Relats conjunts: proposta d’octubre
Res semblava pertorbar el menjar campestre. La placidesa s’estenia sobre les estovalles blanques, tot abraçant l’abundant fruita i els sucs de Bacus amb què brindaren els assistents. El blanc dels vestits de les dones feia joc amb el cel moltonejat del mes d’octubre i parlava d’una puresa primitiva que es va fondre en el transcórrer del temps. Els homes reposaven la mirada en tots i cadascun dels plecs de les robes, mentre s’abandonaven al repòs, després del brindis.
Res ressaltava de manera estranya i, no obstant això, alguna cosa anava malament en la perspectiva, trencava l’harmonia i l’obligava a endinsar-se en les senderes tristes i desolades que convergien en les ombres projectades pels arbres circumdants.
Res mostrava la sensació que s’hi endinsava i dibuixava unes esses embriagades en l’escena, que es trenaven, invisibles, envaint-ho tot, gargotejant la calidesa amb la qual va començar el dia en què va tenir lloc aquella comunió oberta amb la natura.
Res va impedir deixar al descobert la lluita entre les essències material i espiritual atribuïdes a homes i dones, que va esquinçar la tela de dalt a baix, en una profunda ferida.
Res va detenir el pintor quan va abandonar la seva creació i la va fer miques abans que passés el que la seva ment acabava de inventar, tot salvant la idea edènica que podria recompondre algun dia, quan el seu jo més plàcid tornés a habitar-li.
Esborrall 
Res semblava res
aquest res es preguntava
si al no res arribava
a estampar el pinzell…
Res era poca cosa
tot semblava molt difús…
Consistencia que no gosa
destruir aquell futur.
Analitzava el seu conte
un res fútil, emperesit
potser tant li feia… Compte,
el quadre pot ser destruit.
………………………. Anton.
En un tres i no res, pot passar de tot! Gràcies, Anton.
I per no ser res, a mi m´agradat força.
Agrair al pintor que la refés i, a tu, per donar-li vida.
Aferradeta.
Gràcies a tu per llegir-lo, lluneta. Petons!
Potser el jo més plàcid, si algun dia l’hem tingut, sempre acaba tornant i el pintor ha refet la seva tela, qui sap si fins i tot molt millor que la primera.
El teu punt de vista, esborralleta estimada, mai no es banal i sempre ens omple de preguntes i camins infinits de respostes.
Bon cap de setmana i una abraçadeta.
Tal vegada el pintor faci el que dius, Carme…I si no és així, ningú l’arrabatarà un instant en què podria haver creat l’obra de la seva vida; tan meravellosa, que el va destruir i ell es va venjar.
M’agrada deixar els textos oberts a la imaginació de qui els llegeix. Trobo que és una manera d’enriquir-los.
Bon cap de setmana, MACA!
Aquests pintors tenen uns canvis de caràcter que no hi ha manera d’entendre. Quin rampell li va agafar, sort que va conservar-ne la idea.
A aquests artistes cal deixar-los per impossibles, especialment quan els surt el “geni” que tenen dins. Benvingut, Xexu. Gràcies
mai havia llegit res tant ple! enhorabona! un relat molt bo! res m’ha agradat tant com llegir-lo!
Gràcies, Elfreelang!
Endavant, d’aquests rampells en surt la creativitat.
Esperem que el pintor et faci cas, Montse. Benvinguda i gràcies!
Molt bona descripció de la lluita entre el pintor i els personatges que hi ha creat.
Vist en sentit més pragmàtic, de fet també dóna feina als restauradors.
En aquest cas, Rafel, em temo que els restauradors poca cosa podien fer. El pintor, sí, eh?…Tot i que no n’estic molt segura.
El pintor després de finida la seva obra, on ha representat una estampa plena de placidesa, té un pressentiment d’alguna mal averany que podria succeir, i que pot fer malt bé la calma de l’escena campestre i per allunyar els fantasmes, no s’ho pensa dues vegades i destrueix aquella obra tan bucòlica…
Depenent del seu estat d’ànim la tornarà a refer, o no…
Petonets.
Igual i alguna de les figures que dibuixà li mostrava alguna cosa que no li abellia…Es qie, de fantasmes se’n troben als llocs més inesperats. ^0^
De vegades, una calma excessiva és el preludi d’una tempesta forta. Segurament, el pintor era molt intuïtiu.
Un relat ben poètic, amb final obert.
És cert que darrere la calma sempre hi ha tempesta i a l’inrevès. Crec que el pintor veia més enllà de les formes i els colors imaginats. Benvinguda, Sícoris. Gràcies per comentar.
M’ha agradat molt com has plasmat la idea del tot sembla perfecte però res ho és, i el pintor n’és l’amo!
Les façanes no mostren mai el que hi ha a l’interior. N’hi ha que són una meravella, però a dins pot haver-hi un gran caos. Tal és el cas del pintor que he volgut plasmar. La seva creació ens transmet un paisatge idílic, però la seva ànima està apagada i els colors i les textures plenes de llum el fan mal, tant que decideix destruir-les per poder sobreviure.
M’agrada molt la idea del Deu que domina la seva creació. M’agrada i m’esgarrifa alhora.
Benvinguda, Anna. Gràcies per comentar.
M’ha agradat molt!
La qual cosa, m’alegra! Benvinguda i gràcies per comentar.
Caram! Com si els personatges poguessin continuar la història des del punt en que el pintor l’ha deixat plasmada… i aquest, tement alguna cosa terrible, prefereixi abans destruir la seva obra… Quin relat! Impressiona… i molt!!
De vegades he sentit la vida córrer, més enllà de l’escena, a algun quadre. N’has encertat molt la idea de l’escrit. Benvinguda Assumpta. Gràcies per comentar.
De vegades Res és Tot.
A mi també m’ha agradat moltíssim. Una abraçadeta!
I a l’inrevés! ^0^ M’alegra, Gerònima. Benvinguda i gràcies per comentar.