”. Amb aquest vers tan rotund l’autora deixa pas a la tercera i última secció.

“Al costat del brollador d’espurnes” s’inicia amb una bellíssima citació del llibre “Mar”, de Jordi Pàmias, que resa: “I, timoners maldestres, no sabem / fer front a un repte fosc: al tumult de la vida”. Tot seguit la poeta ens endinsa, per mitjà d’una prosa poètica fluida i ben travada, pels laberints del dubte i el temor però la crisàlide, símbol de la metamorfosi, es converteix en esclat de llum i música, en pura bellesa. El text sencer d’”A encesa de llum” és una metàfora de l’art i sobretot de la paraula i la poesia com a agents transformadors que ens guien de la tenebra a la llum. Si fins ara el temps era l’enyor del passat, en aquesta secció es torna intersecció de l’ahir amb l’ara, un “Punt de trobada” màgic que fa brollar la “Fantasia” mentre l’autora se sap “captiva d’epicentres giratoris”, situada en el bell mig d’una dansa incessant que avança cap a l’incendi d’un “Capvespre” d’embriaguesa de magnòlia i d”Insomni”, àmbits on alliberar-se dels lligams del temps, requisit de tota obra d’art. Isabel del Pilar Valero Herrera, doncs, decideix trencar el propi límit que és el fil conductor del poemari per avançar, a través d’una altra prosa poètica, cap a “Sotilesa”, el refugi de silenci i solitud que és l’ànima, potser l’únic lloc on és possible acariciar el somni amb la punta dels dits, fregant el misteri sense tocar-lo per no malmetre’l. El text es clou amb una altra afirmació decisiva: “Digues-m’ho, sense veu. Segur que aconseguiràs un halo poètic que caldrà contemplar abans que s’extingeixi.” De nou l’autora fa un bell exercici de metapoesia emprant recursos tan hàbils com ara la contradicció o la sinestèsia. La nostra poeta, després de reconèixer que la poesia és pur desig ens recorda que també és un interrogant i interpel·la a unes “mans, tremoloses que cerquen respostes en l’atzar de retalls utòpics.”. Com va dir Mallarmé “un cop de daus mai no abolirà l’atzar” i, de sobte, se’ns apareix el destí amb la imatge d’uns xiprers com llances de la mort inevitable. L’autora s’hi refereix “en els espais buits de les escorces” i en la tàpia de records compartits en què es projecta. La mort, emprant les seves paraules, és el silenci, la boira que deixa caure cortines en finestrals, com diu en el poema “Canyissar”, o les “ales que gronxen / el vent, adormen onades, / articulen sons, sostenen / llàgrimes i recondueixen / el llarg riu de l’ànima. / Ventalls que s’enreden / en un somriure / i ballen.

A parer meu aquesta “Finestra oberta al vol dels ocells” és el mirall en què Isabel del Pilar Valero Herrera es reconeix fràgil i efímera travessant l’oratge del temps per endinsar-se horitzó enllà, on les aus s’esvaeixen per abraçar el silenci abissal de l’ànima, tan profund com la música i el seu ressò o la poesia i la llum fugaç “d’unes gavines que passen, / com si fossin estels.” Al final, com en tota melodia, es fa el silenci i és aquest “llindar del murmuri” del darrer poema i que l’autora frega en tot moment quan diu la música amb el silenci per no desvelar l’enigma que viu en la poesia. Aquest és el seu poema, un viatge d’endins a enfora i d’enfora a endins amb el so i la dansa com a fils conductors que enllacen el passat amb el futur. És en aquest nus present de memòria i d’anhel, d’interrogants i de respostes inexistents, de ressons i de silencis, on és possible escoltar l’excelsa música de la poesia d’Isabel del Pilar Valero Herrera.

Cristina Àlvarez Roig

Vilafranca del Penedès, 7 d’octubre del 2021

Isabel del Pilar Valero Herrera, ens diu:

«Parlar de música seria com intentar ballar arquitectura».

Amb aquesta frase el guitarrista i compositor nord-americà, Frank Zappa, establia la incompatibilitat entre música i literatura.

Sembla ser que l’havia fet enfadar alguna crítica ja que la idea de música ha anat sempre de la mà de la poesia, explícitament o implícita.

La relació de literatura i música ha estat i és una de les més antigues i fructíferes col·laboracions que es produeixen entre diferents manifestacions artístiques, malgrat que posteriorment van evolucionar per camins diferents fins a establir-se independentment i autònoma.

Se’m fa difícil no sentir la “musicalitat” mentre llegeixo o escolto algun vers, rimat o lliure. M’emociona l’acompassament de les paraules.

