Enfosqueix a Alimara. La penombra s’aferma dessota el darrer blau, en què els núvols s’esberlen en brisalls rosats. Es fon en l’obagor, camuflada en pol·luïda silueta.
Dalt d’un serral, per sobre del contorn marcat amb traços foscos, una teia es desprèn en vertical estalactita i la resplendor encén els punts de foscor absoluta. L’aurèola misteriosa, dibuixa imaginaris amb diferents punts de llum que surten d’algunes finestres i desentenebren espais interns, o d’altres que donen un rampeu a llumins que pugen, baixen, o obren els carrers, alhora que vessen la llum cap al cel.
Retrotrec el toc del record de les campanes silencioses de la pètria torre, una tarda d’estiu. A la terra de la boira la música suau descendia des del mercat medieval, apressada, pels carrers costeruts i em sortia a l’encontre. Recordo que buscava l’orsar de la cigonya, en un cel que llavors era blau i em vaig topar amb un altre alat que semblava dansar a la part alta de l’agulla pedrosa. Era un daurat àngel-penell que demorava el vent i ho assenyalava, vers sol ixent i Migjorn, amortallat en la gatzara de la festa.
S’encén Alimara, amb el foc robat als déus i la llum de la posta ha estat el recurrent, perquè un aiguabarreig de sentiments culminin en el so d’unes veus i unes imatges inesborrables, que viatgen amb mi en el temps.
Esborrall 
S’ encén … amb el foc robat als déus… Una de les expressions més boniques que he sentit mai per dibuixar el crepuscle. Aquests dies de cel tan clar són ideals per a gaudir-ne i somiar…
Una abraçada!
Agraeixo les paraules que em regales.
Una bonica manera de descriure l’hora de cap al tard amb só de campanes inclòs…
Sembla com si un estel sigui la torxa que encén tots aquests punts de llum, que després brillen en la foscor que rodeja el poble. Llums i sons que et porten bons records i et fan companyia.
Petons.
M’acontenta que t’agradi. El crepuscle, tot i que sembli el contrari està ple de llum. Llàstima que les bombetes no ens permetin veure-la.
En la tierra de la niebla, me suena un lugar frio pero a la vez me imagino el canto musical, la calle empinada y el encuentro del bien amado.
Un abrazo fuerte
És un lugar frío en invierno y cálido en verano, Como casi todos los lugares de por aquí. He utilizado su nombre àrabe. Se conoce por Almenar, un pueblo de la província de Lérida, lleno de encanto e historia, donde viví encuentros felices.
Un abrazo para tí.
ressonància dels deus grecs i amb toc i repic de campanes….bella manera d’escriure !
Bella és la teva interpretació.
Sempre hi haurà algun foc per robar als déus… i cada dia en tenim una nova oportunitat… a vegades passem de llarg, a vegades el robem per aconseguir viure l’instant. 🙂 preciós capvespre, el teu.
Era ben bé així. El nom significa “llums que s’encenen en la talaia”. Imagino el poble en temps antics i la imatge que dibuixa la imaginació és espectacular.
No podem evitar robar-li els focs als déus…descendents de Prometeu, com som. ^0^
Ja saps que un dels “meus” moments és “a encesa de llum”.
Una sola llum et pot portar a records inesborrables. Aquesta forma misteriosa i màgica de tornar a viure´ls és infinita.
Bessets.
I que continuï pertanyent a la infinitud.
Petons, bonica.
Una descripció feta des del cor, sens dubte. I tot el que es fa des del cor, arriba al cor.
Belles paraules que m’emocionen pel record d’allò viscut.
Una abraçada molt forta i un cabàs de petons, Pilar!