Clareja el somriure blanc de lluna vella. Ecos antics s’aturen en el silenci i un tímid raig de sol emet la melodia de fred, abans de ser engolit pel gris apelfat que flameja a caramull. Vellarda vara, ferida, sense saba, gebra entre els seus dits la tristesa del trèmul matí. La terra, displicent, calla en el seu avanç, sabent-se observada.
Fogueres enceses amb sarments garbellats. S’incineren els plançons del vinyet i coral·lins tions ingràvids escapen per les xemeneies, escampant el perfum de Bacus als voltants. Apareix la metàfora encaminant el poema per la prosa.
Dormen la nuesa els ceps sense fulles, abandonats, sota la lluna minvant, a l’espera que la primavera els desperti. Una osca de llum il·lumina les brases; agraeix a la lluna el seu somriure.
Esborrall 
Una lluna vella poètica, inspirada, ingràvida i alada com una ploma ….
El cel era el poema. Gràcies!
Vaig veure el somriure de la lluna. Vaig mirar-me’l una estona, pensant en el somriure o no somriure. Volent que fos un somriure, encara que no ho fos. I sí! ho va ser. El somriure de la lluna vella, com una companyia. Jo també li vaig agrair.
Tot i que la lluna plena sigui un espectacle, a mi m’encisa quan comença a crèixer o quan decreix, ja que és llavors que ens regala el seu somriure. Quin mirall se m’acava de dibuixar al cap! Un somriure i un petó, bonica.
Al contrari del que pugui semblar quan diuen que és més sol·licitada a l’estiu, aquest somriure de la lluna és la que em fa aixecar la mirada cada nit d’hivern, per treure’m l’intens fred que em cobreix el cos i l’ànima, desitjant que arribi aviat la primavera.
Bona setmana, nina.
Aferradetes.
A l’estiu és més brumosa, menys blanca. Una de les més bonicas, és la de l’abril i a l’hivern es pot fins i tot jugar amb ella ja que quan el cel està ennuvolat s’amaga i torna a sortir. Que no deixi mai d’escalfar-te la seva foguera.
Un petó!
Aquesta lluna és potser la més alegre, somriu sense acaparar, gens goluda. La imatge de la darrera llum a les brases m´ha agradat molt. És un plaer llegir-ho abans d´anar a domir perquè ja té la virtut del somni.
O sigui que bona nit.
– per cert que em va agradar la teva entrevista a la ràdio –
Et dic un secret? El paisatge que hi descric no és nocturn, sinó diürn. La lluna vella té la particularitat que es deixa veure a punta de dia. Jo la mirava asseguda al davant de la llar de foc que, com és costum a casa en aquestes dates, l’encenem sempre que podem amb les vares de sarment que han podat. Són petites delícies que em regalo de tant en tant. Aquestes vares tenen el poder d’embriagar-te amb l’aroma, totalmentg diferent a qualsevol llenya. Cosa normal, penso, ja que a dins li circulava la sava del vi que segurament altres anys ha fructificat en algun dels seus nussos.
Gràcies per aturar-te a escoltar-la. ^0^
Bon dia, Joan.
i quin somriure més ample.. i més dolç..
al fons a lluneta petita sembla que dubta quin és el camí..
El perfil del cel somrient és tot un espectacle. La lluneta petita és Venus. Jo hi veia una piga. Somric.
Quantes perspectives tenen els rostres!
A l’hivern agraeixo el somriure de lluna. En aquell moment oblides que fa fred.
Al seu caliu ens entreguem.
A mi m’agraden molt les nits de lluna plena(lluna vella), perquè els seus raigs es filtren per entre els plecs de les persianes i fan dibuixos màgics a les parets i si la finestra no té entrebancs, t’hi veus, gairebé,sense encendre els llums…Quan hi ha lluna nova, també té el seu encant, perquè es veuen més bé els estels i a mida que creix, si que sembla que ens somrigui…
La lluna vella ens somriu quan minva i la nova quan creix. Quan està plena, udolen els llops i tot reneix en tenyir-se de negre. És molt màgic el teatre d’ombres que descrius.
Un somriure i un petó.