L’escena té lloc al cementiri. Una dona està asseguda en un banc, al davant d’una tomba en la qual hi ha un àngel que demana silenci, i escriu.

De sobte, es perfila al seu darrere un jove que s’encamina a la tomba. En arribar, es queda absort mentre contempla els peus de l’àngel. Passats uns minuts, es gira i s’apropa al banc, amb la intenció d’asseure’s.

JOVE: Bona tarda.

DONA: Hola, bona tarda.

JOVE: Li fa res si m’assec aquí? Quin racó més bonic.

DONA: És un lloc públic i no li puc pas prohibir que s’hi assegui. Ja ho crec que és bonic!

JOVE: Disculpi si he interromput el que semblava ser un dels seus moments creatius.

DONA: No passa res. De fet ja és hora que marxi. No m’havia adonat que fos tan tard.               (Amb posat d’aixecar-se.)

JOVE: (Ignorant la intenció de la dona.) Em sorprèn comprovar que per a vostè la mort        no és un tabú, cosa estranya en una època en què la gent la considera allò que passa quan la ciència falla. Abans era diferent. La gent tenia un vincle més positiu i natural amb els recintes funeraris.

DONA: (Arraconant les presses.) Em trobo bé en el que algú va dir que és “el jardí vell més bell”. De fet, aquest recinte va ser per a mi un dels llocs més divertits en la infantesa. Veu aquell àngel que tenim a l’esquena? Va ser un alegre company de jocs, tota una tarda.

JOVE: El de la tuba que fixa la mirada en l’eternitat, indiferent a tot el que l’envolta?

DONA: (Assentint amb el cap.) Aquella tarda, va ser un tobogan. El millor!

JOVE: Veig que té molta sintonia amb les figures alades. Potser l’he entristida amb alguns records? (Interroga en veure-la amb el cap cot.)

DONA: (Recomposta.) Oh, no! Simplement m’he emocionat amb la visualització d’antigues escenes.

JOVE: Escenes ambientades en aquest entorn?

DONA: Sí. L’oblit és enganyós i de sobte, bocins de passat es presenten sense demanar permís.

JOVE: Sembla ser que els enyors es neguen a quedar-se quiets i callats. Potser és                                                aquesta la causa que utilitzi aquest lloc com a font d’inspiració?

DONA: Podria ser. Qualsevol lloc és en un determinat moment l’espai ideal en què el pensament es desplega.

JOVE: A mi també em va envair una atmosfera fresca i translúcida, la primera vegada que vaig creuar la porta de ferro. No imaginava la barreja estranya de cementiri parc i cementiri ciutat que em trobaria. L’entrada és un “Et in Arcadia Ego”.

DONA: No sé què significa la frase que acaba de dir.

JOVE: És el títol d’un quadre de Poussin, un pintor francès. Un memento mori, que ens recorda la fugacitat de la vida. El descobriment d’aquesta pintura va ser un magnífic regal de la meva àvia. Ella em va impulsar a entrar aquí per primera vegada.

DONA: Era el seu lloc de peregrinació, seduïda per una indescriptible sensació de malenconia, o tal vegada venia a recordar algú?

JOVE: Potser les dues coses. Va emmalaltir d’Alzheimer i una de les seves dèries era venir-hi i escriure missatges commovedors, lírics i irracionals al més enllà. Acostuma a deixar-los sota els peus dels àngels.

DONA: Acostuma? No està pas morta la seva àvia!

JOVE: No.

DONA: Oh!, potser ha vingut amb ella i jo, amb la meva conversa, l’he entretingut.

JOVE: No es preocupi. Segur que està escrivint asseguda al davant d’alguna de les sepultures, flanquejades pels solemnes xiprers. Aquesta és una de les seves favorites. Mai no marxem sense que li deixi una nota a l’alat més antic. Es va enamorar de la història que li van explicar sobre les persones que hi ha aquí enterrades.

DONA: Sí! La d’Eugeni d’Ors i la seva cosina Matilde. Quin re-encontre més encisador, el que es va produir desprès de la mort. Recordes, Julià? Ens la van explicar un dia que vam venir a fer una visita guiada.

JOVE: I tant que ho recordo àvia. Has acabat d’escriure els missatges d’avui?

DONA: Sí. Podem marxar quan vulguis. Ja comença a ser tard i a la residència sopem d’hora. Ara que hi penso, on és la Paquita? Fa una estona estàvem parlant i de cop i volta m’ha deixat sola.

JOVE: T’està esperant per sopar juntes, no et preocupis, tot està bé. Anem àvia.

DONA: Vols saber què he escrit avui?

JOVE: M’agradarà saber-ho, si vols compartir-ho amb mi.

DONA: Quanta vida hi ha al voltant de la mort…I de l’oblit.

Agafada del braç del nét, la dona xerra pels descosits, sense cap coherència, fins a desaparèixer quan creuen la tanca de ferro, que els du al carrer.