Els meus sentiments musicopoètics m’allunyen de Frank Zappa i m’apropen a la Yoko Ono que va publicar «Aranja». Semblava un petit llibre de poesia, però és una obra musical, segons el meu parer, un cant, l’esborrany d’una melodia…, un quadern de “partitures” . L’aplec de les diferents composicions i anotacions musicals s’articulen en els espais silenciosos d’un pentagrama mitjançant instruccions lingüístiques i micro-narracions amb què els intèrprets, més lletraferits que músics, han de compondre la “seva” música mentre avancen en la lectura, melodies que no es poden materialitzar com: “Enregistrar el so de la neu quan cau”.

Cosa semblant a “Aranja” és el llibre de poemes Finestra oberta al vol dels ocells. Per què no podia jo reflexionar sobre les arts musicals i convertir els poemes en brollador de metàfores on la música en fos la principal?

El llibre és un ramell de versos i de prosa poètica que fa referència al món musical en forma d’homenatge al meu pare i al meu tiet, a alguns compositors lloa i reflexiona en ella mateixa a l’hora es recrea en la cerca d’imatges que s’emmirallen en les emocions que vol expressar.

L’acorament del requiem de Mozart, el “duende” de la dansa flamenca, el dolor de la terra en l’ópera de Mahler, l’enyor d’una trompeta i un saxo, són alguns dels epicentres dels poemes.

La música efímera, de sons i de silenci, esdevé en poesia eterna que senyoreja paraula i escriptura i converteix les idees en presències en els 52 poemes escrits amb el pas dels anys. Potser n’hauria de parlar de 53, ja que el títol es pot considerar un poema visual i contemporani.

La metàfora, musical o no, reforça en el recull el poder de suggeriment de l’expressió poètica. El poema Luthier, per exemple, parla d’un ofici artesà, la construcció de violins, amb referències a un bosc de peces de bambú que va dissenyar un arquitecte que, quan bufa el vent, emet el so d’una flauta.

Un altre exemple, el títol, inspirat en una posta de sol i un estol d’ocells que es posen en les antenes de teulades i terrats, mentre els observo des d’una finestra i els converteixo en notes musicals sobre faristols.

Les evocacions amplien la llògica del llenguatge i multiplica els significats.

Tot i que els poemes no s’han de confondre amb una composició musical, he intentat imitar ritmes amb elements intrínsecs del llenguatge, lligats íntimament amb el temps.

Pel que fa al contingut:

– Amb elements espacials (la dansa en el poema Sambra ens mostra que la poesia també es moviment). Un assaig de passos de dansa literaris que volen fer palesa la frase de la ballarina Isadora Duncan amb què afirmava que podia «dansar una cadira».

– Elements conceptuals ( la cadència i els silencis són molt importants en l’escriptura).

– Elements imaginatius (Gresola encesa / garlandes platejades / ablanides de lluna /cruïlla tímida / de mirades alades / indefinibles, nit avall. Ens diu la metàfora del poema Sutge, quan ens parla de la juventut. )

Pel que fa al llenguatge:

-Elements sonors. Cauen abriülls a entramat / de raïls (Aliteració que trobem al poema Fornal).

Per mitjà del vers escrit, que canta com ocell, el pensament diluït en música interior viatja més enllà de les consonàncies immediates, en ales del gaudi, més enllà de les notes, amb l’oxímoron d’un murmuri estrepitós

Aquesta frase resumeix com es va gestar el recull que avui, 7 d’octubre del 2021, presentem.

Glosa: El desván de Villa Serena

Publicat el Publicat a Llibres amics, Poemes, Ressenyes, UncategorizedDeixa un comentari

 

De vegades experimento amb la mètrica i la rima.

Dies enrere vaig voler retre homenatge a uns personatges que m’encisen i els vaig glosar.

Aquests formen part del llibre: El desván de Villa Serena, de l’escriptora i amiga: MC Hitos.

Espero i desitjo que us agradi el resultat.

Glosa Desván

¿Tranquilo desván perdido?
Una bandada de niños
reaparece. Abre el tiempo,
en la memoria y sus guiños.

La noche estalla en pedazos:
Los espectros son maraña
donde habitaba la araña
Terror, tejiendo cedazos.
También hubieron pinchazos
en un enigma perdido.
¿Quién será el que lo ha escondido
entre las dos y las cinco?
¡Que horror, que espanto, que brinco!
¿Tranquilo desván perdido?

