Camille Corot
Vira el vent d’octubre,
s’arrombolla en revoltins
de fulles animoses, mentre
el brunzit d’abella somorta
se’m posa al front.
En un dels girs,
xoca amb la branca encesa
de l’ocàs,
que crema amb llum tranquil·la,
cendrosa.
Bufa fort el vent
i desposseeix del seu seient
la fulla seca i el niu,
buits de la saba
que un dia galopà dins seu,
tot enlairant-los en revolades i miratges.
Esborrall 
Quan bufa el vent
voletegen els pensaments,
arremolinats colpejant
l’equilibri del seny…
Molt bon dia, preciosa!
Gràcies pel poema. Un petó.
cau la fulla, es buida el niu, la saba s´entorna, arremolina el vent…però a casa teva la inspiració hi és sempre present. Em sembla un poema amb moviment, com si me l´anessin passant pel davant a cada vers.
Bon dia!
El vent es mou i el que hi ha al voltant l’imita, fins i tot la inspiració. Bona tarda!.
Bufa fort el vent i… a vegades neteja i a vegades embruta…
Segueix els moviments del pèndol o les dues cares de la moneda o la dicotomia de la vida. Tot depèn d’on, cap a on i com bufi.
El vent d’octubre arremolina les fulles seques decorades per la paleta de colors de la tardor…
Del niu , ara buit, un dia sortirà la melodia que refilaran els nous estadants, i el vent
se n’omplirà i l’escamparà arreu…Ara, tot fent remolins, només pot reflectir el brunzit somort d’alguna abella…
Sempre hi ha una primavera. gràcies, M. Roser.
M’agrada aquest quadre de la Camille Corot, una de les poques pintores impressionistes, un un món eminentment masculí…
A mi m’agrada perquè la seva mirada obre pas a la teva i et convida a descobrir el paisatge.