Fotografia: Aureli Diaz

Dijous passat, 11 de juliol, vam presentar el recull de poemes a la biblioteca Joan Sardà i Lloret, de Sant Quintí de Mediona.

Aprofito per agrair a les bibliotecàries i les persones que hi van assistir la seva acollida.

                                              Fotografia: Aureli Diaz

L’acte s’estructurava en tres parts: Presentació, Exposició explicativa de les imatges del recull, de la Núria Tomàs i recital poètic musical amb la Mar Navarro.

La presentació a càrrec de l’Anna Tomàs, va ser brillant, plena de contingut i generositat.

Crec que us agradarà llegir-la:

PRESENTACIÓ DE TESSEL·LES

Que una autora et demani que li facis la presentació d’una obra seva, és una gran acte de confiança, al capdavall un llibre no deixa de ser una criatura i permetre que algú la bressoli és sempre un acte de generositat. Si a més el llibre-criatura va vestit amb il·lustracions de la meva germana Núria, l’honor esdevé plaer, per tant, l’agraïment absolut per la confiança. 

A la Pilar l’admiro molt, perquè sé que s’ha passat  la vida treballant i tenint cura dels altres, i tot i així, o potser per això, ha tingut l’energia per desenvolupar la seva creativitat literària i poètica, en els seus blogs, en els 3 llibres de poesia que porta publicats, 2 reculls de contes infantils, i en les traduccions i col·laboracions que ha fet, i en tot el que encara té inèdit. A més a més, ha escollit no fer-ho en la seva llengua materna sinó en la seva llengua adoptiva i de fet vehicular des de fa molts anys, enriquint-la, a més a més, en cada poema, amb la utilització de lèxic precís i poc usat  col·loquialment.

La poesia de la Pilar, és emocional, és aquella poesia que et connecta i et remou: La prologuista, Pili Garcia, diu que és música, i hi estic d’acord. La seva musicalitat és fruit no de la mètrica i la rima sinó de sonoritat resultant de la tria de paraules. És ben sabut que la música ens arriba a llocs de la memòria, la conscient i a la inconscient, i dels sentiments, a través de connexions neuronals diferents a la percepció visual, que permeten una obertura emocional més immediata, tots tenim records associats a música i cançons, i el fet d’escoltar segons quines peces ens fa posar melancòlics o alegres sense un fet causal immediat. La musicalitat la trobem en la paraula, en la combinació rítmica i no formal, amb la que la Pilar fa els seus poemes, poemes que, com quasi tots, han de ser llegits en veu alta o xiuxiuejant, per acabar de copsar-los en tota la seva plenitud.

Aquesta musicalitat, també compta amb les potents imatges que els poemes de la Pilar descriuen, imatges que no cal buscar en la realitat, que també les trobaríem, però val la pena deixar-se portar per la gran capacitat que tenim de crear, per imaginar, i és aquí com els onírics poemes de la Pilar esdevenen claus màgiques, que obren les pròpies portes a la imaginació que massa sovint oblidem que tenim. 

Les tessel·les,  són les peces d’un mosaic, l’autora les ha dividit en quatre parts, com si féssim un puzle i les agrupéssim per colors o trames. Quatre parts, com quatre estacions, com quatre quarts d’una hora, com quatre moments d’un temps no horari ni meteorològic, que ella descriu en les proses poètiques que donen entrada a cada quart. Quatre temps en els que s’insereix cada part del quadríptic il·lustrat i inspirat en el poemari, que la Núria Tomàs ha realitzat. 

Al principi “Temps, tot i que passa” una veu  ja ens indica que el temps és or que es fa fonedís, una veu, la de la poeta o la del lector, a qui li surten ales i que proposa un vol per l’obra de l’autora. 

“Temps, que enrajola l’era” és la segona part, en ella la veu vola harmonitzant l’interior amb l’exterior, la necessitat de sentir amb la de viure, la de meditar amb la de ballar, la de tancar els ulls per observar-ho tot.

A “Temps petit”  el vol continua per la memòria, pels desitjos, pels temors.

I en el darrer quart, “Temps, que el temps crida”, hi ha una personificació del temps, la consciència del condicionament cronològic, la percepció de tot allò que s’escapa. 

A les quatre parts el temps passa, el temps flueix, les busques del rellotge esdevenen part de la natura, d’una natura exaltada fins al detall, com en el modernisme,  la línia corba, orgànica, el símbol, l’exotisme, la mitologia. 

Les paraules escollides ja són, en si, evocadores i constructores d’un temps paral·lel i d’una altra realitat,  però la Pilar les vas enfilant com un collaret on enmig hi posa les diferents pedres precioses que trobarem en els poemes: ametista, òpal, topazi; i les envolta del pas de les hores: la nit, el crepuscle, la tarda, l’aurora, la posta de sol; de peces del món animal: orenetes, garses, crisàlides, aranyes, cargols; del món vegetal: arbres com el lledoner o l’eucaliptus, flors com els  nards, els iris; i d’éssers mitològics i llocs exòtics: Heli, Kronos, el jardí de les Hespèrides, Zamzam, Canaan, Samarcanda…

Segons Simon Weil “La imaginació i la ficció formen més de tres quartes parts de la nostra vida realⁱ”, d’altra banda tota poesia té un nucli verídic, encara que sigui minúscul, nucli que es vesteix de somieig, de desig, d’abismes, de finals, d’experiències pròpies i alienes, reals o fictícies que doten de bellesa les complexitats vitals. En aquest sentit, els  poemes de la Pilar ofereixen diferents nivells de lectura, en la mesura que els lectors només som capaços de llegir allò que som capaços de sentir.

Una mirada sobre la totalitat del llibre porta a la sensació que es tracta d’un íter, d’un camí, d’un mosaic en moviment, potser el recorregut  del vol de l’oreneta cap al paradís, un vol circular, en el que no hi ha principi ni final. Tot té un sentit, la crisàlide serà papallona, i els seus ous tornaran a fer larves i crisàlides que tornaran a ser papallones. El crepuscle anuncia la nit que donarà lloc a l’aurora anuncia el dia que ens portarà altra vegada fins al crepuscle, infinitament, com en l’acte de respirar, expirar l’aire que abans haurem inspirat. Fins i tot el silenci sempre requereix un inici i un final sorollós. No entendríem la vida sense mort, l’alegria sense tristesa, ni el plaer sense el dolor. Pels lectors, la paraula, el poema, és el vehicle que ens permet desxifrar la dicotomia i entendre el cercle, i arribar al paradís, el que tenim dins nostre, infinitament.

 

Fotoigrafia: Aureli Diaz