Fils contra els minotaures,
híbrids de Pasífae
i el toro blanc,
adrecen els passos
al centre del poema
i desamaguen secrets.
Teixeix Aracne
el tapís;
flats d’onades blanques,
que componen
el mar primigeni
del qual cimellaren,
esbalaïts de nostàlgia.
La cruïlla,
s’acreix en enyorances;
broda la filassa
la incomprensió.
Esborrall 
Res d´incomprensió, potser alguns elements mitològics,però el cel, els núvols – aquest mar primigeni – i els teixits als arbres cada dia són més clars.
La poesia vola dins la teva ment.
Tens raó, a mesura que passen els dies clareja més d’hora i durant més temps…Encara que la mitologia es capfiqui a complicar el seu trasncurs.
Com les papallones! 🙂
La incomprensió crec que ha envaït massa les nostres vides, incomprensió per tots costats… malgrat l’optimisme del Joan.
Malgrat tot m’arrecero en el centre del poema i m’arrauleixo entre els secrets més bonics.
Sort de les escletxes per les que s’escolen alguns raigs de llum.
Gràcies, Carme, per atrevir-te a arribar a l’epicentre.
Potser el fil fins el centre del poema ens atrapa, ens perdem en la complexitat i respirem incomprensió?
Podria ser, Rafel. El fil, però, en aquest cas és una trampa des del començament que et fa donar passos enrere abans d’endinsar-t’hi. Crec que si s’aconseguís avançar el camí es faria planer.
Aquests fils que desamaguen secrets , ens deixen una mica indefensos, però ens arraulim dins el tapís d’onades blanques, que ens protegeixen de les nostàlgies i la incomprensió…
Petons de bona nit, Pilar.
El tapís ens ajuda a no mirar enfora. Així el mirall no es fa miques, com en les llegendes artúriques.
Una abraçada, M. roser.
Bona diada, Pilar, m’acompanyo del teu poema.
Gràcies!