Entrada de la Mercè Bagaria al blog: Cornèlia Abril

El llenguatge és la clau

Sovint la poesia es col·loca sota la lent del microscopi com si fos un bacteri. Se la disseca gairebé com un forense ho faria amb un cadàver. Què vol dir l’autor amb aquell vers, què insinua amb aquell altre, què significa aquella imatge, quines figures retòriques fa servir, a quin moviment pertany, les relacions familiars i amoroses es mencionen, el pensament filosòfic o polític hi és present?  Jo em recordo com una bona estudiant, però no me’n vaig sortir amb els comentaris poètics ortodoxos ni mentre estudiava ni després. Massa normes! L’esperit anàrquic que sé que tinc, tot i que prou dissimulat, surt sense aturador davant un poema, perquè malgrat els anys que han passat, la sensació continua essent la mateixa. Sigui de qui sigui el poema, quan és a les meves mans, se’m desperta un sentiment de possessió irracional. A la poesia, m’agrada fer-la meva, despullar-la a poc a poc, deixar-la absolutament nua d’artifici, anar fins a l’essència, fins a les entranyes, fruir-la amb delit. Sí, sí, com si d’una passió amorosa es tractés. A fi de comptes, què és la poesia sinó passió desbordada dels sentits?

Tot aquest preàmbul no és perquè sí. Calidoscopi és un poemari que em va regalar una bona amiga, perquè intuïa que el gaudiria de principi a fi. De la poeta, Isabel del Pilar Valero no en sabia res de res. Res de la fotògrafa Maria Rosa Ferré. No és que a les autores els manquin mèrits. És més aviat una qüestió meva. Les biografies em diuen poca cosa. Hi ha noms insignes que m’han deixat glaçada. En canvi, d’altres m’han sabut transmetre universos sencers gràcies a la senzillesa, a la veracitat, al tremp, a la manera tan deliciosa de teixir els versos. Així, doncs, tornant al poemari Calidoscopi us he de dir que les imatges em van captivar de seguida. Recullen el cicle de la vida de la vinya passant per la verdor primaverenca, l’explosió de color estival, la verema, els tons daurats del trànsit cap als dies curts, cap a la tardor, l’hivern que recomença…  I amb els poemes vaig iniciar un idil·li vehement. Per què? No n’hi ha prou de dir perquè sí, perquè emanen una bellesa sublim. S’ha de poder explicar de manera raonada, perquè no té tothom el mateix concepte de «bellesa sublim». Potser és més convincent dir que són una festa per als sentits.