Moraldi: Cometas negras
De canya, paper i bri, era nau
alegre, afligida, presa, lliure,
dels meus somnis. Flamígera
seda diamantina, llambregada
a l’espai, engravada a desfilada
cal·ligràfica. Terbolí descontrolat
domat pel vent, que solcà l’aire
fins que estira-i-arronsa l’encimà,
sobre teulada, convertida en gavina
voladora, xerric lliure, entre zenit
i nadir,
on
fil
s’acaba.
Esborrall 
espero que on el fil s’acaba en comenci un altre per tal de tornar a enlairar-se
Sempre n’hi ha un, de fil, que ens arronsa i ens torna a alliberar. Trobo que una de les metàfores dels estels és la d’estimar lliurement. Pots volar lluny, però hi ha un fil meravellós que t’indica el camí de tornada.
Una abraçada, Elfreelang!
On el fil s’acaba, hi ha una mà… que pot fer moltes coses.
A l’altre cap del fil hi ha l’estel, volant amb el vent.
Els dos extrems del fil són els punts més interessants.
Terra i cel en perfecte equilibri.
Un t’estimo, preciosa!
Un poema molt bonic, les paraules saltironegen mogudes per aquest vent que ens dóna la vida. Aquest fil que aparentment s’acaba
Gràcies pel teu bri i el brocat que m’ajudes a teixir!!!
He vist voleiar l’estel. Amb els ulls tancats.
Uala, Xavier!!! Si he aconseguit el que dius, és el millor que em podia passar.
Gràcies!!!