Resuenan algarabías.
En escena, ¡qué disgusto!:
Patas Arriba, Max, Susto,
Dientes, Pálido, Tobías
Blanca y Mosquito… Sombrías
formas dispuestas en liños
cobijadas en cariños
de Delantal y Orejudo
Charlie y Dragón, cierran nudo.
Una bandada de niños.

Un gran cíclope de fuego
devora la noche oscura.
Tras la puerta, una figura
me siembra desasosiego
impasible ante mi ruego.
Es para mi un contratiempo
esta verdad a destiempo
que se empeña en abrazarme
y, a riesgo de bloquearme,
reaparece. Abre el tiempo.

Pasen señores, ¿se atreven?
crucen el puente. La historia
despertará la memoria
y puede que en ella abreven.
Pasen, vamos! Desencueven
infancias blancas de armiños,
nubes de azúcar, pestiños,
porque los sueños que amamos
aparecen si buscamos,
en la memoria y sus guiños.

© Isabel del Pilar Valero Herrera

 

Sobre lectures i pauses

Publicat el Publicat a Biblioteca Ramon Berenguer IV, Poemes, Tessel·les, UncategorizedDeixa un comentari

 

 

La poesia de la Pilar Valero està escrita per a ser llegida en veu alta. És clar que també pots sentir la musicalitat de la poesia de la Pilar Valero sense llegir-la en veu alta. Beethoven, tot i la seva sordesa, podia no només escoltar la música, sinó també compondre-la. Per tant, per sentir la música, el ritme, els silencis i les pauses de la Pilar Valero no és imprescindible aixecar la veu. Però, sí aconsellable.

Pili Garcia: Pròleg de Tesel·les

Presentació d’Anna Tomàs

Publicat el Publicat a Anna Tomàs, Ressenyes, Tessel·les, UncategorizedDeixa un comentari

FB_IMG_1563285173452

Fotografia: Aureli Diaz

Dijous passat, 11 de juliol, vam presentar el recull de poemes a la biblioteca Joan Sardà i Lloret, de Sant Quintí de Mediona.

Aprofito per agrair a les bibliotecàries i les persones que hi van assistir la seva acollida.

FB_IMG_1563285075509                                              Fotografia: Aureli Diaz

L’acte s’estructurava en tres parts: Presentació, Exposició explicativa de les imatges del recull, de la Núria Tomàs i recital poètic musical amb la Mar Navarro.

La presentació a càrrec de l’Anna Tomàs, va ser brillant, plena de contingut i generositat.

Crec que us agradarà llegir-la:

PRESENTACIÓ DE TESSEL·LES

Que una autora et demani que li facis la presentació d’una obra seva, és una gran acte de confiança, al capdavall un llibre no deixa de ser una criatura i permetre que algú la bressoli és sempre un acte de generositat. Si a més el llibre-criatura va vestit amb il·lustracions de la meva germana Núria, l’honor esdevé plaer, per tant, l’agraïment absolut per la confiança. 

A la Pilar l’admiro molt, perquè sé que s’ha passat  la vida treballant i tenint cura dels altres, i tot i així, o potser per això, ha tingut l’energia per desenvolupar la seva creativitat literària i poètica, en els seus blogs, en els 3 llibres de poesia que porta publicats, 2 reculls de contes infantils, i en les traduccions i col·laboracions que ha fet, i en tot el que encara té inèdit. A més a més, ha escollit no fer-ho en la seva llengua materna sinó en la seva llengua adoptiva i de fet vehicular des de fa molts anys, enriquint-la, a més a més, en cada poema, amb la utilització de lèxic precís i poc usat  col·loquialment.

La poesia de la Pilar, és emocional, és aquella poesia que et connecta i et remou: La prologuista, Pili Garcia, diu que és música, i hi estic d’acord. La seva musicalitat és fruit no de la mètrica i la rima sinó de sonoritat resultant de la tria de paraules. És ben sabut que la música ens arriba a llocs de la memòria, la conscient i a la inconscient, i dels sentiments, a través de connexions neuronals diferents a la percepció visual, que permeten una obertura emocional més immediata, tots tenim records associats a música i cançons, i el fet d’escoltar segons quines peces ens fa posar melancòlics o alegres sense un fet causal immediat. La musicalitat la trobem en la paraula, en la combinació rítmica i no formal, amb la que la Pilar fa els seus poemes, poemes que, com quasi tots, han de ser llegits en veu alta o xiuxiuejant, per acabar de copsar-los en tota la seva plenitud.

