Temps ert
Va invertir molt temps en la dubtosa quimera de perllongar la joventut. Sentia com una llosa carregada a les esquenes el saber, que quan li arribés la senectut sofriria la fragilitat, la petitesa, la vulnerabilitat, de la irreversible deterioració física. No podia evitar la necessitat i exigència d’una perllongada immaduresa i es va endinsar sense saber-ho en l’anhel etern, sense tenir plena consciència del que volia o no volia. En l’afany de esdevenir una víctima més del pas irreparable dels anys, es va convertir en un dels vampirs tan en boga de la societat en què vivia, canviant qualsevol arruga pels traços invisibles de les cicatrius del bisturí.
Aquesta va ser la manera en què va descobrir el secret de la joventut eterna i les seves conseqüències imprevisibles. Dit secret no era un altre que el comprovar l’auto engany, ja que res etern existia més enllà de la prolongació estèril d’una vellesa encoberta, davant la freturosa dignitat d’acceptar morir-se a temps.
Així que va perdre l’oportunitat de descobrir l’eternitat del pensament, lliure, on no arriba el temps. Etern en el descobriment diari, en l’admiració de cada moment, impossible de frenar-ho amb les dormidores vitals d’un futur incert.
L’eterna joventut no va permetre que l’espurna de la vida agafés les regnes i va cessar amb la fi del temps ert.
Esborrall 
Hi han inversions de temps, en manipular el seu pas… que esdevenen no només inútils sinó devastadores…
Em quedo amb el teu pensament, lliure i ple d’eternitat… i amb un final discret i digne i que no s’allargui més del que seria raonable…
Una abraçada de dissabte, bonica.
Coincidim plenament en l’enfoc d’un final digne. Tal vegada, perquè sabem el que podria ocasionar l’eternitat. 🙂
D´etenitat n´hi ha una només, i hi serà sempre que algú la sàpiga llegir, com tú fas escrivint-la, descrivint-la o recitant-la.
Molts records
( que també són eterns )
Gràcies Joan. La que tu descrius també és encisadora, tan arrelada a la terra, el paisatge, el sentiment.
Jo també et recordo i et visito sovint…Mira atentament l’horitzó. Una abraçada.
Hi ha qui no accepta el pas dels anys de manera natural, que viu amb l’única prioritat d’estancar-se en una etapa concreta de la seva vida, mentre que la resta dels seus aspectes vitals continuen el seu curs inexorable. En el cas del teu conte, és l’aspecte físic el qui roman inamovible, en d’altres casos és un estat d’immaduresa d’algú que es nega a créixer mentre que el seu cos està en disharmonia amb la seva ment… Molt bona narració, Pilar, per a un matí de diumenge.
Una forta abraçada!
Té a veure amb un teatre de titelles, segons quin comportament. Com és possible que passi, tant parlem de la llibertat de la dona? Tal vegada algun dia, la moda i la bellesa sigui quelcom més que el que ens volen fer creure. El cost de seguir-la és molt elevat.
Gràcies, maca!
el pas i el pes del temps ….de vegades m’agradaria viatjar a voluntat en el temps cap enrere i cap endavant …..gràcies per les teves poètiques i filosòfiques precioses reflexions …..
Vols dir que no ho fem, Elfreelang? Què són sinó les referències al passat i al futur?
Gràcies!
Efectivament, res és per sempre.
—Sortosament! 🙂
Això de perllongar la joventut, no treu cap a res, el que importa és saber viure cada una de les etapes de a vida, amb dignitat i serenor…
Penso que no hi ha res més trist que una persona d’una edat respectable( de respecte) pretenen actuar com si fos de la primera volada…
Petonets Pilar.