Negres ombres dibuixa el sol, aposentat a l’esquena, sobre les voreres. Unides en la fugacitat de la llum caminen en silenci, entre memòria i oblit s’acompanyen. La que es dissol en absència, ignorant de si mateixa, potser recordi alguna cosa al recer de l’altra, que l’ajuda a anar sense esvair-se, a la imatge onírica d’una agulla imantada que s’allarga cap endavant, totalment inclinada sobre elles.
Avancen lentament per les rajoles, a la calor d’unes quantes paraules compartides que s’endinsen en la bellesa misteriosa d’unes rialles que es busquen, en el neguit que batega en els ulls, en un dolor que no pot evadir-se, en un caliu d’esperança inexistent .
No hi ha ficció en el seu caminar, només harmonia i reunió, submergides als carrers que es perden en el forat cendrós de les siluetes, ajudades pels àngels radiants que hi dormen.
Esborrall 
Les imagino, caminant en harmonia i ajudades pels àngels en el seu dolor…
Abraçades i batecs
Petó!
Les ombres avancen en silenci, però la bellesa d’unes rialles, intenten suavitzar el neguit d’una manca d’esperança…
Petons.
Sempre hi ha una rialla de color verd. Gràcies!
En busca de las risas y de lo imaginario se pierde en la oscuridad.
Un abrazo
Desgraciadamente…
L’estimació i l’amor és el que perdura i ens fa eterns malgrat la nostra fragilitat i impotència.
…Malgrat la nostra fragilitat i impotència…SÍ!
Sempre és una joia i un bàlsam escotar el xiuxiueig de la bellesa serena de les teves paraules…..acompanyades segur que l’esperit capta tot alló que traspassa les fronteres de l’oblit…l’amor es respira i no cal record
Potser tens raó…Gràcies!