Aquesta musicalitat, també compta amb les potents imatges que els poemes de la Pilar descriuen, imatges que no cal buscar en la realitat, que també les trobaríem, però val la pena deixar-se portar per la gran capacitat que tenim de crear, per imaginar, i és aquí com els onírics poemes de la Pilar esdevenen claus màgiques, que obren les pròpies portes a la imaginació que massa sovint oblidem que tenim. 

Les tessel·les,  són les peces d’un mosaic, l’autora les ha dividit en quatre parts, com si féssim un puzle i les agrupéssim per colors o trames. Quatre parts, com quatre estacions, com quatre quarts d’una hora, com quatre moments d’un temps no horari ni meteorològic, que ella descriu en les proses poètiques que donen entrada a cada quart. Quatre temps en els que s’insereix cada part del quadríptic il·lustrat i inspirat en el poemari, que la Núria Tomàs ha realitzat. 

Al principi “Temps, tot i que passa” una veu  ja ens indica que el temps és or que es fa fonedís, una veu, la de la poeta o la del lector, a qui li surten ales i que proposa un vol per l’obra de l’autora. 

“Temps, que enrajola l’era” és la segona part, en ella la veu vola harmonitzant l’interior amb l’exterior, la necessitat de sentir amb la de viure, la de meditar amb la de ballar, la de tancar els ulls per observar-ho tot.

A “Temps petit”  el vol continua per la memòria, pels desitjos, pels temors.

I en el darrer quart, “Temps, que el temps crida”, hi ha una personificació del temps, la consciència del condicionament cronològic, la percepció de tot allò que s’escapa. 


A les quatre parts el temps passa, el temps flueix, les busques del rellotge esdevenen part de la natura, d’una natura exaltada fins al detall, com en el modernisme,  la línia corba, orgànica, el símbol, l’exotisme, la mitologia. 

Les paraules escollides ja són, en si, evocadores i constructores d’un temps paral·lel i d’una altra realitat,  però la Pilar les vas enfilant com un collaret on enmig hi posa les diferents pedres precioses que trobarem en els poemes: ametista, òpal, topazi; i les envolta del pas de les hores: la nit, el crepuscle, la tarda, l’aurora, la posta de sol; de peces del món animal: orenetes, garses, crisàlides, aranyes, cargols; del món vegetal: arbres com el lledoner o l’eucaliptus, flors com els  nards, els iris; i d’éssers mitològics i llocs exòtics: Heli, Kronos, el jardí de les Hespèrides, Zamzam, Canaan, Samarcanda…

Segons Simon Weil “La imaginació i la ficció formen més de tres quartes parts de la nostra vida reali”, d’altra banda tota poesia té un nucli verídic, encara que sigui minúscul, nucli que es vesteix de somieig, de desig, d’abismes, de finals, d’experiències pròpies i alienes, reals o fictícies que doten de bellesa les complexitats vitals. En aquest sentit, els  poemes de la Pilar ofereixen diferents nivells de lectura, en la mesura que els lectors només som capaços de llegir allò que som capaços de sentir.

Una mirada sobre la totalitat del llibre porta a la sensació que es tracta d’un íter, d’un camí, d’un mosaic en moviment, potser el recorregut  del vol de l’oreneta cap al paradís, un vol circular, en el que no hi ha principi ni final. Tot té un sentit, la crisàlide serà papallona, i els seus ous tornaran a fer larves i crisàlides que tornaran a ser papallones. El crepuscle anuncia la nit que donarà lloc a l’aurora anuncia el dia que ens portarà altra vegada fins al crepuscle, infinitament, com en l’acte de respirar, expirar l’aire que abans haurem inspirat. Fins i tot el silenci sempre requereix un inici i un final sorollós. No entendríem la vida sense mort, l’alegria sense tristesa, ni el plaer sense el dolor. Pels lectors, la paraula, el poema, és el vehicle que ens permet desxifrar la dicotomia i entendre el cercle, i arribar al paradís, el que tenim dins nostre, infinitament.

 

FB_IMG_1563285118663

Fotoigrafia: Aureli Diaz

 

 

Ressenya d’Helena Bonals

Publicat el Publicat a Helena Bonals, Poemes, Ressenyes, Tessel·les, UncategorizedDeixa un comentari

IMG-20190416-WA0029

 

Ressenya d’Helena Bonals:

Quin títol més bell, Tessel·les, les peces d’un mosaic. Aquest poemari és fet de moltes tessel·les, fragments que parlen sobre el pas del temps. Aquest tema s’escau a la poesia, que és com la música, es desenvolupa sempre en el temps. És un bon motiu sobre el qual parlar quan es fan versos, al costat de l’amor i la mateixa poesia, perquè fa referència a la vida i la mort, el tercer gran tema dins aquest gènere.

