Títol: Les vides del dia

Autora:  Mercè Bagaria i Mellado

Editorial: Témenos

Col·lecció: La bona confitura

ISBN: 978-84-949211-2-4

 

Identificar els elements clau de la història: Escoltar activament

La paraula «conte» es rep com a sinònim de ficció o de mentida. Jo penso que el conte és el desenvolupament creatiu d’una idea, sota l’estructura narrativa. Inici, nus i desenllaç, amb mecanismes de sorpresa destinats a despertar l’interès. La ficció, que no sempre té un relat, gènere literari on s’encabeixen els contes, indica la voluntat d’obtenir un efecte. Tot comença amb la idea (principi) i acaba amb l’efecte aconseguit (fi). Per exemple, transmetre al lector el missatge de viure plenament cada instant, com ens indica la contracoberta.

És d’agrair que l’objectiu d’una obra sigui el desenvolupament d’una idea original (quelcom nou) o la combinació de vàries (una nova manera d’escriure sobre el que coneixem). Jo ho agraeixo moltíssim ja que, amb tot el que he llegit fins al dia d’avui, trobar plegats fantasia i elements realistes, capaços de reconciliar mons antagònics de manera natural, se’m fa difícil.

Segueixo el meu raonament i em permeto la llicència de parlar de contes, atenent el significat etimològic, grec: Principi i fi, que designava la peça de metall que es col·locava en la punta d’una perxa o d’una llança, per parlar del recull:

Les vides del dia

La Mercè Bagaria, filòloga, que ha treballat en el camps de la docència, periodisme i editorial, actualment redactora de material didàctic i correctora de textos docents i literaris, n’és l’autora.

Deia Cervantes: La pluma es la herramienta por la que se escapa el alma.

L’ànima de la Mercè mostra una narrativa intel·ligent amb naturalitat, sense abandonar la voluntat contista dels relats que componen el recull. És per això que una història, aparentment senzilla, l’omple de mormols, l’esponja amb silencis, la fa vibrar amb l’enigma, la matisa amb rutines quotidianes i l’acoloreix amb poesia, tot enriquint-la.

Amb domini i cura del llenguatge elabora un catàleg original de situacions i personatges que dibuixa en espais plens de límits, que no poden traspassar sense la irrupció de l’impossible que els difumina, mentre acota la realitat i crea un mon mancat de sentit on no es pot tirar enrere, entre morals implícites.

El fet que l’autora utilitzi morals ens desaconsella rebre literalment les històries. Escriu ficció (en la superfície) mentre reflexiona (en el fons) sobre la vida, la mort, el temps, els sentiments, l’evolució, el que som o no som… Cal parar atenció de principi a fi i identificar els elements clau. Això ens obliga a «escoltar» concentrada i activament.

Les tres parts que formen, el llibre són un TOT inductiu, d’anàlisi profunda sobre diversos temes, que l’autora aconsegueix amb la relació dels textos, els personatges i l’espai ara barroc, ara costumista, ara romàntic, ara avantguardista…, que irromp amb força.

Els paràgrafs volen en l’esdevenir diari. En el drama implícit narrat amb objectivitat, sense delectar-se en el positiu o el negatiu, com si l’autora no conegués la trama nascuda de la seva inventiva. Aquesta avança lliure, entre gestos, intencions, accions, i els buits del que no es conta, perfectament equilibrat amb el que es conta.

La principal característica de les històries és que existeix una frontera microscòpica, entre fantasia i realitat. La majoria estan escrites en clau realista, però la Mercè introdueix elements inquietants que ens alerten i ens obren un interrogant: «Passarà alguna cosa?». El que passa no és fàcil d’explicar en alguns contes si ho volem racionalitzar. Qualsevol pretext n’és prou per embeure-nos lluny d’un mon silent que s’omple de vida. Més enllà del quotidià, en una aparent reculada, el paisatge resta immòbil i es reconstrueix permanentment.

La Mercè mostra la capacitat de veure el que ignorem d’aquell veí amb què ens trobem sovint, de familiars propers i llunyans, d’amics, de desconeguts…El que descobreix ens ho conta, embolcallat de simbolisme i aconsegueix sorprendre-nos amb temes vells que ens presenta de manera inèdita.

