Floreix suaument l’aura de la nit.
La dama que canta entre les fulles,
letàrgica,
trenca l’harmonia dels gargots obscurs;
interrogant,
calla el silenci.
La veu que viatja
des de terres oblidades
invoca l’alleujament de la mort.
Dringuen les paraules
mentre la dama blanca s’esvaeix
entre perfums negres.
Esborrall 
Dolç i trist alhora.
Bon dia
La tristesa, quan s’endolceix, ho fa tot més suau.
És bonic que la dama blanca ens acompanyi, encara que sigui en la tristesa malenconiosa d’algunes nits. I és bonica la delicadesa del teu poema.
Una forta abraçada!
La dama blanca que acompanya aquest escrit no és la lluna, tot i que s’hi emmiralli.
Gràcies, preciosa!
Ho trobo trist i al mateix temps ple de bellesa….sentiments ambivalents convocar la mort com el dolç adéu i alhora témer per quan el comiat sigui efectiu….
abraçada plena de comprensió!
Gràcies per llegir més enllà de les lletres. Una abraçada!
L’aura de la nit floreix tan suaument, que fins i tot el silenci calla…
Quan la dama blanca s’esvaeixi, demano a la veu que invoqui la vida…
Petonets.
Sempre s’invoca la vida, quan es deixa anar el pensament de la mort.
Petons!