“Neixen ecos que van d’un lloc a un altre”, diu a la introducció de la primera part, en prosa poètica. L’eco, la poesia, però sobretot, la seva interpretació, que va “d’un lloc a l’altre”, del poema al lector. Continua amb “la imaginació es posa damunt improvisada talaia”, la torre de vori del poeta, que li “permet albirar de manera privilegiada (…) nombrosos racons per descobrir”, la poesia que per sobre de tot és creació.

El primer poema, Temps, és una joia. Aquest temps, “cascavell quan naixem/ i mirall sense imatge quan morim”: el cascavell ens alerta que som petits, el mirall sense imatge seria el cos sense ànima. “Prop de l’àngel disfressat d’estel”, la bondat en forma de poesia, segurament, per l’associació de Margarit de la nit estrellada amb un vers dins Dona de primavera. “Deixa que senti el rellotge interior”, el ritme intern del poema, relacionat amb el temps”, “quan et vesteixis d’albada”, quan neix el poema. “Discorre per la vida/ com ho fa l’aigua quan cerca el mar”, la vida i la mort de la famosa obra de Jorge Manrique, Coplas a la muerte de su padre, “com ho fa el vent quan juga/ amb les branques dels arbres”, el vent seria la poesia de nou, que és invisible, però se’n noten els efectes com passa amb el vent.

En el poema en prosa de la segona part, acaba dient “que tot canvia, alhora que es manté inalterable”, una possible referència a Heràclit, el riu que no és el mateix riu, i Parmènides, la permanència en el temps del que coneixem.

Passant a la tercera part m’ha cridat l’atenció aquest “Tot s’atura, en un món amb presses per arribar enlloc”, em recorda el “Que lent el món, que lent el món, que lenta/ la pena per les hores que se’n van/ de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se’n van / de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se’n van / de pressa”, de Gabriel Ferrater, dins Cambra de tardor. El poema Crisàlide fa pensar que el poema seria la crisàlide, el cuc de seda que té sentit, es converteix en papallona quan tu, com a lector, “sents el que jo sento,/ i em xopes en la distancia”.

De l’última part en vull destacar el poema Reverber, que voldria analitzar tot sencer: “Escoltem el silenci/ de ser dos”, o sigui, forma i fons, “esfullem/ la margarida del temps”, tot anant darrere la vida la vida ens passa. Aquest “en oval daurat” podria fer referència a l’edat d’or, “davant les portes del paradís”, el paradís perdut que recordem a la maduresa. També “i embriagueu-nos de blau,/ sota l’ombra de les àmfores”/ on s’adorm el cant líquid”: fa pensar en la Cançó blava de Joan Vinyoli, que no és res més que la poesia, aquest “cant líquid”, a l’ombra del qual, sota la seva protecció, perquè la poesia ens salva, avancem en el temps, la vida.

Una vida en què la poesia rebervera d’un poema a un altre, d’un amor a un altre. Aquest poemari, més enllà de les meves interpretacions, és un goig de llegir, perquè és molt musical, d’una música molt relaxant, és un parèntesi dins la pressa que ens arrossega a tots quan vivim. La mateixa autora en va gravar fragments recitats per ella per a una emisora de ràdio, que trobareu en aquest enllaç. Un òpal, una joia de llibre.

Tessel·les a El mirall, de Ràdio Sant Feliu

Publicat el Publicat a Poemes, Tessel·les, UncategorizedDeixa un comentari

el mirall contrapunt

Marc Roca i Marta Pérez Sierra

 

Avui em dut a la ràdio de Sant Feliu el recull Tessel·les, de la mà de El Mirall, conduit pel Marc Roca i el Contrapunt poètic de la Marta Pérez Sierra.

S’ha emès un petit recital, amb la música d’Andrés Cabanillas, compositor i pianista granadí.

Podeu sentir-lo al següent enllaç:

http://alacarta.radiosantfeliu.cat/?fbclid=IwAR1X6si6ToHdBoVPAQQL0MuVpKaIV5qU2uMALfL6EQL_LC4biQUZsj3PEPA#!/programs/elmirall/radiosantfeliu_podcast_5710?s=2495

Aquí podeu sentir la gravació que vam fer en directe:

https://sala-delectura.blogspot.com/2019/05/tesselles-recital-musicat-al-programa.html?fbclid=IwAR1JVrJxfnrKW0w_jD9NcUzuoRo3qg6e7BoF-PVyMqwpDGHKTjpXRVelwdY

 

Presentació Tesel·les a l’Agrícol

Publicat el Publicat a Poemes, Tessel·lesDeixa un comentari

Tessel·les, de Pilar Valero

 

El dimarts, 16 d’abril, vam presentar el recull: Tesel·les a l’Agrícol.