Ha estat capaç d’escriure històries enteses i no explicita el que passa, amb la qual cosa ens obliga a prendre decisions sobre el que rebem. Penso que aquesta és una manera brillant d’aconseguir que els personatges s’interroguin sobre el que els fa viure i qui llegeix se sent partícip, en primera persona, perquè també s’interroga.

L’imprevisible, el real, la tendresa, l’humor negre, la ficció, i també la poesia, campen al seu lliure albir en les tres parts que delimiten el recull, tot barrejant-se. La barreja ens mostra un bon càlcul del temps i passos meticulosos.

Cal destacar el to narratiu líric que ajuda a recrear l’ambient i diversos estils:

El fantàstic ple de fantasmes (o no); de portals a altres dimensions ( o no ); de realisme màgic en què els morts i els vius es barregen fins al punt de confondre-nos i impedir-nos saber qui són uns o els altres.

El neutre que ens du a l’originalitat, a una frontera fràgil escrita amb realisme, mentre introdueix elements que alerten.

El satíric on aprofita per fer crítica social.

El clàssic amb què ens guia la mirada fins a la descoberta.

El terrorífic on trobem noves perspectives.

El poètic, aquí m’aturo, per gaudir de l’encertat tirallonga monosil·làbic d’un dels relats (El vell Jan). Picada d’ull a Pere Quart, imagino.

Quan es fa fosc, quan la nit cau i el temps es mou, el vell Jan no dorm. Ja no té mai son. Fa temps que no sap què és la pau. Sent que li bull el cap, que el pit li fa mal, que al cor hi té por.

No és aquest l’únic gest còmplice cap al gènere poètic. A més a més d’alguns relats, com per exemple: La prunera, que es poden considerar poesia visual, la Mercè ens regala el record de la poeta Alfonsina Storni (Amb pas lent).

«Tria una idea i fes que els personatges treballin. La idea no és important si no s’aconsegueix que es desenvolupi literàriament». Aquest sentiment, reflex de l’estat d’ànim, l’amor, el desig o la por dels protagonistes, se’m va despertar al llarg de la lectura i em va connectar amb els més extravagants alhora que m’horroritzaven els que destil·laven normalitat. La Mercè juga amb mestria amb els límits que els separen del lloc i el temps en què els fa viure.

Us convido a gaudir-ne. Sabem poca cosa d’ells (Com són físicament? Com és el seu caràcter?) Unes pinzellades els dibuixen amb l’objectiu d’exemplificar un pensament o una reflexió sobre la vida. Els reals ens fa plantejar-nos tota mena de sentiments que els fa protagonistes d’històries molt humanes. Els ficticis els trobem ubicats en un entorn que no té res a veure amb ells, com si l’autora els donés una nova oportunitat en fer-los renéixer en un miratge ingràvid.

M’aturo en el que podria ser una excepció en part del meu argument. Llegeixo la descripció que trobo (Només vaig fer-li cas).

Encara era maca, la Noemí, tot i que vorejava la cinquantena. Tenia uns ulls ametllats. dolços, del color de la mel, i un somriure indolent, que li pronunciava els pòmuls i li marcava unes petites arrugues a la comissura dels llavis.

No n’és, però, una excepció. Aquesta descripció no la fa l’autora, sinó un dels personatges i és imprescindible en el desenvolupament de la trama.

Acabaré la meva intervenció parlant de la veu literària de la Mercè en aquest recull. No la podem sentir si no entrem en l’espai en què s’expressa i abandonem l’egocentrisme de voler llegir entre línies la història pròpia, amb prejudicis. Només si valorem, interpretem i entenem els seus pensaments i les seves idees, hi arribarem al melic i podrem aplicar la filosofia de la nostra experiència.

Com a lectora empedreïda puc assegurar que llegir no és fàcil. Requereix inversió de temps, un dels bens més preuats que tenim, i de l’escolta concentrada i activa que esmentava al principi, que ens permet gaudir d’obres com la que avui protagonitza aquest acte.

Isabel del Pilar Valero, Febrer de 2019