Elisa Bernat

256è joc literari de Jesús Tibau

La senyoreta Conxita, la mestra de pàrvuls tornava del bany disposada a agafar la bossa i la jaqueta, tancar la classe i marxar a casa, com més aviat millor. El dia hauria transcorregut tranquil, si no hagués estat pel mal de cap que li començà a primera hora de la tarda. Segurament devia estar causat per la turmenta que s’hi acostava, sense presa, tot descendint de la muntanya que feia de decorat de les vinyes que delimitaven el poble. Creuà la zona de jocs que separava l’edifici dels alumnes més grans del dels més petits i avançà amb  vivesa pel passadís, al llarg del qual hi havia les classes de P3 i P4. Al final, a la banda esquerra estava la seva, la de les libèl·lules.

Obrí la porta i entrà a l’aula, molt espaiosa; recollí alguns llibres de contes que els alumnes havien llegit i endreçà el racó de les joguines. Com desitjava que arribés el dia, sempre hi arribava, que els més desendreçats deixarien de ser-ho. Costava una mica, però l’experiència li havia demostrat que no era impossible amb una bona actitud pedagògica. A hores d’ara, però, no tenia altra alternativa que anar al darrere, com si fos una escombra.

Quan s’encaminava cap a la sortida, va sentir l’impuls de fer una última ullada a la classe. Veié que la nina de drap, la que tenia el mateix tamany que qualsevol dels seus alumnes, jeia bocaterrosa al final, al costat del racó de la música. Semblava que tot es confabulava per retenir-la més del compte, precisament quan el cap li pesava més a causa del dolor. Anà fins a la nina, l’agafà pels cabells i l’assegué en una cadira al racó de les nines. Que lletja que és- pensava-, amb aquelles grenyes que li tapaven la cara de drap, dibuixada amb uns ulls grossos i un somriure hieràtic. No li sorprenia gens ni mica que alguns dels nens i algunes de les nenes cridessin i la deixessin caure al mig del joc i no la volguessin arreplegar. Tot seguit agafà les seves coses, apagà el llum, tancà amb clau i se’n anà cap a la sortida. Travessà de nou entremig del gronxador i el tobogan, sota un fort aiguat. Com que no duia paraigües i havia aparcat el cotxe una mica lluny del recinte escolar, decidí anar a trobar al conserge a veure si podia deixar-li’n un.

La fosca s’estenia sense pausa per sobre d’ella i els edificis de l’escola i creava un ambient claustrofòbic. Tal vegada aquest fet li ajudà a adonar-se’n del punt lluminós que sortia de la classe de les libèl·lules; segur que algú havia encès el llum. No dubtava que l’havia apagat. Li feia mal el cap, però no fins al punt de no recordar les coses. Probablement el Sr. Martí en no veure-la sortir havia anat a buscar-la. Si no es trobaren en el camí és perquè ell hauria entrat en alguna de les classes de pàrvuls a fer una última ullada. Era un bon professional.

Va desfer el camí sota la pluja. Estava tan mullada que ja no li calia cap paraigües, però tot i així anà a trobar el bidell. En arribar, veié que la porta de la classe estava tancada amb clau, però la llum es colava per l’escletxa de la porta. L’obrí i corroborà que a dins no havia ningú. Abans de tancar i marxar, com era el seu desig, tot pensant que s’havia descuidat d’apagar el llum, es va sorprendre de veure que al final de la classe, al costat del racó de la música on una estona abans jeia bocaterrosa, estava la nina asseguda a la cadira on l’havia deixada. No tenia cap dubte que el dolor del cap li causava estralls.

Amb molta resignació es dirigí cap a la figura de drap, amb la intenció de desar-la al seu lloc. En agafar-la, notà molt de fred i tingué la sensació que la mirava amb un somriure sorneguer que li provocà molta basarda. La deixà caure al terra i sortí cames ajudeu-me, sense tenir en compte que deixava la classe oberta de bat a bat.