M’agrada observar-te. Delimitar els teus trets perfilats en l’aire; aquests són gavines tirades a volar. No et defineixen uns ulls, ni una boca, ni una expressió, sinó el conjunt de les teves faccions que dibuixen un paisatge únic.

Gaudeixo recorrent el teu cos que s’estén des de la muntanya fins a convertir-se en cabells d’escuma que arrissen el mar. De vegades m’entretinc en els recòndits racons de la silueta, omplint-me del paisatge que penetra, a través de la retina, en tots els sentits.

Cada vegada que et miro et mostres diferent. Mil cares m’atrapen i em tempten a tornar als teus dominis una i altra vegada, per resseguir-los, incansable, i emmudir el silenci tot descobrint-los, tot robant-los, encara que sigui només un floc dels teus cabells, i cobrir amb ells els meus somnis. Aconsegueixes empresonar-me en provar la teva salabror quan, asseguda a la sorra, t’escolto en el xoc de les ones a la vora dels meus peus. Deixo que em bressolis amb el suspens agradable, que m’immobilitzis i em permetis, sempre que ho vulgui, refugiar-me en tu.