La caixa

Relats conjunts: Proposta de setembre

Aparegué en un racó de la plaça, entre el taronger i el banc, per l’art de màgia de les mil llums de la nit, mentre tots dormien. No obstant això ningú la va veure fins a la tarda en què l’interès dels nens a la sortida de l’escola la va fer visible, fins i tot als ulls més cecs. Era una caixa amb el fons vermell que recordava una cabina de telèfons d’aquelles que sortien en les postals de l’estranger. Estava tancada hermèticament i no tenia ranures, com si una sola peça de fusta hagués adoptat aquella forma sense necessitat de claus, martells, ni serra. Uns dibuixos formats per figures geomètriques que adornaven el seu rubor, unien els diferents costats com si d’un trencaclosques es tractés i convidaven a donar voltes al voltant per veure completament l’escena que protagonitzaven.

La tarda transcorria i en el transcurs del temps hi havia més gent arremolinada. La curiositat de la mainada s’havia estès per tot el poble fins a omplir la plaça per complert. En un moment determinat una mà infantil va assenyalar una anciana que estava asseguda al banc, tot contemplant l’algaravia i que no havien percebut fins llavors, absorts com havien estat amb el receptacle. Ningú la coneixia. S’hi aproparen i li preguntaren si n’era la propietària i què contenia. La dona va respondre afirmativament i va aclarir els seus dubtes: Era un teatre de marionetes, d’aquelles que es movien quan estiraves dels fils i et feien oblidar l’entorn en temps antics, abans que “Cronos” s’encongís. Conscient de la fascinació despertada, els convidà a asseure’s per fer-los una representació, la qual cosa van acceptar de bon grat.
La vella resseguí les figures amb un objecte que ningú encertà a saber què era i aquestes es desprengueren i es multiplicaren a través dels espais sense fons que deixaren en la fusta. Al fons hi havia uns fils que, quan estaven muntades seguint la tècnica de les tres dimensions de les figures geomètriques que treballaven a l’escola, les ajudaren a moure’s. Va ser una representació brillant, que va fer les delícies de tots els que van assistir-hi fins que, en els ulls il·lusionats va caure la nit.

Amb el nou dia no va haver-hi caixa, ni dibuixos, ni curiositat, ni anciana. Tan sols la música vocal amb la qual van parlar les marionetes romania en les oïdes dels nens, abans que el temps s’encongís més encara, tallant-los les cordes del record.

12 respostes a “La caixa

  1. Em sembla un relat tant ple de màgia que me la sento a la pell… una màgia, que com totes se’ns esvaeix amb el nou dia.

    Si cantessin la música mentre la recorden, els nens, el temps s’encongiria menys.

    La cantem? 🙂 Una abraçada dona màgica!

  2. Preciós Pilar, un conte per explicar a la mainada, fent rotllana a l’entorn de la llar de foc i fer-ho amb tanta complaença, que aclucant els ulls, arribin a veure(i a viure) la caixa, la velleta i els personatges del teatre de titelles…
    “els dibuixos que adornaven el rubor de la caixa”, una bonica metàfora!
    Petonets.

  3. Has fet del quadre un pretext per un conte joc infantil, una rondalla i unes gotes de màgia que trasmuden el quadre en caixa de somnis!

Respon a esborrall Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s