Els assistents van poder visitar la cava, situada en un indret paradisíac i tastar els seus productes.
L’acte va ser conduït Salmaldon Art
Les Salmaldon i Isabel del Pilar Valero
Va començar amb un vídeo sobre les fotografies de Maria Rosa Ferré, la qual va comentar-les extensivament.
Maria Rosa Ferré
El recital, va reproduir múltiples converses entre els poemes de Calidoscopi i els que els poetes que hi participaven van escriure, expressament, per a l’ocasió.
Com a cloenda, Els Grallers de la Bacaina van interpretar diverses peces del seu repertori.
Bocins de la conversa:
El poema Cendra, va ser respost pel Nicolás Sánchez (Fora vila, terrer gebrat./Malenconia adormida,/rebregada, sorda/al brunzit de l’abella,/en fileres llenyoses,/esparracades d’hivern…)
Montse Solé i Nicolás Sánchez
Vesprada inevitable
fa comparèixer la lluna.
Ella ho sap.
La lluna sempre ho sap.
La nit acollirà dins el seu vel,
cosit amb un guspireig d´argent,
amants nus i encisats.
Fugaç el desig irremeiable.
Es lleparan els cossos
fins a degotar de plaer.
A trenc d´alba,
amb el primer raig de sol,
tornaran a ser cendra.
El poema Florida, per la Marta Pérez Sierra (Evohé, Evohé!/Creix i palpita/la flor de vinyet;/invoca el so diví/de bacanals…)
Enric Sanç i Marta Pérez Sierra
Viu la vida!
Dansa el blanc
i el rosa tímid
en el cep,
les vestals, nues,
amb flors als peus,
escabellades,
floreixen en aromes,
regalen buquet al vi.
Viu la vida!
Balla entre els ceps!
Fereix-te
de flors menudes
sota la llum de la nit.
El poema Serralada, per Montse Galionar (De sobte, sorgeix; enmig/del silenci, entreveiem la mola,/retallada sobre el cel…)
Isabel del Pilar Valero i Montse Galionar
Sorgeix de sobte, de puntetes,
entre els meus somnis.
Com l’alquímia d’un pintor de traç sublim,
subjugat per dos espais que s’amalgamen.
Així ets per a mi, paisatge:
les vinyes, la terra, la mola i els àngels.
Ciclorama blavís de crestalls de marbre,
vetllador amatent de les perles d’ambre.
Vellut maragda als teus peus, serralada,
on Dionís mandreja, en les hores calmes…
El poema Vinya Vermella, per Joan Opi (Ritma l’hàlit ressec, l’eco/perfumat de la verema;/majestuós misteri llustrejat/d’octubre…)
Montse Farrés i Joan Opi
Els pàmpols amaguen la vergonya,
rodona i porpra, del raïm.
Ha fugit el sol
escrit a l’anvers de les fulles.
El dia te pressa per morir,
esfilagarsar-se la llum
dins els gotims.
La vinya vermella,
cardenalícia estora, dorm.
Un estel plana sobre ella.
El poema Embriaguesa, per Sandra Roig (Vol improvisat d’aurores,/les hores passen./La ment s’extasia en fúlgid goig/que raïm encarna…)
Marta Pérez Sierra i Sandra Roig
Obertes les branques imploren
a l’estiu de llum
sadoll de tempesta tèbia.
Amarar-se de llunes
degotar-se en gotims d’or.
Sentor a elixir de Déus
delerosos de vetllar engrunes.
En el besllum i en la fosca
l’ombra captiva d’un miratge tangible s’atura.
El poema La vinya pintada, per Montse Farrés (Llenç sense límits espera mirades./Resquill d’arbres musicats,/escampen prismes de llum…)
Nicolás Sánchez i Montse Farrés
El cel s’inflama a l’horitzó
i al davant, un mar de vinyes,
estiu nu, torrat de sol,
marges de rocam i sargantanes.
Esguardo estremida de cor
aquesta bellesa insòlita,
estesa, coneguda,
respir d’herbes aromàtiques.
Aquí trobes de bell nou,
la teva hora immortal
banyada de segles.
La terra porosa es clivella,
-la darrera pluja ja és un record-
i al seu recer, les oliveres, també.
M’apropo i cullo gotims madurs,
mel que regalima als llavis.
Acarono els pàmpols
amb la mà estesa a l’aire
i me’n vaig, amb ulls
negats d’aquests tons.
Aquí el món torna als orígens.
Bell a la mida del cor.
El poema Invocació, per Enric Sanç (T’invoco, sang d’Ampelos,/nèctar diví que embriaga/els cups…)
Enric Sanç i Montse Galionar
«Ni la paraula ni la idea, ni aquest dolor que ara
us escric són perfectes, sinó el silenci»
SALVADOR JÀFER
Les ciutats on mai no he estat
on tothom és igual i diferent alhora
on les errades desprenen encerts
i res és per a sempre, i tot.
Ai, i dels anys, dels anys fer un orgasme.
Perquè mai no és perdut el lloc ni el temps.
I del cos -sí del cos- gronxar-se en l’ànima
com unes grogues sabates, sense pneumàtics.
(Així) Al retrobar-me amb el vi de l’absurd
i el pa de la indiferència,
reste fidel a l’evidència:
Tot ésser sa tendeix a multiplicar-se
-i jo refuse el suïcidi.
Gràcies!
Esborrall 