Buit. El dia no existeix i la nit no es consolida. Transparències. A l’ocàs, van quedar aparcats somnis i hores màgiques on tot era possible. Silenci. Realitat i ficció ocupant les voreres. Tedi. El que passa és llunyà, en l’adulació i el llorer del mediocre. Cant. Punt de vista, emoció, dubte, referència. Contemplació. El bell no té retrets i se situa en l’eufòria de la paraula. Temps. Els àngels amb una sola ala s’abracen i volen alt, molt alt. Llum. Vola la primera alosa, es desfà el buit, gota a gota.
Esborrall 
Allò que es bell no té mai retrets… oi? 🙂 M’enganxo a aquesta frase, deu ser perquè no m’agraden gens els retrets… 😉
Els àngels han perdut una ala? però abraçats segueixen volant! La unió fa la força.
Si en el que sigui podem gaudir de la bellesa, no, no en té. Ans al contrari, jo agraeixo el gaudi.
En aquest cas, els àngels neixen amb una sola ala, per això s’abracen. Aquesta mutilació els permet la descoberta de l’altre…Tal vegada algú ho ha volgut així. ^0^
Contemplo les paraules que has dibuixat entre la boira i la foscor del vespre. Hi ha molt de silenci al voltant i molta reflexió, em fa sentir com un àngel amb una sola ala, malmesa i desplomada. Malgrat això, malda per no rendir-se.
La boira i la foscor d’un migdia d’hivern, sense cap retoc a la fotografia. Potser el dia tenia pressa per arribar a la nit. Hi havia silenci, sí i també olta reflexió que em feia pensar en abraçades, d’aquelles que et fan sentir lluny de la soledat.
Un petó, País secret.
les teves paraules calen molt endins, com una música antiga i fetillera, gota a gota…
Les que utilitzes per comentar també, espurneta. Al mig del degoteix, sospira la garsa en el vol a ras de terra, entre la boira.
Aquest silenci que envolta el temps d’intimitat, on sembla que res és res i poc és tot, omple de llum aquest racó.
Volem com els àngels, molt amunt!
Aferradeta ben forta.
Fas música amb les paraules, llum. S’assembla a la percusió de la pluja.
Gràcies!
m’agrada que la realitat i la ficció ocupin les voreres..
un text exquisit! i una foto molt onírica..
És important que ho faci per poder trenar-les i mantenir el pensament ocupat.
Potser sí que somiava la imatge de la foto.
Gràcies!
Encadenant conceptes, de vegades lleugers, de vegades feixucs.
Quin contrast entre grisos i el vermell encès del teu nom!
Encadenant i mirar que no perdessin l’equilibri.
M’agrada el vermell sobre gris…De fet, el vermell m’agrada percebre’l en tot, encara que els dies vermells a voltes són difícils.