Els carrers nien camins on les petjades arrelen. A voltes em descobreixo amagada en un replec oblidat i em rescato. El ranci olor d’un nàufrag es converteix en dolç almívar que m’engata i m’empeny a seguir, tot sentint-me mestressa dels passos que arrossego.
Escric en veu alta els nous paisatges, que niaran en les branques d’altres carrers on tornaré a amagar-me, en el cicle vital de descobrir-me. Ànima de crisàlide, nimbus imprecís; cuc i papallona entreteixint la quimèrica tasca de desplegar les ales, ansiosos de cel, assedegats de nous confins.
Esborrall 
Encontrarse escondida en medio de un paisaje como el que nos muestras es como estar descansando y dejando ir la mente.
Un abrazo.
Sé que esta montaña es mágica para tí, Maripi. Para nosotros es un decorado que no nos cansamos de ver y admirar. Cuesta muy poco perderse por cualquier camino que nos lleva a ella.
Si un día vienes por aquí te llevarás unas fotografías increibles. En estos días la plana parece nevada con los almendros en flor y pronto empezarán a brotar las viñas.
Un abrazo.
Intentant diàlegs poètics… 🙂 molt bonica la teva prosa poètica.
No arrelen les meves petjades i els camins em fugen per ajudar-me a volar. Em rescataria si sabés on guardar-me, protegida del buit… però és el buit que em crida i barrejo passes i batecs per arribar fins a mi mateixa. M’hi acosto força, però encara no hi sóc. Sóc en un no lloc indefinit, on les arrels que duia ja no serveixen. L’aire les esfilagarsa en un no res. I el vent s’emporta passats i futurs.
Com si hagués deixat a la vegada un llast, sentint-mer desarrelada. Recomenço ran de terra i encara no arrelen les meves petjades.
M’encanten els diàlegs, A mi també m’agrada el que tu escrius, Gràcies!!!
Et percebo ocell entre lletres de fum, entre rostolls que cremen, entre prismes penjants que m’emmirallen. Per a mi, ets la nitidesa en un tot molt complexe del present. I quan tu dius buit, jo dic compromís; quan dius indefinit jo veig cadenes que intentes trencar.
Dona entregada, arrelada a molts cors, durant el vol lliure que fa invisible la petjada, no exempta de profunditat. Atura’t sobre la branca en què t’admiro i et trobaràs.
Ara m’has fet plorar d’emoció, nina… t’abraço amb un somriure 😀
He posat aquest diàleg al meu blog, Pilar…
Ahir i avui s’hi estarà, a la secció dels caps de setmana, de diàlegs poètics…
Una abraçada
Quina màgica passejada per sentors i paisatges.
“Mestressa dels teus passos, sempre assdegats de nous confins”.
El meu terrer és ple de màgia i m’agrada descobrir-la i redescobrir-la en noves mirades.
M’agrada la redescober-ta dels mots que em regales. gràcies, Rafel! 🙂
llegir-te és un plaer Pilar….com ho escrius i el què …..bellesa en estat pur
Gràcies, Elfreelang!
Les petjades germinaran i amb el temps, els camins per on passeges, estaran vorejats de flors, on boniques papallones hi faran estada per xuclar-ne el dolç nèctar i voleiaran el teu costat, per fer-te companyia…
Petonets, Pilar
De moment, hem d’alçar els ulls per poder veure les flors dels ametllers. Estan preciosos. Aviat descobrirem margarides i roselles, en tombar qualsevol camí. Sort de la natura que ens envolta i tanca els meravellosos cicles que la componen.
Una abraçada, M. Roser!!
Carme, he anat al teu espai i m’he quedat una estona. M’has emocionat amb el teu gest, el qual m’ha permés veure un munt de coses des del brocall del temps que ha passat. Quan els fruits maduren la perspectiva guanya nitidesa.
GRÀCIES!!!