Calidoscopi: Conversen els poemes a Mas Bertran

11267925_958768084182216_6350268326543877305_n

Els assistents van poder visitar la cava, situada en un indret paradisíac i tastar els seus productes.

L’acte va ser conduït Salmaldon Art

11053208_127264467610216_6244931902310213156_n

Les Salmaldon i Isabel del Pilar Valero

Va començar amb un vídeo sobre les fotografies de Maria Rosa Ferré, la qual va comentar-les extensivament.

11745710_1156514934374119_6513717543969117540_n

Maria Rosa Ferré

El recital, va reproduir múltiples converses entre els poemes de Calidoscopi i els que els poetes que hi participaven van escriure, expressament, per a l’ocasió.

Com a cloenda, Els Grallers de la Bacaina van interpretar diverses peces del seu repertori.

11694860_127264860943510_2304066867368404837_n

Bocins de la conversa:

El poema Cendra, va ser respost pel Nicolás Sánchez (Fora vila, terrer gebrat./Malenconia adormida,/rebregada, sorda/al brunzit de l’abella,/en fileres llenyoses,/esparracades d’hivern…)

11705101_958767784182246_3393048443962428071_n

Montse Solé i Nicolás Sánchez

Vesprada inevitable

fa comparèixer la lluna.

Ella ho sap.

La lluna sempre ho sap.

La nit acollirà dins el seu vel,

cosit amb un guspireig d´argent,

amants nus i encisats.

Fugaç el desig irremeiable.

Es lleparan els cossos

fins a degotar de plaer.

A trenc d´alba,

amb el primer raig de sol,

tornaran a ser cendra.

 

El poema Florida, per la Marta Pérez Sierra (Evohé, Evohé!/Creix i palpita/la flor de vinyet;/invoca el so diví/de bacanals…)

11704821_958767840848907_4081385607415778178_n

Enric Sanç i Marta Pérez Sierra

Viu la vida!

Dansa el blanc

i el rosa tímid

en el cep,

les vestals, nues,

amb flors als peus,

escabellades,

floreixen en aromes,

regalen buquet al vi.

Viu la vida!

Balla entre els ceps!

Fereix-te

de flors menudes

sota la llum de la nit.

 

El poema Serralada, per Montse Galionar (De sobte, sorgeix; enmig/del silenci, entreveiem la mola,/retallada sobre el cel…)

11124596_862296990518534_890211103_n

Isabel del Pilar Valero i Montse Galionar

Sorgeix de sobte, de puntetes,

entre els meus somnis.

Com l’alquímia d’un pintor de traç sublim,

subjugat per dos espais que s’amalgamen.

Així ets per a mi, paisatge:

les vinyes, la terra, la mola i els àngels.

Ciclorama blavís de crestalls de marbre,

vetllador amatent de les perles d’ambre.

Vellut maragda als teus peus, serralada,

on Dionís mandreja, en les hores calmes…

 

El poema Vinya Vermella, per Joan Opi (Ritma l’hàlit ressec, l’eco/perfumat de la verema;/majestuós misteri llustrejat/d’octubre…)

11692591_1156514657707480_2446717872455283350_n

Montse Farrés i Joan Opi

Els pàmpols amaguen la vergonya,

rodona i porpra, del raïm.

Ha fugit el sol

escrit a l’anvers de les fulles.

El dia te pressa per morir,

esfilagarsar-se la llum

dins els gotims.

La vinya vermella,

cardenalícia estora, dorm.

Un estel plana sobre ella.

 

El poema Embriaguesa, per Sandra Roig (Vol improvisat d’aurores,/les hores passen./La ment s’extasia en fúlgid goig/que raïm encarna…)

11742673_119709135033841_1303494404473134079_n

Marta Pérez Sierra i Sandra Roig

Obertes les branques imploren

a l’estiu de llum

sadoll de tempesta tèbia.

Amarar-se de llunes

degotar-se en gotims d’or.

Sentor a elixir de Déus

delerosos de vetllar engrunes.

En el besllum i en la fosca

l’ombra captiva d’un miratge tangible s’atura.

 

El poema La vinya pintada, per Montse Farrés (Llenç sense límits espera mirades./Resquill d’arbres musicats,/escampen prismes de llum…)

11742988_958768794182145_1527709088740439396_n

Nicolás Sánchez i Montse Farrés

El cel s’inflama a l’horitzó

i al davant, un mar de vinyes,

estiu nu, torrat de sol,

marges de rocam i sargantanes.

Esguardo estremida de cor

aquesta bellesa insòlita,

estesa, coneguda,

respir d’herbes aromàtiques.

Aquí trobes de bell nou,

la teva hora immortal

banyada de segles.

La terra porosa es clivella,

-la darrera pluja ja és un record-

i al seu recer, les oliveres, també.

M’apropo i cullo gotims madurs,

mel que regalima als llavis.

Acarono els pàmpols

amb la mà estesa a l’aire

i me’n vaig, amb ulls

negats d’aquests tons.

Aquí el món torna als orígens.

Bell a la mida del cor.

 

El poema Invocació, per Enric Sanç (T’invoco, sang d’Ampelos,/nèctar diví que embriaga/els cups…)

 

11665585_862311007183799_6020980569453299218_n

Enric Sanç i Montse Galionar 

«Ni la paraula ni la idea, ni aquest dolor que ara

us escric són perfectes, sinó el silenci»

SALVADOR JÀFER

Les ciutats on mai no he estat

on tothom és igual i diferent alhora

on les errades desprenen encerts

i res és per a sempre, i tot.

Ai, i dels anys, dels anys fer un orgasme.

Perquè mai no és perdut el lloc ni el temps.

I del cos -sí del cos- gronxar-se en l’ànima

com unes grogues sabates, sense pneumàtics.

(Així) Al retrobar-me amb el vi de l’absurd

i el pa de la indiferència,

reste fidel a l’evidència:

Tot ésser sa tendeix a multiplicar-se

-i jo refuse el suïcidi.

 

11707539_958769887515369_5904025809767228461_n

Gràcies!

 

 

 

T'escolto...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s