 

La primera intervenció la va fer Marta Pérez Sierra, en nom de l’editorial Gregal.

Intervenció de Pili Garcia, coordinadora de Emum FM Ràdio:

Bona tarda, hola a totes i tots.

És un plaer ser aquí avui per presentar-vos Tessel·les, el nou recull de poemes de la Pilar Valero.

Quan la Pilar em va demanar que li fes el pròleg, em va fer una il·lusió tremenda perquè volia explicar què és el que sento quan llegeixo la seva poesia i fer-ho extensiu a tots.

M’agradaria explicar-vos com vaig conèixer la Pilar. De fet com vaig anar a topar amb ella i amb la seva poesia.

Ara fa 10 anys, jo sóc molt dolenta per les dates i pot ser any amunt o any avall, feia un programa de ràdio que es deia Versàtil. Sóc periodista, treballo en unes emissores locals i m’agrada la poesia. El Versàtil, era un programa de literatura vestit amb música suggerent… Cada capçalera del programa la començava llegint un post d’un blog.

Ja us he dit que d’això fa uns 10 anys aproximadament i era el moment d’ebullició dels blogs i n’hi havia molt i de molt bons.

La finalitat de començar llegint un post al Versàtil, era una manera de fer relluir el talent poètic més emergent i que gràcies a les xarxes i molt sovint a l’anonimat, era inèdit, fresc, i despullat… veritable…

Bé, quan vaig descobrir el blog “A encesa de llum”, vaig començar a tenir problemes amb la capçalera del Versàtil, perquè em passava hores buscant altres poemes o relats poètics inèdits a la xarxa, no hi havia mai res que m’agradès tant com llegir els post del blog de “A encesa de llum”.

En aquell moment jo no sabia que darrera del blog hi havia la Pilar.

Un dia li vaig enviar els àudios i és així com ens vam conèixer virtualment i més tard, la Pilar i el seu home van venir a la festa medieval del meu poble, a Almenar, al Segrià i ens vam acabar de desvirtualitzar.

Us vull explicar perquè sentia magnetisme pel blog “A encesa de llum… de fet, em sentia com una mosca que va cap a la llum, o pels qui ja tenim una edat, era com Carolain! no vagis cap a la llum! i jo pam! cap a la llum…

A encesa de llum era una espurna, com les guspires que desprèn la vareta màgica d’una fada.

Per a mi la Pilar sempre ha sigut una fada de les paraules.

Va arribar un moment que les capçaleres del Versàtil eren només del blog de la Pilar, en fi… no trobava res que fes ombra a: A encesa de llum, esclar!

Crec que m’agradava tant llegir-les perquè en acabat, em quedava buida, en silenci absolut. Com quan expires i et quedes una estona on només se’t sent el cor.

La poesia de la Pilar Valero, és molt musical… A Tessel·les és cert que és un recull on hi és molt present el pas de temps… però per mi la poesia de la Pilar té temps com el que marca el ritme de les busques d’un rellotge: compàs, ritme, cadència…

Sona i ressona harmònic i càlid…. no vull dir que només sigui un ritme estètic. No és un ritme que et faci moure les cames, o el cap…

Us heu parat a pensar on sentiu la música? Hi ha qui la sent al pit, hi ha qui la sent al cap, hi ha qui la sent a l’estómac i segurament els pianistes la senten als dits. Jo la música, quan m’emociona, la sento al clatell.

Doncs a això em refereixo, la poesia de la Pilar la sento al clatell, com un xiuxiueig suau, amb so. Per això us convido a que la llegiu en veu alta. No cal que la llegiu per ningú més que per vosaltres si no voleu i ho podeu fer en qualsevol lloc. Fins i tot al lavabo, en comptes d’emportar-vos el telèfon us podeu emportar el poemari de la Pilar i llegir en veu alta que els lavabos tenen una ressonància molt bona…

D’altra banda, quan llegiu Tessel·les, és possible que us sentiu una mica tontos, com faltats de vocabulari… No patiu. A la Pilar li agrada jugar amb els mots i buscar la paraula justa i necessària. Podeu fer dues coses. A) buscar-la al diccionari. També al diccionari del mòbil (una opció és emportar-vos al bany el poemari i el mòbil) o B) passar de buscar-la i improvisar què us suggereix. L’efecte clatell és similar tant si sabeu el significat de totes les paraules com si nou.

