Pòsits i Buit

Prsentació De teulades en amunt

Cartell fet per Helena Bonals

 

El passat dissabte, 7 d’octubre, l’Helena Bonals, ponent de la presentació de De teulades en amunt, a la Biblioteca Dos Rius de Torelló, va comentar dos dels tres poemes que va recitar. Podeu llegir els seus comentaris al blog on acostuma a deixar.ne. Us el recomano!

http://unacosamoltgranenunademoltpetita.blogspot.com/2017/10/posits-i-buit.html

Pòsits

Cerco, entre els pòsits de la nit,
les abraçades verdes. Tu
m’encerclaves, en jardí edènic
de vivències platejades.
Les recordes? Segur que no.
Hauries d’imitar l’aire que va
de l’albereda a la roureda
i emmarca l’eucaliptus.
L’òbit de l’amor desfeu el llaç
que ens uní, quan només
érem tu i jo a la terra,
capaços de percebre,
en cromàtica abstracció,
la miríada de colors que la inventava.

Buit

Desert silent persegueix l’aurora
mentre invoco paraules gastades,
mancades de significat,
en fila amorfa de faccions.
Sol fermament apagat, marcit,
al cau de somnis absurds.
No hi ha contrapunt;
la cavitat que ens separa
és buit immens, caramullat
de nit interna, exempt de mots.

La sempiterna i versàtil avarícia
del no-res intenta establir,
en antigues morades,
vells alens perfumats,
per tal de transcendir.

VALERO HERRERA, Isabel del Pilar De teulades en amunt. Sant Andreu de la Barca: Editorial Gregal, 2016

Aquests dos poemes em sembla que parlen del desamor, des de dues perspectives diferents. 

“Pòsits” es referiria al que queda del dia, que es troba bàsicament en la poesia. Em recorda el que diu Gabriel Ferrater dels amors que primer s’enfonsen, i al cap dels anys suren en la superfície de l’aigua, que no és res més que el poema. La paraula “pòsits” ja parla del que queda en suspensió. “les abraçades verdes”, “la miríada de colors”, és el que la veu poètica en recorda, la que veritablement ha estimat, per això pregunta “les recordes? Segur que no”, al seu amant absent. És el seu paradís perdut, el “jardí edènic”.

“Buit” és el que sent la veu poètica, “desert silent” un epítet que redunda en la buidor que l’acompanya. “la cavitat que ens separa” seria una imatge contundent sobre l’absència de l’altra persona. “la sempiterna i versàtil avarícia” és un oxymoron, una paradoxa que parlaria d’una eterna fam de poesia que alhora muda fàcilment, no la domina prou. Una fam de poesia “per tal de transcendir”. Això és el que qui escriu això cerca sempre quan escriu, almenys. Omplir aquest buit, d’això es tracta.

T'escolto...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s