Els benèvols i cotonosos dracs blancs, arribaren en el fragor de la batalla entre els lluernes, cavallers de l’orde de Sant Jordi, que custodiaven les roses nascudes de la sang de Drago, rei dels extingits dracs verds, i els dracs negres. Aquests últims tractaven d’aconseguir, amb les seves figures cendroses, deixar a les fosques la ciutat fins que morissin totes les roses. Si ho aconseguien, eradicarien per sempre l’amor i la imaginació dels humans.

Era apocalíptic observar el granís amb què apedregaven als que s’atrevissin a sortir de casa i les boles de foc que naixien del xoc dels seus rugits, però els dracs blancs i els lluernes no s’acovardiren. Acreixeren la ferocitat en la contesa en què l’enemic boixava el que més preaven: la resplendor del sol, ja que era el seu mannà. Llum i blancor venceren la negror encegant-la i l’enretiraren de la ciutat, lluny de les noves poncelles que florien.