El món desapareix, indiferent a les absències. Els ulls transiten entre les files, cendroses, assaborint la llibertat, bressolats per l’amanyac que el vent pentina dibuixant les neus, mudant petons. En el clar, l’ametller es lliura a la boira del blau que neix tímida. La lluentor nívia el vesteix i l’encén com una torxa que crema a contrallum. De vegades, la realitat desllueix el somni que es desperta entre les coses petites.
Esborrall 
No sabria dir-te exactament que és el que m´agrada més d´aquest escrit, segurament tot, sobretot la calma que encomana després d´uns dies de temporal.
M´intriga el títol, tessel·la és una paraula que m´agradat sempre i ara la visualitzo en un pètal d´ametller caigut al terra.
Bon dia Pilar
una abraçada
Gràcies, País.
Què seria la llum sense una embosta o el mosàic sense una tessel·la?
Tampoc no és res un paisatge sense ambdues, encara més petites, en un pètal caigut al terra.
La neu va dibuixar paisatges de somni a la plana. Entre les vinyes va néixer aquest pensament.
Records i somriures.
espero que la realitat no espatlli cap tessel·la d’aquest màgic i poètic mosaic
A voltes ho fa. En aquest cas, però, era millor que el somni.
Sí que ho fa. la realitat, això de deslluir els somnis, Pilar. Però si convé li direm que s’esperi fora una estoneta, fins que hàgim somiat una mica més.
(Per cert, no puc deixar-te comentaris a la web dels contes perquè em demana una mena de codi que no sé; em sal greu…)
Una abraçada!
En aquest cas els deslluïa perquè era millor. Calia despertar-s’hi. ^0^
No et preocupis, Montse. T’agraeixo amb el cor tot el que has fet.
Petons, maca!
Jo visualitzo la tessel·la, precisament com el teu mateix escrit. Una petita peça de vida, de somni, de realitat. Una peça de colors enyoradissos però càlids i plàcids.
Una tessel·la per anar construint …
Bona tarda de diumenge, Pilar. Abraçades, guapa!
Una peça necessària per tal de no deixar res a l’atzar.
Que t’haig de dir a tu, que en col·lecciones a diari…
Bon vespre, bonica.
Me quedo con tu linda frase “La realidad desluce el sueño que se despierta entre las cosas pequeñas”.
Feliz domingo, un abrazo
Me gusta cuando alguien se siente impelido a escoger. !Gracias¡
perdruscall menut del temps
que comptes padellassos…
Esquitx de guspires tendres
que ballen davant meu
esclafint la virior callada
d’un arbre que esclata
al temps de vida prompta
bellugadís de sava i nervi
existencial permanència
als cànons d’establert del conclave…
La torxa viu, i es delireja
en el nou camí que comença…
El vent no apagarà mai
el brotim que descapdella
el moment suprem, intens
del seu viure al viure….
………………….. Anton…
Has vist la torxa. Genial! ^0^ Preciós i reflexiu el teu poema, Anton. Gràcies!
Somnio un bosc cendrós, temps ha, pel pas de les flames… L’ametller, esquelet fantasma, abraçant el cel amb les extremitats ramificades, es deixa acaronar pels flocs de neu que emblanquinen tot el paisatge…Aquesta vegada la realitat fa més lluent el somni, plena d’estrelletes de neu que es barregen amb els pètals que cauen de les branques…
Petonets.
El vaig llegir, aquest bosc. De la mà dels teus records entranyables que el feia menys fosc, menys gris, més verd. Gràcies!