Un impuls triomfal, ple de promeses, indica l’instant idoni que li brinda un partit de futbol. El noi deixa enrere la cleda i traça senderes en la foscor. A l’altra banda del reixat la natura mostra la bellesa més pregona i comença a córrer, sense mirar enrere, tot allunyant-se de l’ombra que el persegueix i, probablement, d’ell mateix. La carrera li acreixenta l’horitzó, empobrit per l’acumulació del fang amb què intentaven modelar-lo, i el fa sentir lliure, viu!. Com palafrè blanc cavalca el vent, inconscient de les conseqüències del seu acte, fins a arribar a l’infinit il·limitat que li regalen la llum arrissada i el balanceig etern de les onades. Tot el que l’envolta flueix, lliurement, i l’empenta a avançar per l’arena fins a arribar vora l’aigua, on xapoteja com un infant.

De repent, alguna cosa li assota el pensament. Potser s’adona que no ha guanyat la cursa; que les normes també habiten aquella terra promesa i que aquestes no les dicta cap humà, sinó la part més agrest de la naturalesa. Desconcertat, conscient que no pot quedar-se quiet  al mig de la fugida intenta avançar, a posta que l’única manera de fer-ho és desfent camins, la qual cosa el paralitza i l’inquieta.

Pobre infant, perdut en la creixença, presoner de camins esvaïts, que no arriben enlloc; sense cap altra alternativa que imitar la quietud amansida de les aigües regurgitant   despulles. Tal vegada arribis a saber que no és fàcil aconseguir la llibertat, menys encara quan es viu d’esquenes a una societat que ens congela, amb la intenció d’uniformar-nos, i ens talla les ales, tot just quan som a punt de començar a volar.