Pastoral

Relats conjunts: Segona proposta d’octubre

Reverbera en el seu record, aquella tarda d’agost, en què caminaven per terres asturianes i es perdien en els boscos tot buscant fonts en el camí cap al cim. Desfeien els passos després d’aconseguir el primer objectiu i tot abandonant el segon a causa de l’abundant grisor, matisada de negre, que planava sobre aquell paratge, fins llavors idíl·lic com els pintats per Monet, en què començaven a córrer les invisibles “Xanas”, enganyades per la foscor. Es sentien tristos en no haver pogut coronar el punt més alt d’aquell muntanya, però no els atreia la idea que la tempesta els trobés entre la boira famolenca que els engolia en el seu retorn; a més, havien capturat la llum de la font de pedra, que decoraria els seus records més endavant.

Caminaven en silenci, atents al bram del cel malferit pels raigs que el travessaven sense pietat. La situació no els era grata; molt menys per a la dona, que va ser objecte de les burles d’ell, més serè, més disposat a buscar qualsevol lloc on aixoplugar-se si no arribaven al lloc on havien aparcat el cotxe, abans que la foscor ho envaís tot. Transcorreguda una hora i mitja de descens, el camí s’eixamplava i el pendent era menor, però augmentava el serpenteig i multiplicava els revolts d’invisibilitat, a causa dels enormes matolls que marcaven una estranya simetria en el paisatge. En un d’ells, la dona veié una ombra que creuava i es quedà paralitzada. Li arribà al cap el record del dia anterior en què descobriren que, a més del bestiar oví i boví que caminava per les muntanyes, hi havia un altre menys domèstic i més salvatge que havies d’evitar, segons els vilatans. Perduda en el bucle dels records, percebé de nou la figura enorme, negra, coronada amb mitges llunes blanques, que va creuar de nou a pocs metres d’ells. Aquesta vegada no s’acontentà amb aturar-s’hi, com si estigués en presència de Medusa, sinó que s’abraçà molt fort a la seva parella, necessitada d’empara, tot notant que l’home havia perdut una mica el seu componiment encara que tractés de dissimular-ho.

El so de múltiples batalls i una veu femenina els tragué de la seva tremolor. “Es que” tengu “que pegar-te” – repetia incansablement-, “no em fas” casu “i no hi arribarem mai”. Els nervis s’afluixaren en la parella, convertits en curiositat i sorpresa. Darrere d’ells aparegué una muller seguida per un munt de vaques que semblava molt enfadada amb l’ombra que els espantà. Aquesta, molt més voluminosa que les seves companyes i amb les banyes més grans i afilades, s’aturà a pasturar tranquil·lament en sentir a la vaquera, que aprofità la trobada amb els turistes per entaular conversa; cosa difícil per a ella que només comptava amb la companyia dels animals que cuidava. Durant la mitja hora de camí restant els explicà que estava sola, que no volí casar-se amb un nuvi que tingué, que el seu pare li havia “enseñau” un ofici que ja no volia fer ningú, que ella no podia transmetre a uns fills inexistents i que era una llàstima que es perdés … En arribar al cotxe, s’adonaren que estaven xops per la pluja i morts de fred a causa de la baixada de temperatures que es produïa a boca de nit. Oferiren a la vaquerissa la possibilitat de baixar-la fins al poble, que es trobava a uns cinc quilòmetres, però aquesta rebutjà la proposta perquè encara li quedava una hora per arribar al seu destí, a la muntanya del davant, on hi havia el cobert per a tancar el bestiar, que havia venut a un ramader, que passaria de bon matí a recollir-lo. “Hauré de caminar per la carretera a les fosques, però ja estic acostumada”, va ser l’últim que els digué.

El trajecte fins al seu allotjament ho van fer sota l’influx d’aquella senyora tan especial, que pressentien era una “Xana”, la dama de la font destinada a protegir-los i guiar-los enmig de la tempesta.

