Jo Poètic

09022014582

Formes isotòpiques, a l’hora d’entendre la vida, allunyaven camins que, fins aleshores, es tocaven. Enrere quedaren, en el reflex de cada mot, la imatge idíl•lica d’enigmàtics paratges i el seu punt de llum ambre.

En les branques de l’arbre tremolaven les fulles, temoroses de caure al buit abans d’assaborir el fruit de l’amor al qual no tenien accés. Una barreja de vinagre i mel eren els seus silencis en el fons inabastable que emmarcava cada seqüència del recorregut, fins a desaparèixer en el delit d’un jo poètic.

8 respostes a “Jo Poètic

  1. Han tremolat tant i tant, les fulles, per no poder o no saber assaborir el fruit de l’amor, que la seva caiguda va ser lenta, com si el mateix tremolor ja fos una baixada cap al buit, com si el buit ell mateix vingués a trobar-les. Van recollir gota a gota la mel dels seus silencis, per oferir-la en prova d’amor, després d’això els silencis van ser d’un nou color, i cada isòtop altre temps desconegut, va tenir un bressol calentó en el cor de l’altre. En la més llunyana distància, la més gran proximitat. Bressolats i inaccessibles.

  2. L´escrit em fa pensar en aquest jo poètic, triat amb paraules escollides com les fulles acabades de caure de sota aquest arbre. Poques però ben amanides. Cal conservar els antics idil.lis ben aprop malgrat semblin esvair-se.

T'escolto...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s