La boira em surt a l’encontre i m’engoleix, afamada. Converteix el sol que emergeix en una esfera blanca, diàfana, etèria. Res més existeix al darrere d’aquest deu que tot ho destrueix per crear-ne noves criatures.
Soledat, silenci inabastable en els abismes creats… Assaboreixo el paisatge immaculat abans que el dia avanci. Si pogués, evitaria que s’esvaís el mar format per l’atrevit núvol que s’ha post al terra. M’arrapo a l’instant, oblidant-me del món al que pertanyo i em confonc amb l’atmosfera humida que s’atreveix a esborrar-me l’existència.
Esborrall 
Un escrit boirós, fet amb veu baixa i belles paraules.
I l’has pogut sentir, Xavier? Gràcies! 🙂
Composición envuelta en una niebla que abraza y oculta.
A veces cobijo, a veces escondite, Así es la niebla.
Hola Pilar, m’identifico molt amb aquest escrit. Tot i que la boira i la humitat, per mi, siguin sinònims de dolor al cos, sovint m’agradaria submergir-m’hi, com si en engolir-me me l’anul·lés. Una abraçada.
Pensa que també és una caixa de llum si ets a dins. 🙂
M’ha emocionat veure’t. Una abraçada!
Mientras te haga sentirte bien con este ambiente por qué no, a mi me entristece, un abrazo.
Todo depende de la perspectiva, mari-pi-r. Petons!
Mmmmm…estimada boira! Petons!!!!
Tu en saps molt, de paisatges emboirats! 🙂 Gràcies per la visita!
Boira que ens obre un altre món, molt més proper al nostre interior.
Has encertat de ple el camí a seguir, Rafel!