Lluna i sol al matí que clareja. Zenit i Nadir aglutinats en la màgia quallada de picades d’ullet i melodia que componen les rialles de les hores que s’obren, per les quals entro, adormida encara.

A les pestanyes es gronxen les lletres del poema de la meva amiga Marta. Plomes d’oca omplint el coixí en què vaig dipositar els meus somnis. Al costat dels seus van ser vetllats per la nit, que es resisteix a marxar, reflectida en la inflada lluna tranuitadora.

Il·lusions, ecos, un cafè, un gràcies, es raïmen en el meu coll, a punta de dia.

Hi ha dies que perdo les as
per les butxaques de l’abric,
oblido els pronoms al bany.
No desperten els adjectius
amb el cafè; aleshores
un feix de llum
dilata els substantius
i em lliga a altres lletres
perquè em bategui
“amiga” sota la pell.

Marta Pérez i Sierra