Darrere els punts suspensius

maxresdefault

Res no era igual des d’aquell dia àvol, gestor de malaurança; des d’aquella absurda coincidència que ens va refugiar en inexplorades sensacions, més enllà de la contemplació estètica.

Temuda calma borrascosa t’inundava els ulls i obligava els meus a modificar la ruta quan els escrutaven. Amb la Villa San Giovanni de Calabria (la punta de la bota) al davant y la resta de Sicília a l’esquena, tu, objecte constant dels somnis, dolça absenta, vas tallar-me les arrels dilatades del pit amb afilada daga, tot arrencant-me amb la indiferència substància íntima i llàgrimes. La salabror va ser moneda amb què pagava al barquer el trànsit de l’ànima morta, el pas dels dies y la teva fusió amb el no-res abans d’acomiadar-nos.

Tot i el temps transcorregut des de llavors, ebri del teu perfum, l’única manera d’infondre’m consol, ara que et penso, és fixar la mirada en aquest horitzó nivi on escric, presa en el punt on els mars Tirrè i Jònic es fonen.

T'escolto...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s