De tota manera, no patiu, s’entèn.

Hi ha un grup islandès anomenat Sigur Ros, segur que molts de vosaltres el coneixeu, que canten en una llengua inventada que han anomenat Hopelandic i canten preciós.

Per això dic al pròleg que la poesia de la Pilar Valero és Valeroteràpia.

Quan estava escrivint el pròleg, una nit intentava fer dormir els meus fills el Pere i la Núria, i els estava llegint poemes del poemari “Me Crece la Barba”, de la Gloria Fuertes i després la Núria, la meva filla gran, té 11 anys, va anar a buscar un recull de poemes de la Joana Raspall que és seu i que se’l va triar un Sant Jordi, i vam triar algun poema a l’atzar.

La Núria em va dir: mama, aquestes dones tenen una manera de veure la vida que et fa pensar… Aquella reflexió de la meva filla em va fer anar més enllà.

Es va fer el silenci. Perquè en la música, el silenci és tant o més important que el so.

Aquelles dones no només tenien una manera de veure la vida que et fa pensar, aquelles dones tenen una forma d’escriure i de descriure la vida, que et fa pensar.

Atrevir-se. Ser valentes. Com la Pilar Valero. Quan vas començar a escriure “A encesa de llum” segurament no tenies cap altra pretensió que desengabiar els pensaments.

Sense voler-ho ets un referent. Ens fas pensar i que bonic que m’entre ens fas pensar, em facis pessigolles al clatell.

 

Intervenció de Mercè Bagaria:

Pilar Valero, arquitecta, artesana, fotògrafa i poeta

El mosaic, que prové de la paraula llatina mosaĭcum, que vol dir obra relativa a les muses, s’elabora amb petites peces de pedra, de ceràmica o de vidre, fins i tot d’altres materials, que tenen diverses formes i colors. Aquestes peces petites són les tessel·les. Un cop unides les tessel·les formen composicions decoratives que són figuratives, geomètriques o abstractes. Els romans el consideraven un art exquisit, perquè pensaven que només les muses o aquells que haguessin estat afavorits per elles podien elaborar unes filigranes tan magnífiques.

Al llarg de la història de la humanitat, des dels assiris que utilitzaven el mosaic com a paviment, passant pels àrabs, els grecs, els romans, els bizantins… l’art del mosaic s’ha anat enriquint i ha adquirit l’estil i els materials més adequats a cada època, fins arribar a l’art contemporani. És, doncs, un art que perviu. Pensem per exemple en l’època modernista, en el trencadís de Gaudí i d’altres arquitectes, que fan de les tessel·les les seves aliades per aconseguir atrapar l’observador, endinsar-los en un món ple de màgia.

Si ens sentim intrigats i posem tessel·les al Google, ens trobarem que Amazon és un proveïdor d’excepció: si se’n volen adquirir d’un sol color, cinc-centes peces costen quatre euros. El gressite, un material que es fa servir com a revestiment per a piscines, no deixa de ser una tessel·la ceràmica, per tant la vigència és extraordinària, tant pel que fa a l’art com pel que fa a la nostra vida quotidiana.


Us preguntareu què hi té a veure tot això amb la poesia, i sobretot amb la poesia de Isabel del Pilar Valero. Doncs sí, sí. I té a veure. En aquest poemari, la Pilar, com a bona arquitecta, construeix quatre mosaics diversos, amb un tema en comú: «el temps». En el primer, «Temps, tot i que passa», podríem dir que fa servir peces de vidre com un esclat de reflexos, de llum i ombres entre el dia, la tarda que avança i la nit que arriba, peces que tornen els passos silenciosos. Sembla un temps aturat, però flueix lent, sense preses, gairebé immòbil. En el segon mosaic, «Temps que enrajola l’era», el títol ja ens ofereix moltes pistes. El cromatisme que fa servir en els sis poemes que formen part d’aquest apartat destaca el color blanc i el carmesí. La fredor del marbre, el crepuscle dels xiprers, l’aura que floreix, el fang de la pena… són peces de pedra dura, d’aquelles que ens fan pensar en la mort, en la duresa de l’existència, en un temps cruel, que ens mostra la bellesa per fora i ens recorda l’absència per dins. Per parlar-vos del mosaic anomenat «Temps petit», em remeto a coses dites ja a l’epíleg, perquè per més que he buscat una altra manera de referir-m’hi, no n’he trobat cap que sigui tan gràfica. Les tessel·les que fa servir aquí la Pilar són d’un preciosisme subtil i fascinant. La memòria recorda un temps sense hores brodat als plecs. I és que les peces semblen ben bé teixides amb fil de seda o fetes amb pètals de flors. El darrer mosaic, «Temps que el temps crida», convida a beure i viure cada gota del present, a delitar-nos amb el fluir de les coses, a participar de tots i cadascun dels instants, de l’alquímia dels dies. Aquí, podríem dir, que les tessel·les són fetes de paraules, de mots quotidians i d’altres que rescata de l’oblit, i fetes també d’elixirs saborosos, de sortilegis. I en tot aquest procés, de arquitecta conscienciosa, fa un plànol, millor dit una prosa, per centrar-se i centrar-nos, i així sap i sabem on anirà cada peça que ella col·loca de forma artesana, a poc a poc, tal com fem en els puzles.

