La sempiterna escuma flueix dels ulls cap a dins, imaginària, encenent els llums d’oli del record. Teixits de seda reverdits s’arremolinen amb la pols, en les cantonades i improvisen un diluvi de blancs arpegis que troben en l’aire el seu estatge. Baixa sense presses la carícia pels efímers miralls tot abeurant en el riure de les aigües que es vessen en transparències, sense confins que les detinguin.
S’alça l’ara i estén la seva ombra que es filtra a la pineda, al costat del interrogant que, de vegades, s’esborra en somiar paraules i notes sense màcula, sense arestes ni núvols que els eclipsin amb un buf en l’invisible. L’aigua neix en olis, i oblida l’oblidat.
Esborrall 
Els blancs arpegis de l’arpa, es fonen amb l’escuma que il·lumina els records…
El mirall de les aigües és una carícia transparent, plena de rialles i la seva música ens fa somniar…
Petons de bona nit.
Música, miralll, rialles…N’has tret les metàfores més dolces del poema, dona sensible. Petons!
El riure de les aigües … m’agrada l’expressió!
La seva remor, quan creuàvem el Canal de Midi, era com una rialla. Gràcies!
Hola Pilar, has vuelto con mucho ánimo, me gusta el nuevo aire que le das a tu poesía o composiciones creando el tiempo.
Feliz semana con un abrazo
Escribo y leo mucho, MariPi, aunque a veces no lo parezca. Me alegra que te gusten las descripciones sobre el tiempo. Es una manera de perseguirlo para que deje de empujarme. Un beso.
Un plaer llegir la teva escuma…..
Gràcies per llegir-la, Elfreelang.