254è joc literari de Jesús Tibau

El xàfec, que caigué de sobte amarant la transparència de l’aire mentre visitava aquell poble abandonat, l’obligà a aixoplugar-se en l’interior d’una de les cases. S’endinsà amb presses entre les parets escrostonades, tenyides de blauet i plenes d’un desordre gris a causa de la visita del temps. La llum plomissa li regalà una atmosfera íntima que li recordà els espais creats amb blancs llençols vells sota els quals s’amagava i s’entretenia dibuixant, les tardes plujoses que li impedien sortir al carrer a jugar. El temps es feu i es desfeu projectant-se des del record i l’enyorança i desplomant l’enigma que habitava el seu destí. Quan els ulls s’acostumaren a la penombra canyella percebé uns detalls de pintura que, potser perquè era interiorista, li cridaren poderosament l’atenció. La casa ocupava un passadís entre mitgeres, molt estret, i estava repartida en tres pisos units per una escala que lligava el conjunt vertical i el burxà a recorre’ls. Quina no seria la sorpresa en descobrir, mentre deambulava, uns dibuixos cromàtics que li recordaven part del mobiliari i dels objectes de qualsevol llar.

El soroll de la pluja colpejava insistentment el sostre i cavalcava paral·lel al ritme del batec del cor, accelerat per la llavor d’una idea que sembrà i florí en el seu cervell. Aquell lloc, sens dubte, li sortí a l’encontre per satisfer els somnis. Feia més d’un any que no tenia feina i si aconseguia captar l’atenció de la gent en una nova proposta decorativa, que ajudaria a reduir costos a l’hora de comprar el que necessitava per omplir els habitatges, començaria a tenir-ne de nou, reinventant la seva professió.

Agafà un tros de maó vermell i dibuixà un sol enorme en una de les parets de la planta baixa, improvisant un nou llenç que afermava i conjurava en eternitats efímeres la il·lusió imbricada dins seu. Aquell espurneig encès en ple dia, que imitava el llum pintat en el pis de dalt, regalava trets sagrats al moment, com si d’una cerimònia ancestral es tractés. Tot seguit, s’assegué al centre del verd tapís d’herba que encatifava el terra absort en la meravellosa troballa, feliç i esperançat, afluixant el seu cos a l’impuls de jeure, relaxat, embegut en llunyanies, sense presses per abandonar aquell tresor que visitaria sovint des de llavors.

Fora, la cortina de núvols es descorregué poc a poc dibuixant la volta celeste i permetent que els raigs lumínics es maridessin amb el groc.