Dels fils, en fan cordes
que m’amarren,
a l’ancoratge d’un port
des d’on contemplo
les flames que s’enlairen,
i reben l’albor. Matina el mar; tot és calma
en la dansa aquàtica
d’escuma i cucanyes nues,
que entonen un cant,
gronxades per la puresa verge.
El blanc tremola, simfònic,
ajudat per l’eriçat tacte
dels meus ulls,
exempts de tempesta,
quan el dibuixa,
i m’apaivaga la figura
que imagino, amb el cabell trenat,
de cordes nívies,
de seda blanca.
Esborrall 
Imaginant la figura de cabells trenats de seda blanca, s’apaivaguen neguits, gronxats en la dansa dels teus mots.
Hi ha imatges que ens acompanyen tota la vida, Carme.
Gràcies per acompanyar-me. Una abraçada!
Transparència irisada…Caliu…
Seda blanca , nuvolada de matí,
Calma el grill som cant, abrigall fi,
La lluerna tanca son verd fluit…
I tot quan dormia la nit
desonilla amb empenta l’esperit…
Imagina barca… brancatge i agut xerric…
Vela blanca… Ones fent patir…
Jo veig el port… Clar matí…
Cull la llança atuell del teu desti
i navega il·lusió blanca fent d’espill
espill que xucla el remor de l’infinit.
………………………… Anton.
Les imatges que vaig inventar s’amplien en els teus versos.
Gràcies, AMIC. 🙂
de seda blanca….silencis d’or i de plata , em gronxo en la malenconia dels teus mots
Gràcies per acompanyar-me en el silenci…Tan necessari, a voltes.
Aquests fils de seda, que ens lliguen al port, ens permeten contemplar la mar, que a la matinada, tota ella és calma i boirines . Amb la mà, podem acariciar l’escuma blanca que corona la figura de trenes sedoses…
Petonets, Pilar.
Albiro moltes coses a la riba de la teva contemplació. No hi ha textura més sua que la de l’escuma.
Gràcies, m. roser. Petó de tornada!