Quan Wendy es cansà d’esperar a Peter,
respirà la llum,
i es tenyí de carmí
el marc perfecte de la boca,
ferida de petons mai palesos.
Obrí de bat a bat
la porta de la vida
i es precipità, escales avall,
cap al carrer.
-
Segueix
S'està seguint
Already have a WordPress.com account? Log in now.
Esborrall 
Aquest poema em sona, em sona… i ho dic en el sentit literal, i en sentit figurat.
Penso que a vegades quan ens cansem d’esperar Peters ens precipitem massa ràpid… a vegades ensopeguem i tot. Crec que ens aniria millor baixar les escales a un ritme adequat… clar que cadascú té el seu, oi?
De tota manera, comentaris a part, el trobo un poema preciós!!!
…I també et deu sonar perquè forma part de les teves itineràncies. 😉
Quan ens cansem, sigui del que sigui, tant se val si ensopeguem o no. Crec fermament en la dita; Qui ensopega i no cau, avança en el camí…Hi ha ritmes adequats? Llavors, per què ens cansem?
Gràcies!!!
Muy bonito! que pases un feliz día.
Gracias, Mari-pi. Siempre me alegras el día en que te veo.
Amb les presses ensopegarà molts cops, però ja n’aprendrà.
Penso que són millors les pedres amb què ensopeguem que aquelles amb què caminem dins de les sabates.
Benvinguda, Loreto. 🙂
La llum que respira li dóna forces per obrir la porta de la vida i sortir a buscar nous horitzons…
Petonets, Pilar.
Respirar la llum i rebre forces. Que poètic i bonic!
Petons, M. Roser!