|
Era a l’alba, Quan les canyes corrien Entre la boira.
|
|
|
|
|
L’arpa de canyes, arrelada a la terra, em xiuxiueja.
|
|
|
|
|
Al bosc de bambú, la foscor s’hi endinsa junt a la pluja.
|
|
Refila, Ney! Als vidres, mil espurnes de calamarsa.
|
|
|
|
|
Al llarg passadís, el vent corre i xiula melodies d’aigua.
|
|
|
|
|
Entre les canyes els primers raig de lluna. Cuques de llum.
|
Esborrall 
Una descripció d’haikú a haikú que t,hi va apropant fins a fer-te sentir dins del bosc de canyes de bambú. Excel.lent!
Ha estat un exercici plaent amb el qual pretenia descriure el paisatge com a espectadora i com a part d’ell.
Si els llegim en diagonal, els primers haikús de les mostren la visió des de dins i com permet que el paisatge hi entri o sortir a trobar-lo.
Si es llegeixen en vertical, la perspectiva canvia. Hi ha una evocació / una crida mitjançant diferents sons / una manera de ser dins del paisatge.
Una nova faceta teva que desconeixia, Pilar; excel·lents els haikus!
Una abraçada!
Gràcies!
carai que bé i que maco t’ha quedat!
Et refereixes al traçat en diagonal? Potser sí, que queda millor que en vertical 🙂
M’agraden aquestes canyes entre la boira i les cuques de llum que si amaguen…
Petonets, Pilar.
Les canyes formen part d’un bosc de bambú del Japó. Les cuques de llum s’hi emmirallen.
Gràcies!
És el haikú millor en una llengua que empra ideogrames, més que en una que té un alfabet fonètic?
On queda el joc de formes i polisèmies?
Potser per açò en Joan Brossa creà els POEMES VISUALS.
L’escriptura xinesa o japonesa és molt vistosa, però crec que el més important de l’haikú és el contingut. M’agrada el joc d’encabir el tot en la brevetat d’una idea o concepte.
Papasseit va emprar l’haikú com a punt de partida en l’obra “Vibracions” i a “El poema de la rosa als llavis”, tot adaptant-lo i fent-lo propi.
Pel que fa als poemes visuals de Brossa, els veig més a prop dels pictogrames. Mai aconseguiré fer-ne un, ja que el dibuix se m’ha resistit sempre. 🙂