Probablement em costi tornar dels petits detalls que han dibuixat la clau de sol al pentagrama intemporal i corprenedor viscut els darrers dies d’agost…M’han arravatat la voluntat, les sensacions viscudes en contemplar la naturalesa i la història dialogant entrellaçant-se, en unes combinacions desconegudes, amb llibertat captivadora.
La nit duia la son, abrigallada per llangoroses veus, encatifades de còdols, que convidaven a resseguir-les. Els castells, que es multiplicaven per tot arreu, t’oferien la possibilitat d’endinsar-t’hi i creuar el laberint de història i llegenda que atresoren. El riu on el sol es ponia , amb un esclat rogenc, encara em fa refregar el ulls incrèduls. La levitació lenta i cadenciosa de Selene moblaven els capvespres. Les poètiques “fleurs du soleil”, isolaven la vall. El sobtant verd de l’entorn esborrava la pressa. El passeig pel canal va atiar l’esperit al compàs del rondineig de l’aigua. El retrobament traïdor i inesperat amb l’oblit, va difuminar les imatges confonent-les en un mar d’incògnit; sort dels gelats de xocolata amb taronja…La pluja, reposada i persistent, amb què naixia el dia enllustrava el fullatge i envernissava els troncs dels arbres i el terra, mentre els ocells refilaven alegres. El redós de sensacions va obrir un inoblidable panorama als ulls.
Em perdo en multitud de records que poc a poc s’alliberaran i s’esmunyiran entre enyors del que no he viscut. Millor m’assec i espero que l’inconscient torni.
Esborrall 
Espero amatent que tornin a poc a poc els teus records. Sospito que tindran molts colors, molts gustos i molt de “charme”
un petó margarita
Gràcies, preciosa.
A vegades em costa de tornar dels teus textos, Pilar. Obren portes i camins infinits, i no sé mai si els puc arribar a recórrer tots o potser millor algun cop deixar que siguin ells que vinguin cap a mi.
Quan costa de tornar, és que sempre hi ha intensitat… a vegades massa, a vegades la justa en el punt que la necessitem.
Si menter et costa de tornar, vas escrivint… t’esperarem tot i tenir-te ja ben a prop.
Una abraçada immensa, Pilar.
M’agrada que viatgis amb mi entre les lletres, Carme. Especialment en les sincronitzacions enteses, més que paleses. Gràcies per l’espera.
Petons!
Diuen que no cal córrer que tot va arribant, temps al temps.
(El dia de l’estelada una de les dues personetes de nou anys em va dir: “No sabia que hi hagués tanta gent que parlés català.” I jo sabia que no ho sabia, tot i així el seu comentari em fa fer reflexionar, i em va fer adonar que potser els que som grans no ho hem sabut fer prou bé.) No estem mai sols, tot i que moltes vegades ens hi sentim.
Comparteixo i acompanyo en silenci les teves reflexions.
Gràcies Pilar.
No cal córrer en el temps que no existeix. ^0^
Jo crec que no ho hem fet tan malament, si tenim en compte les nostres possibilitats. Qualsevol intent per fer entendre allò que no se sap perquè en algun punt del camí ha estat ocult, és impagable. En les paraules de les personetes que emnciones, el que descobreixo és admiració cap a la grandesa que els havia passat desapercebuda.
Hi estic d’acord amb tu. La soledat no és un estat, sinó un sentiment. Són tantes les coses en les que estic d’acord amb tu…
Gràcies, Macondo.
Asseu-te serenament i tot vindrà i retornarà de nou ….
M’hi assec…^0^
Tenim la soletat de l’estar sòl
i la soletat del sentir-se sòl.
Muny la ment tantes figures…!!!
S’ens encatifent tants esdevenirs
en la mirada, oida i parla
que el confuig de tot ens abrassa
i sols el silent plugim del silenci
calla entre nosaltres i ens retorna
a un escenari que podem tancar
per que ja és estadi de record.
I l’arena cau en la clepsidra
i ens posa distància al passat
i podrem retornar a veure
l’enyorn escarnit de la rialla
que ens hem fet en la taula
de la conversa i del got
on miren com surt la lluna
i el llençol espera un petò màgic
d’encontre amb l’espera
d’un altre dia que sigui millor.
…………………………..Anton
I l’arena cau, comptant un temps inexistent en la soledat compartida.
Quantes coses que diuen els teus versos, Anton.
Millor gaudir del record de les bones hores passades, que endinsar-se entre els enyors del que no s’ha viscut…
Veig que la xocolata deu ser un sostingut d’aquest pentagrama intemporal !!!
Petons Pilar
Sempre que els records siguin agradosos, paga la pena endinsar-s’hi. Et confeso, però, que sóc incapaç de no enyorar algunes coses no viscudes. Deu ser perquè sóc una cagadubtes.
Petons!