15 respostes a “Pastoral

  1. Sempre m’ha meravellat la fortalesa de les dones de la muntanya. Tenen un no sé què especial, que les fa lliures i independents. Potser la seva visió ingènua de la realitat s’ha perdut, i no ens n’adonem que també és necessària.

    1. Les dones de la muntanya, són màgiques. A banda de la fortalesa, apareixen en el lloc i el moment adequat. Pel que fa a la ingenuïtat que esmentes, crec que arrela en una saviesa ancestral que no necessita de màscares ni maquillatge. Ningú no la pot combatre, encara que pensem el contrari; t’atrapa i fa que oblidis tot el que hi ha al voltant, amb la qual cosa perds la capacitat de racionalitzar i et deixes dur.

  2. Tu relato me ata de imaginación y veo a la campesina pasearse por aquellos montes de tanto laberinto y misterio.
    Un abrazo

  3. No m’havia adonat que hi havia dos posts amb el mateix dibuix i després de llegir-los…

    Que ben explicada la màgia dels boscos asturians…El bosc espès, la boira, la foscor, tot plegat una imatge plena de màgia que fa pensar que en qualsevol moment poden aparèixer tots i cadascun dels personatges de llegenda que s’ubiquen en aquests paratges. Els més coneguts, els Trasgus, petits follets molt trapelles que poden ocasionar grans trastorns o les Xanes o dones d’aigua, molt guapes elles… I a més en plena tempesta, m’imagino la basarda que devien sentir aquells muntanyencs de diumenge, mig perduts per aquelles boscúries…La vaca devia riure per sota el morru!!! La vaquera potser sí que era una Xana disfressada de velleta.

    Uns “domingueros”, van arribar a un petit poblet perdut enmig de la muntanya i es van topar amb una velleta i molt de ciutat ells, si van apropar:
    -Deu ser molt gran vostè, quants anys té?
    La velleta se’ls mira i contesta una mica múrria:
    -Tots, els tinc tots…
    Les dones de muntanya que semblen ingènues, però son un pou de saviesa i et veuen a venir d’un tros lluny…

    Petonets de dissabte al vespre.

    1. Potser tens raó, que en tenir el mateix dibuix un relat s’amaga dins de l’altre…Però si tu ho has vist, vol dir que no s’amaga del tot.
      Hi ha coses que només poden explicar-se mitjançant els somnis o els contes, que al cap i a la fi, són una manera de somiar.
      Hi ha un detal que m’atrau l’atenció del teu comentari: Veus la vaquera com una dona vella. És curiós. Tal vegada sigui perquè inconscientmet relacionem la saviesa amb l’edat. Cosa curiosa, també.
      Gràcies per l’anècdota que ens regales i que, particularment, em dibuixa un somriure.
      Una abraçada. M. Roser!

  4. Bravo! quin gran relat Pilar! si anterior ja era bo aquest, el trobo magnific! podria ben bé pertànyer a la literatura popular i asturiana! ben trobat i molt ben escrit!

    1. L’home llop, amagat entre les ombres, s’esperava pacientment que la tempesta amainés i que la lluna traspuntés enmig de les mil estrelles que il·luminen la nit asturiana … Em pregunto què se n’haurà fet la vaquera.
      Gràcies per tornar-hi!

  5. M’ha agradat molt. Trobo que has sabut transportar el lector als paisatges muntanyencs d’Asúries i a l’onirisme màgic de les “xanas”.

    1. Les muntanyes, els boscos, els pobles i les ciutats d’Astúries, són una font d’inspiració que brolla constantment. Gràcies per tornar-hi, Sícoris.

  6. Els dos relats es diferencien molt bé , Pilar…Cadascun té la seva pròpia identitat.
    Si vaig relacionar la vaquera amb una velleta, es perquè penso que avui dia, ja no deuen quedar gaires dones joves que facin aquesta feina…
    Petonets.

T'escolto...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s