Però la poeta Isabel del Pilar Valero no és tan sol arquitecta. També és fotògrafa. Sí, ara us ho explico.

Una fotografia a l’atzar pot quedar bonica, però una fotografia d’aquelles que talla l’alè, sigui per la cruesa, la bellesa, el missatge sense paraules, només correspon a un professional que no es dol de passar moltes hores esperant el moment idoni, com que la llum incideixi en una fulla, que coincideixi que s’hi aturi un ocell, que l’ocell miri la càmera… És per posar un exemple. La bona foto és aquella que reprodueix la màgia d’un instant únic. No val un segon abans o un segon després.

D’alguna manera, el poeta i el fotògraf tenen una feina molt connectada. Un poema també retrata un instant: la joia, el dolor, un inici, un comiat, una reflexió… En aquest instant hi ha d’haver un cel abillat amb núvols de cotó fluix o d’estels que fan l’ullet, per posar un exemple. O hi ha d’haver una flor mandrosa, gronxada per la brisa, una brisa lleu, que la sentim com si pogués traspassar del paper o de la pantalla de l’ordinador i refrescar-nos el rostre. O potser hi ha d’haver una criatura enriolada amb l’anar i el venir de les ones, una criatura que vol agafar l’aigua i no pot, però en comptes d’enfadar-se torna a intentar-ho i torna a riure, un cop i un altre. I ja tenim un vaivé més deliciós encara.

A la fotografia, el temps queda suspès, supeditat a l’eternitat o a una duració que no es pot pas comparar amb la realitat. Això passa també a la poesia. Hi podem veure com cau una flor sense que arribi a terra, només un voleiar que concentra l’atenció. I de sobte una flor és el temps. El temps que transcorre indefectiblement, però que podem apreciar amb infinits matisos: amb dolcesa, amb neguit, amb benestar, amb ira, amb il·lusió…

Són les paraules les que fan els miracles. L’elecció precisa, la musicalitat que porten per vestit, les imatges que recreen, les giragonses que fa la sintaxi com en un camí sinuós. Qui no recorda el poema de Machado —i cito Machado perquè sé que és del gust de la Pilar i m’imagino que del públic—, qui no recorda el poema Campos de Soria que diu:

¡Colinas plateadas,

grises alcores, cárdenas roquedas

por donde traza el Duero

su curva de ballesta

en torno a Soria…!

No som capaços de veure la corba que fa el riu? La veiem sobre el paper i ens la imaginem. I aquesta és la feina atenta i isolada d’un poeta. No es tracta de posar una paraula rere una altra només perquè fan bonic. No. És clar que el poeta busca commoure al lector de poesia o a qui l’escolta. És clar que hi ha una recerca del sentiment, una plasmació del sentiment, un voler transmetre’l. I és clar que un poema té molt a veure amb una tessel·la, amb aquesta peça petita que dèiem que forma part d’un mosaic extens. El poema forma part del gran mosaic/missatge/reportatge fotogràfic que el poeta vol fer arribar a l’altre, perquè no tots tenim les eines: no tenim càmeres de precisió o una imaginació vívida, no tots tenim la paciència necessària. Ens calen reproductors, traductors d’allò que ens diu la natura o les ànimes.

I ens trobem davant d’un d’aquests casos: Isabel del Pilar Valero té la capacitat d’entendre’s bé amb la natura, amb les paraules i la melodia que desprenen, amb els sentiments, amb el temps que s’atura o que flueix… diria que té bona mà per captar l’essència dels dubtes i dels anhels, d’allò que ens humanitza. Temps i clic de la càmera. Temps i batec del cor. Em remeto a les paraules de la poeta: “Hi ha tanta vida entre el rellotge que batega al pit i a la memòria, que tot canvia a l’hora que es manté inalterable”.

Per acabar, gràcies i moltes felicitats per aquest esplèndid poemari.