Eduardo Valdivieso
Vaig sentir que em trencaves a brisalls i em deixaves convertida en plomes d’ala a mercè del vent. Anava a la deriva, donant tombs com una baldufa, fins precipitar-me a terra, feta una pelleringa.
Vaig sentir a dir que m’estimaves. Quina manera més trista, en escollir només un brisall que no tenia res a veure amb mi. I si no accedeixo a convertir-me en engrunes? Si ric i ploro, canto i guardo silenci, sóc la teva antítesi mostrant les dues cares de la moneda que em componen … Digues … M’estimaràs encara?
Esborrall 
Pilar… de tant que m’agrada el teu post, de tant que l’escriuria jo mateixa… no sé què dir.
M’encanta!!! Gràcies per parlar per mi. :DDD una abraçada, bonica.
Gràcies pel teu silenci 🙂
A mi també em passa, que em veig reflectida en molts escrits.
Una abraçada!
Quina manera més trista d’estimar, bé de fet això no és estimar.
Aferradetes, nina!
Crec que no…No s’estima a la carta.
PETONS!
Un amor que fa mal, sembla que no ho és gaire…Si un estima ho hauria de fer sense condicions…
Petonets Pilar.
Malauradament existeix l’amor condicionat…I no només en les parelles. També ocupa l’espai de l’amistat i el familiar.
Una abraçada!
sentir de vegades fa mal ….
abraçades!
Hi estic d’acord, Elfreelang, però trobo que fa encara més mal no haver sentit mai. Els riscos existeixen en tot i hem de mirar endavant amb confiança.
Una abraçada!